CONFIGURACIÓ
0 Configuració.
1 Poemes del viure del record i de la imaginació.
1
····························································
Poemes del viure del record i de la imaginació
····························································
Poemes del viure del record i de la imaginació
····························································
COMIAT ALS PARES
De l’interactiu atzar neix la forma.
S’obra pas devers la vida
i amb instint de perpetuar
embolcalla d’il·lusions
uns sentiments que d’antuvi ja planaven.
En l’estadi que és el viure
es transformen i es refan il·lusions i sentiments
tornant-se cos, pensament, ànima...
Presoners en la vital cadena
on conflueixen les distintes veritats,
som baula de ble encès o bé d’alè testimonial?
Dempeus en el temps que us acomiada
sentim la vacuïtat de l’absència
i els sentiments apregonen
per entre el record i l’avenir
tot intuint un quelcom que transformaria
l’espai i el temps en el retrobament.
El retrobament ací, allí o al més enllà,
segons les diverses concepcions,
seria el punt on convergeixen les petites
veritats
per convertir-se en la veritat,
la veritat que, avui, vosaltres ja heu
conegut.
Arreveure estimats.
3 d’abril de 2002.
Manuscrit a una mare morta. 1984. |
MARE
Et fongueres del món de
les matèries
i, no vsig saber dir-te.
Manuscrit a una mare morta,
fou l’escarida
dedicatòria;
ni tan sols el nom d’una
perfumada flor de jardí.
No el sabia. Calia passés
temps
pel llavieig mental
d’unes paraules
-Temps, segons la concretista
ment humana-.
No vaig saber dir-te.
Passat,
present i futur els manté l’infinit
en una sola
dimensió,
car, no coneix
limitacions, mesures…
És en el present però,
ja per a tu aturat en el
perpetu,
que et vull dir el que no
puguí ahir,
quan no vaig saber
dir-te.
Em retornen empremtes en
la ment:
Davant l’espill,
pinta-llavis a la mà,
a Rita Hayword et
semblaves,
idealització d’infant
enamorat.
Més tard, adolescència
enderrerida,
amb les divergències
conceptuals, tot i estimant-nos,
esdevingué l’enfrontament
generacional.
No vaig saber dit-te.
M’endolorí profundamrnt
L’hipotètic viatge que un
dia et va obsessionar,
o, més bé, vas
intuir,puix que, malauradament,
en adeu per sempre es
convertí,
seguint les lleis de la
vivencial natura.
Vaig sentir com un dels
calaixos de l’ànima se’m buidà
i, no vaig saber dir-te.
Fores llavor germinada
sembrada en el moll del
meu ésser
esclatant-me en la
consciència
en forma d’inquietud per
estimar.
Procuro comprensió devers
els altres
i ser generós a l’hora
d’estimar.
Desig meu és
aconseguir-ho,
entregant a d’altres
el testimoni que tu em
vas lliurar.
No endebades passares per
la vida.
Ahir, no vaig saber
dir-te.
Febrer
1991.
RELLOTGE
Les mans, buides per obligat costum,
magna ofrena albergaren als setze anys.
Acollit com íntim i personal;
estimat com si ànima tingués
esdevingué pell de la meva pell.
Company de pluges i solejades,
tostemps marcant un ritme ¿Envelliment o
maduresa?
Amb melangia o bé animació, sempre
inseparables però.
Noves mans eixides,
ignorants d’estimació íntima a coses vives
es converteixen, avui, en transmissores
del mercantilisme consumista:
Adquirir coses, consumir-les i
desempellegar-se’n a corre-cuita!
Cal seguir el patró assenyalat per la
productivitat.
No és necessari estimar coses, no hi ha temps!
Mes, i després, les persones...
Setembre 1990.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)