.
.
CONFIGURACIÓ
.
1 Poemes del viure, del record i de la imaginació…
2 Bastida
3 Del recull Reguitzells
4 Aforismes en minúscula
1
···································································································
POEMES DEL VIURE, DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ
*Un recull començat.
···································································································
SABATES
Empobrits de recursos i matèries;
desconegut encara el bricolatge,
la postguerra obligà l´aprenentatge
de varietat de feines i oficis
convertint gest de sobreviure en lleure.
Les beines que emparaven nostres peus
mostraven com l´embat de la infantesa
els marcava amb nafres pell i enteresa.
Amb els tres peus de sabater, el martell
i un ganivet amb la fulla gastada,
i esmolat en diagonal punxant,
el pare ens adobava les sabates.
Una tarda enllestida la jornada,
ambdós, l´acompanyavem a comprar
als encants del mercat de Sant Antoni.
Era en una parada amb el taulell,
a cop d´ull, monocrom i miscel.lani
on hi despatxaven, a la menuda,
materials per guarir sabates.
Tot anava a pes: cuir i llanta a troços,
punteres, claus, tatxes, gavarrots...
El venedor, rabent, posava i treia
pesos, materials i comtrapesos,
i els platets muntats sobre la balança
tremien com funàmbuls sens maroma.
Era l´exactitud en moviment.
El regateig sobre el preu de la compra,
hàbit, entre comprador i venedor
donava cloenda a l´ancestral rite.
El diumenge al matí, ben aviat,
el pare s´adequava un bon espai
del menjador deixant-lo convertit
en talleret de remuntar sabates.
Investit amb devantal de cuinar
acostava la cadira mitjana
al balcó amb la claror diürna a frec.
Amb uns hèbils cops de martell entrava
els gavarrots dentant tota la sola
com una boca de lluç clausurada
que, tan sols, temps i brega badarien
deixant un dentat d´acer a la vista.
De la llanta el pare en feia tacons
de pas sord per mudar els vells i esmolats.
La duresa elàstica es resistia
i convertia el tall en una feina
àrdua i esquinzadora de canells.
Foradant-los amb un filabarquí
els clavava, amb cop sec, com d´una peça
en forma de pedestal de talons.
Després els estriava amb talls oblics
i amb la raspa esgarrapava les soles
per evitar el risc d´un trepig lliscós.
L´endemà el somni d´estrenar sabates,
mes, tan sols de trepig, ja que, l´estètica
delatava el gastament infligit
malgrat l´agraït llustrat amb betum.
I d´incognit l´atracció de dos
cossos. El furtiu refrec de la sola,
jova disposta a aprendre d´una vida,
inevitablement, dura i efímera,
amb un sòl curull d´empirismes dats
per la infinitud de la seva vida.
Set. 07 Jul. 08
POEMES DEL VIURE, DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ
*Un recull començat.
···································································································
SABATES
Empobrits de recursos i matèries;
desconegut encara el bricolatge,
la postguerra obligà l´aprenentatge
de varietat de feines i oficis
convertint gest de sobreviure en lleure.
Les beines que emparaven nostres peus
mostraven com l´embat de la infantesa
els marcava amb nafres pell i enteresa.
Amb els tres peus de sabater, el martell
i un ganivet amb la fulla gastada,
i esmolat en diagonal punxant,
el pare ens adobava les sabates.
Una tarda enllestida la jornada,
ambdós, l´acompanyavem a comprar
als encants del mercat de Sant Antoni.
Era en una parada amb el taulell,
a cop d´ull, monocrom i miscel.lani
on hi despatxaven, a la menuda,
materials per guarir sabates.
Tot anava a pes: cuir i llanta a troços,
punteres, claus, tatxes, gavarrots...
El venedor, rabent, posava i treia
pesos, materials i comtrapesos,
i els platets muntats sobre la balança
tremien com funàmbuls sens maroma.
Era l´exactitud en moviment.
El regateig sobre el preu de la compra,
hàbit, entre comprador i venedor
donava cloenda a l´ancestral rite.
El diumenge al matí, ben aviat,
el pare s´adequava un bon espai
del menjador deixant-lo convertit
en talleret de remuntar sabates.
Investit amb devantal de cuinar
acostava la cadira mitjana
al balcó amb la claror diürna a frec.
Amb uns hèbils cops de martell entrava
els gavarrots dentant tota la sola
com una boca de lluç clausurada
que, tan sols, temps i brega badarien
deixant un dentat d´acer a la vista.
De la llanta el pare en feia tacons
de pas sord per mudar els vells i esmolats.
La duresa elàstica es resistia
i convertia el tall en una feina
àrdua i esquinzadora de canells.
Foradant-los amb un filabarquí
els clavava, amb cop sec, com d´una peça
en forma de pedestal de talons.
Després els estriava amb talls oblics
i amb la raspa esgarrapava les soles
per evitar el risc d´un trepig lliscós.
L´endemà el somni d´estrenar sabates,
mes, tan sols de trepig, ja que, l´estètica
delatava el gastament infligit
malgrat l´agraït llustrat amb betum.
I d´incognit l´atracció de dos
cossos. El furtiu refrec de la sola,
jova disposta a aprendre d´una vida,
inevitablement, dura i efímera,
amb un sòl curull d´empirismes dats
per la infinitud de la seva vida.
Set. 07 Jul. 08
2
····························································
BASTIDA
····························································
Pròleg
el MANOBRE obrer d´esperances
de MATINADA espia de futurs
la BARREJA esperit brau
de BONA HORA gairebé les vuit
la BASTIDA a frec del cel
la GRIMPADA endalt del món
la CORRIOLA missatge greu
la SUOR premonició
el BUIT gorja sense fi
l´ESTRÈPIT sang ferida
la CAIGUDA retorn a l´origen
el CRIT vèncer l´efimeritat
1
El bosc i el terròs, barreig agrest i verge,
bressolen el futur desig de deixar enrera
una criança entre terres, bèsties i arada.
La joventut, prenyada de somnis i il.lusions,
empeny a l´abandó de l´hàbitat natal
per anar a cercar la quimera d´un futur.
I hom, emprèn l´arriscada gesta
de conquerir la panacea: la fantàstica metrópolis,
pàtria d´atzars i astrugàncies.
En el món dels miracles regalats
l´obra acullirà el jornaler de qualsevol origen
i el farà MANOBRE a canvi d´un migrat sobreviure.
2
Dorniten atzars i astrugàncies.
La nit s´ha vestit d´atzabeja
i la fosca ha seduit carrers i avingudes
de la nova perifèria dormitori.
Els semàfors gesticulen els ulls de colors vius
tot espiant les petjades del constret noctàmbul
fent cap a l´obligada cita amb el tren da la MATINADA,
pont entre somnis de futur i realitats de present.
Neons i altaveus anuncien destins que desperten
guspires d´atenció a la pesantor letàrgica.
Ombres de vida assalten els vagons
en competició per un seient on arraulir el son,
estruncat adés, per un despertador que no disculpa.
Pesantors i sons es sotmetran, plàcidament,
al sondrollar rutinari del trajecte quotidià.
3
A la cantina s´hi mata l´aranya
amb un xarop que no fa estrall:
la BARREJA, d´un glop, aiguardent i vi.
Bé prou, però, que l´esperit verí remou la sang.
Esbarria les penombres
del magí que no discorre
i fa el múscul fort
d´un organisme d´enderroc.
4
El matí ha heretat la frescor de la nit
que, de l´esperit, les brumes esvaeix.
Amb el sol es parlen de tu
tot just deixat anar de l´horitzó.
És BONA HORA pel rellotge tocar les vuit,
mes, ja haurà fugit el temps abans de l´últim ressò.
I, com per companyonia, hom arribarà a l´hora
per començar a feinar a peu de bastimentada.
5
Teranyina simètrica de tubs.
Albergant el tragí de quimeres diferents,
la BASTIDA, a frec del cel, vol emular
la Babel de les mil parles.
6
Aferrant-se al montant
pel primer post comença la GRIMPADA.
Pisos infinits per anar salvant,
fileres de graons amunt.
Franquejat l´espai sorgeig la màxima alçada
on hi ha un cel a tocar amb les mans
i sota els peus l´atemporal buit.
7
A contracor de la gravetat
salva alçàries la CORRIOLA.
Portadora de matèria per al futur, amunt,
o bé, de deixalles del passat, avall.
Missatgera de l´atzar planer
contraposat a l´atribuït destí.
8
Sobreeix l´honradesa
per la SUOR de l´obrer.
Tribut a la supervivéncia
en el treball impertèrrit del diari.
Eixida de la por
quan percep a prop la tragèdia.
9
El BUIT, inexorable gorja
oberta a l´infinit,
que hom pretén evitar
traginant per un enrevessat
laberint de posts i montants.
10
D´imprevist, l´ESTRÈPIT.
Fonemes rústecs
que violenten l´harmonia.
Pròleg a una desfeta
que ferirà per sempre més
les ànimes sobrevivents.
11
Una distracció entre pensaments i fortuïtat,
i, la CAIGUDA.
L´atemps simula fraccionar-se
i, en l´aparença d´un brevíssim bocí de temps,
l´existència es projecta cap enrera,
des de l´inici de reversió
fins a l´estat originari
-oblidat al subconscient col.lectiu-.
I, altre cop, l´ésser s´esdevé infinitud,
apareixent, potser, en algún pensament en forma d´utopia.
12
Com volent deixar el senyal perpetu
del seu pas per l´existència,
cos i ànima solten un CRIT
que esquinze l´espai de dalt a baix
en la caiguda per l´abisme
que duu a la matèria mare.
Baula de cadena de milenis,
en un bleix la humanitat s´escola.
Desembre 2003.
BASTIDA
····························································
Pròleg
el MANOBRE obrer d´esperances
de MATINADA espia de futurs
la BARREJA esperit brau
de BONA HORA gairebé les vuit
la BASTIDA a frec del cel
la GRIMPADA endalt del món
la CORRIOLA missatge greu
la SUOR premonició
el BUIT gorja sense fi
l´ESTRÈPIT sang ferida
la CAIGUDA retorn a l´origen
el CRIT vèncer l´efimeritat
1
El bosc i el terròs, barreig agrest i verge,
bressolen el futur desig de deixar enrera
una criança entre terres, bèsties i arada.
La joventut, prenyada de somnis i il.lusions,
empeny a l´abandó de l´hàbitat natal
per anar a cercar la quimera d´un futur.
I hom, emprèn l´arriscada gesta
de conquerir la panacea: la fantàstica metrópolis,
pàtria d´atzars i astrugàncies.
En el món dels miracles regalats
l´obra acullirà el jornaler de qualsevol origen
i el farà MANOBRE a canvi d´un migrat sobreviure.
2
Dorniten atzars i astrugàncies.
La nit s´ha vestit d´atzabeja
i la fosca ha seduit carrers i avingudes
de la nova perifèria dormitori.
Els semàfors gesticulen els ulls de colors vius
tot espiant les petjades del constret noctàmbul
fent cap a l´obligada cita amb el tren da la MATINADA,
pont entre somnis de futur i realitats de present.
Neons i altaveus anuncien destins que desperten
guspires d´atenció a la pesantor letàrgica.
Ombres de vida assalten els vagons
en competició per un seient on arraulir el son,
estruncat adés, per un despertador que no disculpa.
Pesantors i sons es sotmetran, plàcidament,
al sondrollar rutinari del trajecte quotidià.
3
A la cantina s´hi mata l´aranya
amb un xarop que no fa estrall:
la BARREJA, d´un glop, aiguardent i vi.
Bé prou, però, que l´esperit verí remou la sang.
Esbarria les penombres
del magí que no discorre
i fa el múscul fort
d´un organisme d´enderroc.
4
El matí ha heretat la frescor de la nit
que, de l´esperit, les brumes esvaeix.
Amb el sol es parlen de tu
tot just deixat anar de l´horitzó.
És BONA HORA pel rellotge tocar les vuit,
mes, ja haurà fugit el temps abans de l´últim ressò.
I, com per companyonia, hom arribarà a l´hora
per començar a feinar a peu de bastimentada.
5
Teranyina simètrica de tubs.
Albergant el tragí de quimeres diferents,
la BASTIDA, a frec del cel, vol emular
la Babel de les mil parles.
6
Aferrant-se al montant
pel primer post comença la GRIMPADA.
Pisos infinits per anar salvant,
fileres de graons amunt.
Franquejat l´espai sorgeig la màxima alçada
on hi ha un cel a tocar amb les mans
i sota els peus l´atemporal buit.
7
A contracor de la gravetat
salva alçàries la CORRIOLA.
Portadora de matèria per al futur, amunt,
o bé, de deixalles del passat, avall.
Missatgera de l´atzar planer
contraposat a l´atribuït destí.
8
Sobreeix l´honradesa
per la SUOR de l´obrer.
Tribut a la supervivéncia
en el treball impertèrrit del diari.
Eixida de la por
quan percep a prop la tragèdia.
9
El BUIT, inexorable gorja
oberta a l´infinit,
que hom pretén evitar
traginant per un enrevessat
laberint de posts i montants.
10
D´imprevist, l´ESTRÈPIT.
Fonemes rústecs
que violenten l´harmonia.
Pròleg a una desfeta
que ferirà per sempre més
les ànimes sobrevivents.
11
Una distracció entre pensaments i fortuïtat,
i, la CAIGUDA.
L´atemps simula fraccionar-se
i, en l´aparença d´un brevíssim bocí de temps,
l´existència es projecta cap enrera,
des de l´inici de reversió
fins a l´estat originari
-oblidat al subconscient col.lectiu-.
I, altre cop, l´ésser s´esdevé infinitud,
apareixent, potser, en algún pensament en forma d´utopia.
12
Com volent deixar el senyal perpetu
del seu pas per l´existència,
cos i ànima solten un CRIT
que esquinze l´espai de dalt a baix
en la caiguda per l´abisme
que duu a la matèria mare.
Baula de cadena de milenis,
en un bleix la humanitat s´escola.
Desembre 2003.
3
······························································
Del recull REGUITZELLS
(Per a infants de qualsevol edat)
······························································
Reguitzells 1
CANT
-Canta
la cabra?
-No!!!
El rossinyol!
Reguitzells 2
SOL
Si el
dia
fa
Sol
no
té
pas
cara
de
dol.
Reguitzells 3
PARDAL
Un
pardal
salti-
roneja
sense
brogit
des
de l´era el
guaiten
un gat
i una
gallina.
Reguitzells 8
SABATES
Les
sabates
són
besones.
Dreta i
esquerra
l´una
s´aixeca
l´altra
s´aferra.
Corren
caminen
salten
s´aturen.
Frec
a frec
van
plegades
ben
cenyides
amb
cordons
belcro o
cibelles.
Fermes
suporten
tot
el pes
sense
cap queixa o
plany
doncs no
les
abat
càrrega o
jornada.
Qui
sap el
que
cada una
pot
aprendre
amb
tant món
per
recòrrer
ara
amunt
ara
avall.
4
····························································
AFORISMES EN minúscula
····························································
La diplomàcia és l´aristocràcia de la mentida.
La mentida és l´eina dels miserables.
L´animal mediocre menja, copula, dorm, defeca, s´avorreix…
Si Déu no és una realitat, aleshores, existim.
Hom conceptua el bé i el mal segons els factors, casuals, que el basteixen física i espiritualment.
AFORISMES EN minúscula
····························································
La diplomàcia és l´aristocràcia de la mentida.
La mentida és l´eina dels miserables.
L´animal mediocre menja, copula, dorm, defeca, s´avorreix…
Si Déu no és una realitat, aleshores, existim.
Hom conceptua el bé i el mal segons els factors, casuals, que el basteixen física i espiritualment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)