0 CONFIGURACIÓ
1 Hollywood
2 Sobre el temps
3 Aforismes
1
····························································
HOLLYWOOD
····························································
HOLLYWOoD
El temps d´espera
mentre baixa el remogueig
d´un ascensor envellit
és en blanc i negre
del cel.luloide ranci.
Flaixos de records,
escenes, rostres, melodies...
guspires de l´empiri Hollywood,
es descabdellen del bolic de vagueries
cavalcant a ran de pell.
Però, es breu la retrobada,
Bogard, Dietrich, Peck...
són esvaits pel realisme quotidià:
una noieta amb l´aura del Technicolor
s´atura al peu de l´ascensor.
Sembla voler emular el feeling
de l´Hepburn a Desayuno con diamantes.
Duu prestades les orelles
als auriculars d´un walkman.
L´aparell difon un subtil
brunzit bigarrat i arritmic
alhora que, amb nerviosos dits,
la impacient noia Technicolor
pulsa les tecles
d´un mòbil trepidant.
Sense treure el fit
de la pantalla hipnòtica
deixa anar un intuïtiu, Hola!
-Hola! L´intercanvio
entre fonedissos flaix backs mentals.
De fons, els pip-pip del mòbil
fussionant-se amb els brunzits
i el ritme greu de motor
formen una amalgama tonal,
vàlida com a banda sonora
per a un film futurista.
Un soroll sec ens avisa:
l´ascensor s´ha aturat
-Passa.
-Gracias. Al último.
-Doncs, jo abans. I premo el botó.
El reduit espai i el breu temps que inciten
a una anàlisi psicològica llampec
també donen protagonisme a l´audio,
regalant, al record, unes sensacions
que evoquen 2001, una odisea del espacio.
Hi torna el cop sec. El sisè.
La realitat escomet la imaginació
replegant-la ment enllà, però,
hi ha un frec de resistència:
el sisè, la meva parada
en la ruta de La diligencia.
Una llambregada ens fa creuar els esguards,
en Technicolor l´un, l´altre en blanc i negre.
-Hasta luego. Fa ella.
Assenteixo amb el cap i baixo.
Des del replà veig com s´enlaira l´ascensor
tot enduient-se l´Ave del paraíso.
I el pensament, en blanc i negre,
es deixa anar altre cop:
-Hasta luego, será nunca, muñeca!
Març 2005.
HOLLYWOOD
····························································
HOLLYWOoD
El temps d´espera
mentre baixa el remogueig
d´un ascensor envellit
és en blanc i negre
del cel.luloide ranci.
Flaixos de records,
escenes, rostres, melodies...
guspires de l´empiri Hollywood,
es descabdellen del bolic de vagueries
cavalcant a ran de pell.
Però, es breu la retrobada,
Bogard, Dietrich, Peck...
són esvaits pel realisme quotidià:
una noieta amb l´aura del Technicolor
s´atura al peu de l´ascensor.
Sembla voler emular el feeling
de l´Hepburn a Desayuno con diamantes.
Duu prestades les orelles
als auriculars d´un walkman.
L´aparell difon un subtil
brunzit bigarrat i arritmic
alhora que, amb nerviosos dits,
la impacient noia Technicolor
pulsa les tecles
d´un mòbil trepidant.
Sense treure el fit
de la pantalla hipnòtica
deixa anar un intuïtiu, Hola!
-Hola! L´intercanvio
entre fonedissos flaix backs mentals.
De fons, els pip-pip del mòbil
fussionant-se amb els brunzits
i el ritme greu de motor
formen una amalgama tonal,
vàlida com a banda sonora
per a un film futurista.
Un soroll sec ens avisa:
l´ascensor s´ha aturat
-Passa.
-Gracias. Al último.
-Doncs, jo abans. I premo el botó.
El reduit espai i el breu temps que inciten
a una anàlisi psicològica llampec
també donen protagonisme a l´audio,
regalant, al record, unes sensacions
que evoquen 2001, una odisea del espacio.
Hi torna el cop sec. El sisè.
La realitat escomet la imaginació
replegant-la ment enllà, però,
hi ha un frec de resistència:
el sisè, la meva parada
en la ruta de La diligencia.
Una llambregada ens fa creuar els esguards,
en Technicolor l´un, l´altre en blanc i negre.
-Hasta luego. Fa ella.
Assenteixo amb el cap i baixo.
Des del replà veig com s´enlaira l´ascensor
tot enduient-se l´Ave del paraíso.
I el pensament, en blanc i negre,
es deixa anar altre cop:
-Hasta luego, será nunca, muñeca!
Març 2005.
2
····························································
SOBRE EL TEMPS
····························································
TEMPUS IRREPARÀBILE
Foscor
Una subtil remor
La quasi impercepció d’un alè
Un impàs i,
clama un llamp!
Després,
un silenci nu,
inexplorat
I altre cop, la foscor
Juny 1998.
TEMPS
Camí imaginari creat
per l´humà
que de l´eternitat
n´ha sostret l´existència.
Desembre 1997.
DESGLOSSAMENT
la claror oberta mostra el camí
gris plom
plujós
rúfol.
per l´esquinç d´un núvol l´escamot solar
deixa anar un raig que fa cap a l´hospital
tot travessant per un dels finestrals.
a dintre
vidres intactes pensament estoic
esclat de llum sobre el llençol blanc
aliança fúlgida que al vetllaire
l´esguard fereix entre penombres ajupides.
sota el vestit rutilant del llit
el cos del vetllat escolant-se-li la vida.
migdia
renuncia la lluentor i declina el pensament.
a dins i a fora
grisor
enervació
fi
continuïtat intemporal.
Febrer 2002.
TEMPS (2)
Perseverem en anomenar-lo
per senyalitzar la nostra història,
i ell ens condemna a l´efímera existència.
Juga amb el do atribuit
tot i essent inexistent.
Si fos com els humans tindria finitud,
però és ETERN.
Desembre 1997.
Als dotze anys sabia dibuixar com Rafael. He necessitat tota una vida per saber pintar com un nen. Pablo Picasso.
Cap temps no m´hauria pas indicat
senderes d´inici i seguit,
essent tan costeroses i llargues,
només pel fi i fet d´assolir
que avui l´ésser, gràvid, m´embargui.
Potser l´inconscient, acienciat,
entén l´incomprès camí
que mai no copsarà l´intel.lecte:
el regrés a les valves atàviques
del traç, virtuós, per maldestre.
Gener 1997.
SOBRE EL TEMPS
····························································
TEMPUS IRREPARÀBILE
Foscor
Una subtil remor
La quasi impercepció d’un alè
Un impàs i,
clama un llamp!
Després,
un silenci nu,
inexplorat
I altre cop, la foscor
Juny 1998.
TEMPS
Camí imaginari creat
per l´humà
que de l´eternitat
n´ha sostret l´existència.
Desembre 1997.
DESGLOSSAMENT
la claror oberta mostra el camí
gris plom
plujós
rúfol.
per l´esquinç d´un núvol l´escamot solar
deixa anar un raig que fa cap a l´hospital
tot travessant per un dels finestrals.
a dintre
vidres intactes pensament estoic
esclat de llum sobre el llençol blanc
aliança fúlgida que al vetllaire
l´esguard fereix entre penombres ajupides.
sota el vestit rutilant del llit
el cos del vetllat escolant-se-li la vida.
migdia
renuncia la lluentor i declina el pensament.
a dins i a fora
grisor
enervació
fi
continuïtat intemporal.
Febrer 2002.
TEMPS (2)
Perseverem en anomenar-lo
per senyalitzar la nostra història,
i ell ens condemna a l´efímera existència.
Juga amb el do atribuit
tot i essent inexistent.
Si fos com els humans tindria finitud,
però és ETERN.
Desembre 1997.
Als dotze anys sabia dibuixar com Rafael. He necessitat tota una vida per saber pintar com un nen. Pablo Picasso.
Cap temps no m´hauria pas indicat
senderes d´inici i seguit,
essent tan costeroses i llargues,
només pel fi i fet d´assolir
que avui l´ésser, gràvid, m´embargui.
Potser l´inconscient, acienciat,
entén l´incomprès camí
que mai no copsarà l´intel.lecte:
el regrés a les valves atàviques
del traç, virtuós, per maldestre.
Gener 1997.
3
····························································
AFORISMES en minúscula
····························································
Morim nit a nit i, dia a dia reeixim. Som un cúmul de morts petites i ens angoixa el pensament d´una mort sencera.
El pre o desig i el post o record fan l’instant més efímer encara.
Àvids per fruir de llurs dons, mutilem margeneres flors del seu medi na
A la lluita per assolir una fita, a voltes, li segueix el desig de veure passada la fita assolida.
Quan del cos en floreixin nalves i violetes no li feu càntics d’elogi i bonhomia,
Subscriure's a:
Missatges (Atom)