ACLARIMENT
El dia 20 de
setembre de 2014 vam celebrar els aniversaris de l’Escola i el Taller Ariadna.
He volgut prolongar la celebració per deixar constància, en aquest blog, dels
cinquanta anys de vida, fins avui, d’aquesta obra social.
La primera
part del blog la forma el text, de ficció, però amb dades i dates reals, que es
va llegir mentre els homes i les dones del taller l’acompanyaven amb una
interpretació. Aquesta part del blog és la del goig i la satisfacció d’haver
viscut, amb alegries i dificultats, l’evolució de l’escola i, més tard, del
taller. La segona part és més aspre, doncs, planegen dubtes i temors, però,
això sí! Sense perdre l’esperança d’aconseguir un futur millor per als nostres
fills i filles
PART PRIMERA.
A la Conxita Martínez
Tudó, fundadora de l’Escola Ariadna. A tots els professionals i col·laboradors
que d’ençà i fins avui han passat per l’Escola i el Taller i, naturalment, a
tots els infants, joves i homes i dones deixebles de l´’Escola i el Taller,
fent menció especial a dos d’ells, veterans de
l’antiga Escola que, encara en actiu, en pocs mesos de diferència ens
han deixat recentment: la Maritxell Sogas
i el Xavier Alpiste.
50 ANYS DE L’ESCOLA ARIADNA I 20 DEL TALLER
ARIADNA
(1964-2014)
Des de l’Eternitat, sense principi ni fi, els blancs raigs de la Lluna, entre contrallums,
dibuixen contorns i perfils en els cossos i fisonomies d’un grup de Deus i
Deèsses que, en postures reposades, a la llunyania observen davant l’entrada
del Laberint de Dèdal com l’Ariadna deixa a les mans de Teseu un cabdell de
fil: Teseu ha decidit penetrar al Laberint i enfrontar-se al Minotaure. Ella li
ofereix el fil perquè, lligant el cap a l’entrada, el vagi deixant anar per tot
el recorregut així, un cop acabat l’enfrontament, tot seguint el fil
descabdellat retorni a l’entrada del
Laberint.
Consumat el repte Teseu, sa i estalvi, surt a fora; Ariadna el rep al
mateix llindar del Laberint, esguarda l’Infinit i creua una mirada de
complicitat amb els Deus i les Deèsses.
Tot seguit, en la seva naturalesa, els Deus i les Deèsses esguardant per
l’espai de la transitòria Existència es
fixen en l’emergent Jove Mestra i els seus anhels i propòsits.
Ella, amb els valors innats i enriquits a l’Institut-Escola, es proposa,
amb incondicional amor al proïsme, que
el seu treball serveixi per estimular i preparar els infants, assenyalats per
molts com a diferents, perquè treguin
enfora allò que, com qualsevol altre humà, serven en el seu ésser arribant a
l’edat adulta amb el màxim desemvolupament possible.
Deus i Deèsses dialoguen tot remarcant que la Jove Mestra s’endinza
pels passadissos enrevessats d’un altre laberint.
I, tenen raó, però, és un laberint on no hi habita cap Minotaure, ans,
hi rau el col·lectiu humà d’infants, nois i noies i homes i dones diferents, aïllats per la marginació,
els prejudicis, l’estultícia...
La Jove Mestra,
amb la força que dóna el convenciment del camí escollit, es forma seguint
cursos i estudis sobre la discapacitat tot i essent una ciència incipient i poc
experimentada, per lo qual opta per compaginar els cursos amb l’autodidàctica.
Més tard, ja llicenciada, forma un petit equip de mestres que també
volen aportar quelcom mitjançant la pedagogìa terapèutica i, en el seu propi
habitatge munta l’Escola Ariadna: una escola per a infants diferents que, diariament, acabades les classes reconverteix en
llar per atendre els seus afers familiars.
Aquesta manera d’impartir escola fa que Deus i Deèsses centrin la mirada
en Plató i els seus deixebles reunits al gignàs del parc Acadèmia d’Atenes.
Paral·lelament al temps també passen els cursos, i, per no deturar la
formació als alumnes de més edat, es prepara un espai on ells puguin intercalar
treballs manuals sense haver de deixar l’escolaritat.
La Jove Mestra
alterna l’escola, ja consolidada, amb la formació d’estudiosos, dotats amb
consciència social, que volen seguir el camí emprès per ella. Així mateix, la
seva tasca obre clarianes a consciències aturades que creuen impossible el
desenvolupament d’aquells infants diferents.
L’Escola s’ha fet petita i els alumnes grans. La Jove Mestra veu la
necessitat de cercar un espai perquè l’Escola tingui una seu pròpia i, així,
assegurar la seva continuïtat. Arriba la possibilitat: un local de lloguer,
però, hi ha que reestructurar l’espai. Escola i famílies, en comunió,
l’aprofiten i aconsegueixen fer realitat aquell propòsit.
El dinovè curs inaugura la nova seu. Essent més espaiosa, s’amplia el
nombre de deixebles i també l’equip de pedagogia terapèutica.
Altres sensibilitats pioneres, com la de la Jove Mestra, han endegat altres iniciatives tot seguint la
mateixa finalitat; així, al vint-i-unè curs l’escola rep la convocatòria dels
Primers Jocs Esportius Escolars. A l’Escola Ariadna preparen nois i noies i
formen equips que participen en aquelles jornades i en altres successives.
Admirats, Deus i Deèsses s’alcen i, solemnes, saluden als esportistes
que competeixen en paral·lel als atletes de les ciutats estat a l’estadi
d’Olímpia.
Seguint l’experiència endegada a l’antiga escola es forma un pre-taller
on els nois i noies de més edat segueixen desenvolupant diversos treballs artesans.
Neix el grup de teatre Ariadna…hip! Més tard convertit en el grup de
teatre, autònom, Baula de bauxa.
Corre un murmuri entre els Deus i
les Deèsses i apareix, ufanosa, la Musa Talia cobrint-se
el rostre amb la màscara de faç somrient.
La força vital dels humans no és com la força eterna dels Deus i les
Deèsses, i aquells, per superar les
adversitats formen equips, com en les curses de relleus a Olímpia, perquè uns
altres continuïn la seva obra quan senten debilitar-se’ls les forces.
I, arriba el moment mai desitjat, al final del vint-i-sizè curs la Jove Mestra passa el relleu a fi que escola i taller
segueixin el rumb proposat. Deixa un patrimoni
en dedicació i treball perquè els futurs equlips segueixin treballant per
la didàctica i la dignitat de les persones diferents.
Al vint-i-setè curs, a la
Jove Mestra se li concedeix la medalla de Sant Jordi.
Ella, però, amb activitats puntuals segueix la seva vocació esmerçant
dedicació voluntària en la formació de persones amb desig de treballar en la
pedagogia terapèutica, així mateix, dóna catequesi per a nens i nenes diferents tot preparant-los per
rebre l’Eucaristia...
Els Deus i les Deèsses tot seguint el viatge de la Jove Mestra per
l’Existència acorden que és mereixedora dels honors que, ells, atorguen als qui
han dut a terme una gesta, així doncs, bo i fent-li ofrena, aixequen una corona
de llorer banyada amb els raigs de la
Lluna.
Degut que la normativa indica una edat
màxima d’escolaritat, la qual ja han assolit tots els alumnes, al trenta-unè
curs es decideix que, aquest, sigui
l’últim escolar. I com a les primeries de l’Escola Ariadna, l’espai que deixa
ara, també es reconverteix, però, aquesta vegada ho fa com a ampliament del taller.
Per formalitzar i poder inscriure el taller en el registre d’Entitats
socials, aixoplugades sota l’Administració, cal adequar l’entitat segons gestió
i finalitats, així, l’Escola Ariadna de pedagogia terapèutica passa a
anomenar-se Taller ocupacional Ariadna, bo i conservant la filosofia i
l’esperit de l’Escola, essent gestora l’Associadió Taller ocupacional Ariadna.
Reestructurat el taller, la direcció amb l’equip d’educadors proposen
nous tipus de treballs manuals i d’artesania.
La Deèssa Atena, dempeus, alça la mà tot sentint-se
honrada i orgullosa dels humans que, encara, opten per la fantàstica artesania que ella
simbolitza.
L’evolució, natural o bé dirigida, sempre a frec de l’Existència no s’esgota i provoca
canvis en qualsevol bri del viure, així, segons les normes vigents pel bon
funcionament dels centres ocupacionals, indueixen a cercar un nou espai que
reuneixi les condicions establertes. I a finals del trenta-novè calendari, per
segona vegada, amb l’esforç de les famílies i, aquest cop, amb la col·laboració
de l’Administració fan possible la compra del local apropiat.
A principis del quarantè calendari des que fundà l’Escola Ariadna la Jove Mestra mor.
Els Deus i les Deèsses, commoguts, observen respectuosos el fèretre on
descansen les despulles de la
Jove Mestra. I el gest greu d’Hèracles, amb l’assentiment
dels altres Deus i Deèsses, li atorga el rang d’Heroïna cultural o
civilitzadora tot acompanyant els que ja han rebut aquest honor.
El taller està entristit, però, tot recordant-la segueix el camí de la Jove Mestra.
L’Administració inscriu el Taller ocupacional Ariadna al registre
d’Entitats d’utilitat pública.
A mitjans del quarantè calendari el centre, muntat i organitzat a la
nova ubicació es posa en marxa.
Direcció i junta de pares treballen, amb altres entitats, fins a
co-fundar, durant el quaranta-dosè calendari, la Federació d’entitats del
districte que cooperen en la defensa dels drets i la integració social de les
persones diferents.
La direcció, mantenint la línia pedagògica, proposa alternar els quefers
quotidians amb sortides de caràcter cultural, però, amb cura per cercar qüestions
d’actualitat: l’art, el medi, la ciència... tot allò que, per mitjà de la
informació, ja arriba a tothom. El fi és que els homes i les dones diferents també puguin copsar i familiaritzar-se amb el
món que els envolta tot gaudint d’un viure amb qualitat.
Direcció i equip professional i junta de pares, ensems, obren les
portes, no com a entrada, sinó, perquè els artesans del taller surtin als
carrers del districte quan s’hi cel·lebren mostres, fires i festes. Aleshores,
ells i elles mostren les seves habilitats exposant els treballs realitzats i,
aprofitant l’avinentesa, fan palesa la seva sociabilitat amb els conciutadans.
Veient-los, als Deus i a les Deèsses, se’ls omplen els ulls d’afecció i,
plegats, giren la mirada vers l’Àgora, bulliciosa i serena, relligiossa i
profana, filòsofa i mercantil.
Arriba la primera jubilació per a un ussuari del taller. La direcció es
planteja endegar quelcom pel benestar de les persones diferents quan els arriba la vellesa.
La quotidianitat segueix, i també el propòsit de la direcció d’acostar
el taller als avenços, essent alhora repte i al·licient; per això, l’equip de
professionals ha destriat els programes informàtics que, segons les
possibilitats de cada u, els homes i les dones diferents poden fer servir.
Altre cop la
Deèssa Atena s’alça i, amb un somriure de benevolència, pensa
que a l’Existència, fracmentada de l’Eternitat, però, amb inexorable retorn,
els humans amb petites idees i minsa tècnica són capaços de voler emular les
grans creacions de Zeus.
En plenes converses amb l’Administració sobre projectes futurs irromp,
com cavall desbocat, la crisi! I, la materialització d’uns projectes
necessaris, molt ben endegats, es transforma
en una quimera de fums.
Malgrat tot continua el dia a dia defensant els murs que guarden tot
allò aconseguit, que és molt, mirant enrera, però poc, mirant endavant.
I en la grisor d’uns temps insegurs apareix l’urpa de la mort que, en
poc temps de diferència, s’endú dos veterans de l’antiga escola encara actius
en el taller, primer a ella després a ell, ambdós estimats pels companys, pels
professionals i per les famílies.
Tot segueix però, la pedagogia ocupacional, el treball, les sortides...
I, confiant en la força del treball i en uns Drets Humans per a tothom,
els professionals amb consciència social i les famílies claven l’esguard en la
llunyana línia d’hoitzó tot pensant en la recerca de noves fites pels homes i
les dones diferents.
I des de l’Eternitat el grup de Deus i
Deèsses, amb els rostres embellits pels suaus raigs de la Lluna, esguarden un horitzó
sense línia. Amb tendresa observen, a la llunyania, la Jove Mestra rodejada
d’infants, nois i noies i homes i dones. El nou
grup comença a familiaritzar-se amb la seva recent guanyada naturalesa.
Miquel-F. Garcia
Sallarès, setembre de 2014.
PART SEGONA
El dia 7 d’octubre les entitats
que formen part del tercer sector,
entre ells el Taller ocupacional Ariadna, van rebre,des de l’Administració,
l’anunci de noves retallades econòmiques.
el Periódico 8 d'octubre de 2014
Ens tornen a planar incerteses i
dubtes pel sistema anímic. És el temor de que es malmeti tot l’esforç humà que
tanta gent ha esmerçat, durant tantes dècades, pels drets i el benestar de les
persones amb discapacitat, havent aconseguit tot el què, avui, és molt, mirant enrera, però, poc si mirem endavant.
Les Administracions formen la
base d’una piràmide virtual que, des del vèrtex d’aquesta piràmide, uns poders
econòmics “anònims” creen unes estratègies tot obligant, als seus
correligionaris, dur a terme les accions derivades per obtenir, encara, més
poder econòmic sigui qui siigui el damnificat. Com mostra l’experiència, quan els
correligionaris reben l’ordre de prendre mesures dràstiques ho fan,
principalment, sobre individus o grups socials poc contestataris, d’aquesta
manera s’estalvien conflictes.
Culturalment, la nostra societat
ha conviscut, durant segles, amb l’ombra de la culpabilitat; tan arrelada duia
l’ombra que, fins i tot, el tenir un fill o una filla amb discapacitat se li
disparava el sentiment de culpabilitat i avergonyiment, com a conseqüència la
persona discapacitada quedava recluïda a la seva llar. Sortosament fa uns anys
que les famílies amb persones discapacitades han anat creant assossiacions des
d’on fer sentir la seva veu; tot i així però, encara som dels grups socials més
callats.
A vegades meditant sobre la
nosrta societat “civilitzada”, que tanta importància dóna a la paraula “democràcia”
i els seus derivats, de les quals sovint s’omple, desmesuradament la boca, tot
sentint l’incertesa del futur penso: si un dia els discapacitats, la gent gran,
els aturats sense solució de continuïtat, els sense sostre, etc. fóssin
marginats i arribessin a ser el 50%+1, com reaccionaria la nostra societat?
Octubre,
2014