CONFIGURACIÓ
1 D'un aniversari.
2 Torre Barrina (de 365+1 haikús)
1
····························································
D'un aniversari
····························································
D'un aniversari
····························································
Cinquanta anys abans,
violentat, irrompí en la vida
-món del concretisme físic
i, amb parquedat, l´esperit i els sentiments-.
Immediatament després –ja integrat al temps i
a les mesures-,
possiblement, encara em romanien a la memòria
senyals d´impressions i sensacions de quan
en la pre-existència fóra ensems part de i
enter
l´eteri entrellaçat còsmic.
Els senyals s´esvaïren –potser exiliant-se al
subconscient-
impulsats per la munió de percepcions vitals
rebudes des del nou estadi: l´existència.
Amarat de la condició humana
he begut del goig i la dissort.
Quan en les primerenques tendrors
bufaven tramuntanes l´eix sensorial em
trontollava
fent eixir del meu dedins
temors d´una fi terminant per a qualsevol
realitat
-seria, però, l´aprenentatge per assolir la
comprensió
que tota fi també és inici-.
He flairat “el
perfum” de Patrick Süskind
sadollant-me en les deus de l´amor recíproc
així com en les de l´estimació sense troc.
Éssers estimats se´m fongueren de l´abast
físic,
però, m´allissonà la natura
ensenyant-me a alenar en el camp ras
per omplir d´ells el continent meu.
Endinsant-me per les magnituds de la ment
he intentat traduir a fenomènic
quelcom d´allò que de l´abstracta imaginació
emana;
i, també, enriquir-me amb els abundosos cabals
que altres ens projecten arran del nostre
sensitiu
per mitjà de les diferents vessants de
creativitat: les arts.
En la fugaç fracció on el temps conflueix amb
el no res
em fità un colpidor esguard,
i en les profunditats del seu enigma
vaig desxifrar-hi “els ulls del germà etern” d´Stefan Zweig.
Les arestes del terra el ventre em feriren,
mes, així mateix, remuntaria alçàries
que m´eixamplarien conceptes d´horitzó
limitat.
A la post-existència, de retorn,
ací vull deixar, sense recança, el meu cos com
a “penyora”.
Recordo les paraules del “petit príncep” de Saint-Exupery
quan diu: “és
massa feixuc per endur-me´l”.
I afageixo: Ens resta tant per guarir i per
investigar
que ens apressa a proporcionar “matèria
prima”;
tot i éssent conscient de tenir la post-fi
física, si cal,
com la de l´entrenyable “cavall pigat” de Lleó Tolstoi.
Entre grafies i records la ment imprevisible
m´engega un interrogant:
Quina significació pot tenir mig segle ras de
vida
entre quasi cinquanta mil d´existència col·lectiva?
No ho sé pas...
Pot ser que esclati, com per simpatia, cada
una de les vides
perdent-se en el fons-buit del fictici?
O més bé, totes juntes evolucionin devers la
vera humanitat?
L´evolucionada, la culta per “humanitzada”,
la conscient de formar part d´un nucli psíquic
universal.
Si més no, però, al dedins de tot humà hi
sojorna una consciència
que, a l´aixopluc de la matèria,
es nodreix, si hom ho accepta, de l´essència
de cada u
dels qui es correlacionen, entre si, en llur
circuit vital.
Per tant, si evoquem el proverbi xinès
de “la
gota d´aigua abocada al mar”
podem dir sense rubor:
Jo estic en la humanitat i la humanitat està
en mi.
Octubre 1992.
2
····························································
Torre Barrina (de 365+1 haikús)
····························································
Torre Barrina (de 365+1 haikús)
····························································
Torre Barrina,
maquillats ulls pretèrits
el progrés guaiten.
El sobreviure
salda amb l’annex
pedestre
que amplia l’àmbit.
Guardant la hisenda
vetusts
pins i bonombres,
ultrapretèrits,
sobreaferrant-se
a la soca nusada
del seu origen.
Novells
brots fiten
l’august pi a frec de
tacte
amb la fassana,
sis mès, darrera,
gruen per entrar i ésser
distingits hostes.
I nou s’agrupen
en plàcida conversa
dels temps de glòria.
Com l’indiano,
d’ací, o bé d’allà, feia
navegar somnis,
l’esguard acluco
i em deixo dur pel somni:
Torre Barrina.
Gener 2011.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)