.
.
CONFIGURACIÓ
1 Nadala 2010
2 Poemes del viure, del record i de la imaginació
3 Dels sentiments
4 Tirallongues
5 Aforismes en minúscula
0
1
····························································
NADALA 2010
····························································
NADALA 2010
····························································
L’olla assentada,
el foc lent l’estimula,
xup xup fa el caldo.
El brou escalfa,
aclucat l’ésser tebi
el magí bressa.
El sol s’allita,
s’omple de pena el núvol
i tot sol plora.
Prò, és un càntic
de llàgrimes de pluja.
Drings d’anyorança.
El pardal cerca
llavors procreadores
de brots de vida.
L’anhel dormita
aclofat a la falda
de l’esperança.
Passa arrupint-se
l’hortalà cap a l’horta.
Bon recapte!
La neu despinta,
també els anhels blanquegen.
Temps infal·lible.
Creix la vesprada;
al cel trenca una estrella,
no és de pessebre.
És l’emissària
de mare Primavera;
mare i donzella.
Barcelona, desembre 2010.
2
····························································
POEMES DEL VIURE DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ
Un recull començat... ····························································
Fotografia: TMB.
EL 63
Quan el matí encara era nit,
de la parada estant, al lluny,
es veia moure´s l´ull de llum
amb un seixanta tres cenyit.
Caixa d´estrèpit i sondroll.
Dues boques: pujar I baixar,
les finestres amb vidre urbà
i un trolei estirant el coll.
En el ventre buit, dispersat,
un pasatge mut i ensonyat;
solapa amunt, bo i aclofat:
abric d´un tiratge en combat.
De bat a bat ulls de finestra
retalls de llum pel sòl reptant.
I d´altres d´un son prim penjant
sols glatint per l´escalf del vespre.
Baixant, tres portes i el taller;
rar món, amb sorpresa copsat,
i un aprenentatge estroncat
que resultaria balder.
D´alba el sol no ha viatjat mai,
prô a les tres grimpant pels estreps
reconfortava, sens retrets,
fent el retorn des del treball.
Fins a Rocafort, cos i nyonya.
un baixar, eixut de paraula
apressat cap a seure a taula
i apaivagar el cuc de l´entranya.
Octubre2008.
POEMES DEL VIURE DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ
Un recull començat... ····························································
Fotografia: TMB.
EL 63
Quan el matí encara era nit,
de la parada estant, al lluny,
es veia moure´s l´ull de llum
amb un seixanta tres cenyit.
Caixa d´estrèpit i sondroll.
Dues boques: pujar I baixar,
les finestres amb vidre urbà
i un trolei estirant el coll.
En el ventre buit, dispersat,
un pasatge mut i ensonyat;
solapa amunt, bo i aclofat:
abric d´un tiratge en combat.
De bat a bat ulls de finestra
retalls de llum pel sòl reptant.
I d´altres d´un son prim penjant
sols glatint per l´escalf del vespre.
Baixant, tres portes i el taller;
rar món, amb sorpresa copsat,
i un aprenentatge estroncat
que resultaria balder.
D´alba el sol no ha viatjat mai,
prô a les tres grimpant pels estreps
reconfortava, sens retrets,
fent el retorn des del treball.
Fins a Rocafort, cos i nyonya.
un baixar, eixut de paraula
apressat cap a seure a taula
i apaivagar el cuc de l´entranya.
Octubre2008.
3
····························································
DELS SENTIMENTS
····························································
BALL ROBAT
Sento els seus peus alats
ferms però àgils saltar.
Com marca els punts del ball,
creuat i ara el desfà.
Un sensual somrís
va insinuar al dansaire;
despietada burla
als meus llavis: la Seu.
M´aliada la fosca
em feu llum a la farsa,
l´adúltera besada
d´un furtívol adeu.
M´encegà el glop de fel
foragitant-me l´ànima.
Restà el cos tremolós
prement daga esmolada.
¿No danseu peus callats
sobre el bassal de sang
d´un pit per l´esmolada,
amb braó, travessat?
Al damunt em caigueren
cent escudades llances
que fet pres em van dur
dins castell forrellat.
Entre encastats barrots
sento l´alè de l´alba,
i en ella el braç botxí
prest a desquarterar-me.
Cent llances, altre cop,
el meu cos burxaran
de camí al cadafal,
cita amb l´encaputxat.
Quan sigui el ball robat,
botxí, fes xiular prompte
el fil de la dastral
que el coll m´ha de besar.
Rodolarà el meu cap
per damunt l´entaulat
ben puntejant el rítmic
ball dels enamorats.
Per si el meu cos, qui sap!
Altra vegada viu,
feu-me a prop l´esmolada
per mai que... un mal bes...
Març 1998.
CARPE DIEM
Apresses el quefer diari.
Vols guanyar uns segons,
restar-los teus
per afegir-los al desitjat instant,
aquell de quan hagis enllestit la feina.
Serà un moment tan sols,
un moment que tu voldries s´allargués
infinitament, sense mesures.
Però, els instants no tenen un temps fix,
són volàtils, efímers.
I tu el vols gaudir sencer, de cap a peus,
aquell instant, copsar-li totes les sensacions,
viure´l!
Com ara jo visc, per exemple,
cada una de les lletres
escrivint aquest poema.
Març 1997.
PARANY
De lluny estant he seguit la lluna plena reflectida en el teu collaret de dents: reguitzell de perles que em fan gruar la nostra coincidència al bell mig del bosc. Quan més m´apropo a tu, la cobejança més m´arrabassa l´ànima, i, projectant-la vers la teva essència, em fa descobrir la vacuïtat del desésser.
Ja sento el frec de les teves perles radiants amb els meus depredadors ullals. El teu misteriós silenci m´estimula, encara més, la passió que pel camí esdevingué creixent.
Ai!!! Em negues les entranyes de dolor. Les perles són dagues que em fereixen tot el cos deixant nua la teva seducció d´acer. La passió m´ha convertit en presa ingènua de les teves despietades dents, ara enrogides per la meva sang. Em desvarieja la raó, i la ment m´esbarria les tan desitjades perles. Clamo al llenyataire o al caçador, cobdiciosos per la meva pell, perquè a cops de destral o a trets m´alliberin d´aquest mortificador suplici.
Ja no em sento les ganivetades a la carn entumida i gangrenada, percebo, però, el buit que deixa l´ésser quan fuig del cos per sempre més. El veig allunyar-se enllà, embolcallat pel misteri de les perles que l´amaren d´amor per tu, i amb l´amor es fondrà. L´amor, una de tantes quimeres que vestim de realitat per a configurar la vida. La vida, un tast que, mai, no deixa satisfet ningú: un extraordinari miratge que es difumina i es dissipa com els colors de l´Arc Iris...
Juliol 2002.
DELS SENTIMENTS
····························································
BALL ROBAT
Sento els seus peus alats
ferms però àgils saltar.
Com marca els punts del ball,
creuat i ara el desfà.
Un sensual somrís
va insinuar al dansaire;
despietada burla
als meus llavis: la Seu.
M´aliada la fosca
em feu llum a la farsa,
l´adúltera besada
d´un furtívol adeu.
M´encegà el glop de fel
foragitant-me l´ànima.
Restà el cos tremolós
prement daga esmolada.
¿No danseu peus callats
sobre el bassal de sang
d´un pit per l´esmolada,
amb braó, travessat?
Al damunt em caigueren
cent escudades llances
que fet pres em van dur
dins castell forrellat.
Entre encastats barrots
sento l´alè de l´alba,
i en ella el braç botxí
prest a desquarterar-me.
Cent llances, altre cop,
el meu cos burxaran
de camí al cadafal,
cita amb l´encaputxat.
Quan sigui el ball robat,
botxí, fes xiular prompte
el fil de la dastral
que el coll m´ha de besar.
Rodolarà el meu cap
per damunt l´entaulat
ben puntejant el rítmic
ball dels enamorats.
Per si el meu cos, qui sap!
Altra vegada viu,
feu-me a prop l´esmolada
per mai que... un mal bes...
Març 1998.
CARPE DIEM
Apresses el quefer diari.
Vols guanyar uns segons,
restar-los teus
per afegir-los al desitjat instant,
aquell de quan hagis enllestit la feina.
Serà un moment tan sols,
un moment que tu voldries s´allargués
infinitament, sense mesures.
Però, els instants no tenen un temps fix,
són volàtils, efímers.
I tu el vols gaudir sencer, de cap a peus,
aquell instant, copsar-li totes les sensacions,
viure´l!
Com ara jo visc, per exemple,
cada una de les lletres
escrivint aquest poema.
Març 1997.
PARANY
De lluny estant he seguit la lluna plena reflectida en el teu collaret de dents: reguitzell de perles que em fan gruar la nostra coincidència al bell mig del bosc. Quan més m´apropo a tu, la cobejança més m´arrabassa l´ànima, i, projectant-la vers la teva essència, em fa descobrir la vacuïtat del desésser.
Ja sento el frec de les teves perles radiants amb els meus depredadors ullals. El teu misteriós silenci m´estimula, encara més, la passió que pel camí esdevingué creixent.
Ai!!! Em negues les entranyes de dolor. Les perles són dagues que em fereixen tot el cos deixant nua la teva seducció d´acer. La passió m´ha convertit en presa ingènua de les teves despietades dents, ara enrogides per la meva sang. Em desvarieja la raó, i la ment m´esbarria les tan desitjades perles. Clamo al llenyataire o al caçador, cobdiciosos per la meva pell, perquè a cops de destral o a trets m´alliberin d´aquest mortificador suplici.
Ja no em sento les ganivetades a la carn entumida i gangrenada, percebo, però, el buit que deixa l´ésser quan fuig del cos per sempre més. El veig allunyar-se enllà, embolcallat pel misteri de les perles que l´amaren d´amor per tu, i amb l´amor es fondrà. L´amor, una de tantes quimeres que vestim de realitat per a configurar la vida. La vida, un tast que, mai, no deixa satisfet ningú: un extraordinari miratge que es difumina i es dissipa com els colors de l´Arc Iris...
Juliol 2002.
4
····························································
Del recull TIRALLONGUES
····························································
*Aquest poema no conserva l'estructuea natural per poder ser llegit amb lector de pantalla.
Del recull TIRALLONGUES
····························································
*Aquest poema no conserva l'estructuea natural per poder ser llegit amb lector de pantalla.
Tirallongues 4
CINQUANTA SOBREVERSOS PER A UN POEMA
No estic sobresituat, per tant
tampoc sobrealimentat
ni sobreplè.
Sobreestimant-me
he sobreescrit el
meu sobrenom
per sobresortir i obtenir
una sobrefeina, o sigui
un sobresou que
em sobrealci
el sobresosteniment.
He de sobreestampar sense
sobreentintar.
No vull una sobrecàrrega més
sobre les espatlles;
no puc sobreexcedir-me amb
un sobrealè
sobrehumà. He
de sobrenadar, doncs,
no soc sobrenatural,
no em sobrevingués pas
un sobrecobriment; seria
com una sobretaxa
sobreafegida.
La sobrepaga
per la sobreproducció, no
és un sobrepreu
sobreabundós
o sobrer, al contrari,
l´han de sobrepujar per
poder sobremenjar i després
fer sobretaula.
M´he sobreposat
del sobresalt de
ser sobreexplotat. I
no sobreabuso ni
em sobrevaloro quan
em sobrevessa la suor
pel sobreeixidor de
la sobrecella.
La sobreexcitació
sobreaguda
m´ha sobreescalfat
la sobretensió, i com si
d´una sobredosi es tractés,
no pot ser sobrebó aixó.
Quedi sobreentès doncs,
el sobreestiperi és
un sobrecreix només
per sobreviure.
Març 2004.
5
····························································
AFORISMES EN minúscula
····························································
Fa la dita: Rera un gran home sempre hi ha una gran dona. I, rera una dona gris sempre hi ha un home incapaç?
Si pesques per alimentar el teu fill emancipat, quan llencis l´asquer fixa´t en els redols que fa l´aigua: hi veuràs reflectit el teu fracàs.
No costa res convertir l´arbre en llenya, però, després, ja no es pot fer tornar la llenya arbre.
Assegut al llindar veig passar el meu cadàver de poeta.
Si vols treure algú d´un forat, tingues cura, pot estirar-te ell cap dintre.
AFORISMES EN minúscula
····························································
Fa la dita: Rera un gran home sempre hi ha una gran dona. I, rera una dona gris sempre hi ha un home incapaç?
Si pesques per alimentar el teu fill emancipat, quan llencis l´asquer fixa´t en els redols que fa l´aigua: hi veuràs reflectit el teu fracàs.
No costa res convertir l´arbre en llenya, però, després, ja no es pot fer tornar la llenya arbre.
Assegut al llindar veig passar el meu cadàver de poeta.
Si vols treure algú d´un forat, tingues cura, pot estirar-te ell cap dintre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)