0

CONFIGURACIÓ
0 Configuració.
1 Poemes del viure del record i de la imaginació.

1

····························································
Poemes del viure del record i de la imaginació
····························································






















COMIAT ALS PARES 




 De l’interactiu atzar neix la forma.
S’obra pas devers la vida
i amb instint de perpetuar
embolcalla d’il·lusions
uns sentiments que d’antuvi ja planaven.
En l’estadi que és el viure
es transformen i es refan il·lusions i sentiments
tornant-se cos, pensament, ànima...
Presoners en la vital cadena
on conflueixen les distintes veritats,
som baula de ble encès o bé d’alè testimonial?

Dempeus en el temps que us acomiada
sentim la vacuïtat de l’absència
i els sentiments apregonen
per entre el record i l’avenir
tot intuint un quelcom que transformaria
l’espai i el temps en el retrobament.
El retrobament ací, allí o al més enllà,
segons les diverses concepcions,
seria el punt on convergeixen les petites veritats
per convertir-se en la veritat,
la veritat que, avui, vosaltres ja heu conegut.

Arreveure estimats.

 

 3 d’abril de 2002.





Manuscrit a una mare morta. 1984.
 
  





















MARE




Et fongueres del món de les matèries
i, no vsig saber dir-te.

Manuscrit a una mare morta,
fou l’escarida dedicatòria;
ni tan sols el nom d’una perfumada flor de jardí.
No el sabia. Calia passés temps
pel llavieig mental d’unes paraules
-Temps, segons la concretista ment humana-.

No vaig saber dir-te.

Passat, present i futur els manté l’infinit
en una sola dimensió,
car, no coneix limitacions, mesures…
És en el present però,
ja per a tu aturat en el perpetu,
que et vull dir el que no puguí ahir,

quan no vaig saber dir-te.

Em retornen empremtes en la ment:
Davant l’espill, pinta-llavis a la mà,
a Rita Hayword et semblaves,
idealització d’infant enamorat.
Més tard, adolescència enderrerida,
amb les divergències conceptuals, tot i estimant-nos,
esdevingué l’enfrontament generacional.

No vaig saber dit-te.

M’endolorí profundamrnt
L’hipotètic viatge que un dia et va obsessionar,
o, més bé, vas intuir,puix que, malauradament,
en adeu per sempre es convertí,
seguint les lleis de la vivencial natura.
Vaig sentir com un dels calaixos de l’ànima se’m buidà

i, no vaig saber dir-te.

Fores llavor germinada
sembrada en el moll del meu ésser
esclatant-me en la consciència
en forma d’inquietud per estimar.
Procuro comprensió devers els altres
i ser generós a l’hora d’estimar.
Desig meu és aconseguir-ho,
entregant a d’altres
el testimoni que tu em vas lliurar.
No endebades passares per la vida.

Ahir, no vaig saber dir-te.



Febrer 1991.







RELLOTGE




Les mans, buides per obligat costum,
magna ofrena albergaren als setze anys.
Acollit com íntim i personal;
estimat com si ànima tingués
esdevingué pell de la meva pell.
Company de pluges i solejades,
tostemps marcant un ritme ¿Envelliment o maduresa?
Amb melangia o bé animació, sempre inseparables però.

Noves mans eixides,
ignorants d’estimació íntima a coses vives
es converteixen, avui, en transmissores
del mercantilisme consumista:
Adquirir coses, consumir-les i desempellegar-se’n a corre-cuita!
Cal seguir el patró assenyalat per la productivitat.
No és necessari estimar coses, no hi ha temps!
Mes, i després, les persones...



Setembre 1990.