DEXEU-ME DIR DE L'ANIVERSARI



ACLARIMENT

El dia 20 de setembre de 2014 vam celebrar els aniversaris de l’Escola i el Taller Ariadna. He volgut prolongar la celebració per deixar constància, en aquest blog, dels cinquanta anys de vida, fins avui, d’aquesta obra social.
La primera part del blog la forma el text, de ficció, però amb dades i dates reals, que es va llegir mentre els homes i les dones del taller l’acompanyaven amb una interpretació. Aquesta part del blog és la del goig i la satisfacció d’haver viscut, amb alegries i dificultats, l’evolució de l’escola i, més tard, del taller. La segona part és més aspre, doncs, planegen dubtes i temors, però, això sí! Sense perdre l’esperança d’aconseguir un futur millor per als nostres fills i filles



PART PRIMERA.


















   A la Conxita Martínez Tudó, fundadora de l’Escola Ariadna. A tots els professionals i col·laboradors que d’ençà i fins avui han passat per l’Escola i el Taller i, naturalment, a tots els infants, joves i homes i dones deixebles de l´’Escola i el Taller, fent menció especial a dos d’ells, veterans de  l’antiga Escola que, encara en actiu, en pocs mesos de diferència ens han deixat recentment: la Maritxell Sogas i el Xavier Alpiste.   



    50 ANYS DE L’ESCOLA ARIADNA I 20 DEL TALLER ARIADNA
                                           (1964-2014)                                              


   Des de l’Eternitat, sense principi ni fi, els blancs raigs de la Lluna, entre contrallums, dibuixen contorns i perfils en els cossos i fisonomies d’un grup de Deus i Deèsses que, en postures reposades, a la llunyania observen davant l’entrada del Laberint de Dèdal com l’Ariadna deixa a les mans de Teseu un cabdell de fil: Teseu ha decidit penetrar al Laberint i enfrontar-se al Minotaure. Ella li ofereix el fil perquè, lligant el cap a l’entrada, el vagi deixant anar per tot el recorregut així, un cop acabat l’enfrontament, tot seguint el fil descabdellat   retorni a l’entrada del Laberint.
   Consumat el repte Teseu, sa i estalvi, surt a fora; Ariadna el rep al mateix llindar del Laberint, esguarda l’Infinit i creua una mirada de complicitat amb els Deus i les Deèsses.
   Tot seguit, en la seva naturalesa, els Deus i les Deèsses esguardant per l’espai  de la transitòria Existència es fixen en l’emergent Jove Mestra i els seus anhels i propòsits.

   Ella, amb els valors innats i enriquits a l’Institut-Escola, es proposa, amb  incondicional amor al proïsme, que el seu treball serveixi per estimular i preparar els infants, assenyalats per molts com a diferents, perquè treguin enfora allò que, com qualsevol altre humà, serven en el seu ésser arribant a l’edat adulta amb el màxim desemvolupament possible.

   Deus i Deèsses dialoguen tot remarcant que la Jove Mestra s’endinza pels passadissos enrevessats d’un altre laberint.

   I, tenen raó, però, és un laberint on no hi habita cap Minotaure, ans, hi rau el col·lectiu humà d’infants, nois i noies i homes i dones diferents, aïllats per la marginació, els prejudicis, l’estultícia...
   La Jove Mestra, amb la força que dóna el convenciment del camí escollit, es forma seguint cursos i estudis sobre la discapacitat tot i essent una ciència incipient i poc experimentada, per lo qual opta per compaginar els cursos amb l’autodidàctica.
   Més tard, ja llicenciada, forma un petit equip de mestres que també volen aportar quelcom mitjançant la pedagogìa terapèutica i, en el seu propi habitatge munta l’Escola Ariadna: una escola per a infants diferents que, diariament, acabades les classes reconverteix en llar per atendre els seus afers familiars.

   Aquesta manera d’impartir escola fa que Deus i Deèsses centrin la mirada en Plató i els seus deixebles reunits al gignàs del parc Acadèmia d’Atenes.
                                                                                                                                   
   Paral·lelament al temps també passen els cursos, i, per no deturar la formació als alumnes de més edat, es prepara un espai on ells puguin intercalar treballs manuals sense haver de deixar l’escolaritat.
   La Jove Mestra alterna l’escola, ja consolidada, amb la formació d’estudiosos, dotats amb consciència social, que volen seguir el camí emprès per ella. Així mateix, la seva tasca obre clarianes a consciències aturades que creuen impossible el desenvolupament d’aquells infants diferents.
   L’Escola s’ha fet petita i els alumnes grans. La Jove Mestra veu la necessitat de cercar un espai perquè l’Escola tingui una seu pròpia i, així, assegurar la seva continuïtat. Arriba la possibilitat: un local de lloguer, però, hi ha que reestructurar l’espai. Escola i famílies, en comunió, l’aprofiten i aconsegueixen fer realitat aquell propòsit.
   El dinovè curs inaugura la nova seu. Essent més espaiosa, s’amplia el nombre de deixebles i també l’equip de pedagogia terapèutica.
  Altres sensibilitats pioneres, com la de la Jove Mestra, han  endegat altres iniciatives tot seguint la mateixa finalitat; així, al vint-i-unè curs l’escola rep la convocatòria dels Primers Jocs Esportius Escolars. A l’Escola Ariadna preparen nois i noies i formen equips que participen en aquelles jornades i en altres successives.

   Admirats, Deus i Deèsses s’alcen i, solemnes, saluden als esportistes que competeixen en paral·lel als atletes de les ciutats estat a l’estadi d’Olímpia.
  
   Seguint l’experiència endegada a l’antiga escola es forma un pre-taller on els nois i noies de més edat segueixen desenvolupant  diversos treballs artesans.
   Neix el grup de teatre Ariadna…hip! Més tard convertit en el grup de teatre, autònom, Baula de bauxa.

Corre un murmuri entre els Deus i les Deèsses i apareix, ufanosa,  la Musa Talia cobrint-se el rostre amb la màscara de faç somrient.

   La força vital dels humans no és com la força eterna dels Deus i les Deèsses, i aquells,  per superar les adversitats formen equips, com en les curses de relleus a Olímpia, perquè uns altres continuïn la seva obra quan senten debilitar-se’ls les forces.
   I, arriba el moment mai desitjat, al final del vint-i-sizè curs la Jove Mestra  passa el relleu a fi que escola i taller segueixin el rumb proposat. Deixa un patrimoni en dedicació i treball perquè els futurs equlips segueixin treballant per la didàctica i la dignitat de les persones diferents.
   Al vint-i-setè curs, a la Jove Mestra se li concedeix la medalla de Sant Jordi.
   Ella, però, amb activitats puntuals segueix la seva vocació esmerçant dedicació voluntària en la formació de persones amb desig de treballar en la pedagogia terapèutica, així mateix, dóna catequesi per a nens i nenes diferents tot preparant-los  per rebre l’Eucaristia...

   Els Deus i les Deèsses tot seguint el viatge de la Jove Mestra per l’Existència acorden que és mereixedora dels honors que, ells, atorguen als qui han dut a terme una gesta, així doncs, bo i fent-li ofrena, aixequen una corona de llorer banyada amb els raigs de la Lluna.

      Degut que la normativa indica una edat màxima d’escolaritat, la qual ja han assolit tots els alumnes, al trenta-unè curs es decideix que, aquest,  sigui l’últim escolar. I com a les primeries de l’Escola Ariadna, l’espai que deixa ara, també es reconverteix, però, aquesta vegada ho fa com a  ampliament del taller.
   Per formalitzar i poder inscriure el taller en el registre d’Entitats socials, aixoplugades sota l’Administració, cal adequar l’entitat segons gestió i finalitats, així, l’Escola Ariadna de pedagogia terapèutica passa a anomenar-se Taller ocupacional Ariadna, bo i conservant la filosofia i l’esperit de l’Escola, essent gestora l’Associadió Taller ocupacional Ariadna.
   Reestructurat el taller, la direcció amb l’equip d’educadors proposen nous tipus de treballs manuals i d’artesania.

    La Deèssa Atena, dempeus, alça la mà tot sentint-se honrada i orgullosa dels humans que, encara, opten  per la fantàstica artesania que ella simbolitza.

   L’evolució, natural o bé dirigida, sempre  a frec de l’Existència no s’esgota i provoca canvis en qualsevol bri del viure, així, segons les normes vigents pel bon funcionament dels centres ocupacionals, indueixen a cercar un nou espai que reuneixi les condicions establertes. I a finals del trenta-novè calendari, per segona vegada, amb l’esforç de les famílies i, aquest cop, amb la col·laboració de l’Administració fan possible la compra del local apropiat.
   A principis del quarantè calendari des que fundà l’Escola Ariadna la Jove Mestra mor.

   Els Deus i les Deèsses, commoguts, observen respectuosos el fèretre on descansen les despulles de la Jove Mestra. I el gest greu d’Hèracles, amb l’assentiment dels altres Deus i Deèsses, li atorga el rang d’Heroïna cultural o civilitzadora tot acompanyant els que ja han rebut aquest honor.

   El taller està entristit, però, tot recordant-la segueix el camí de la Jove Mestra.
   L’Administració inscriu el Taller ocupacional Ariadna al registre d’Entitats d’utilitat pública.
   A mitjans del quarantè calendari el centre, muntat i organitzat a la nova ubicació es posa en marxa.
   Direcció i junta de pares treballen, amb altres entitats, fins a co-fundar, durant el quaranta-dosè calendari, la Federació d’entitats del districte que cooperen en la defensa dels drets i la integració social de les persones diferents.
   La direcció, mantenint la línia pedagògica, proposa alternar els quefers quotidians amb sortides de caràcter cultural, però, amb cura per cercar qüestions d’actualitat: l’art, el medi, la ciència... tot allò que, per mitjà de la informació, ja arriba a tothom. El fi és que els homes i les dones diferents  també puguin copsar i familiaritzar-se amb el món que els envolta tot gaudint d’un viure amb qualitat.
   Direcció i equip professional i junta de pares, ensems, obren les portes, no com a entrada, sinó, perquè els artesans del taller surtin als carrers del districte quan s’hi cel·lebren mostres, fires i festes. Aleshores, ells i elles mostren les seves habilitats exposant els treballs realitzats i, aprofitant l’avinentesa, fan palesa la seva sociabilitat amb els conciutadans.
                                                                                                                                                 
   Veient-los, als Deus i a les Deèsses, se’ls omplen els ulls d’afecció i, plegats, giren la mirada vers l’Àgora, bulliciosa i serena, relligiossa i profana, filòsofa i mercantil.

   Arriba la primera jubilació per a un ussuari del taller. La direcció es planteja endegar quelcom pel benestar de les persones diferents quan els arriba la vellesa.
   La quotidianitat segueix, i també el propòsit de la direcció d’acostar el taller als avenços, essent alhora repte i al·licient; per això, l’equip de professionals ha destriat els programes informàtics que, segons les possibilitats de cada u, els homes i les dones diferents poden fer servir.

   Altre cop la Deèssa Atena s’alça i, amb un somriure de benevolència, pensa que a l’Existència, fracmentada de l’Eternitat, però, amb inexorable retorn, els humans amb petites idees i minsa tècnica són capaços de voler emular les grans creacions de Zeus.

   En plenes converses amb l’Administració sobre projectes futurs irromp, com cavall desbocat, la crisi! I, la materialització d’uns projectes necessaris, molt ben endegats, es transforma  en una quimera de fums.
   Malgrat tot continua el dia a dia defensant els murs que guarden tot allò aconseguit, que és molt, mirant enrera, però poc, mirant endavant.
   I en la grisor d’uns temps insegurs apareix l’urpa de la mort que, en poc temps de diferència, s’endú dos veterans de l’antiga escola encara actius en el taller, primer a ella després a ell, ambdós estimats pels companys, pels professionals i per les famílies.
   Tot segueix però, la pedagogia ocupacional, el treball, les sortides...
   I, confiant en la força del treball i en uns Drets Humans per a tothom, els professionals amb consciència social i les famílies claven l’esguard en la llunyana línia d’hoitzó tot pensant en la recerca de noves fites pels homes i les dones diferents.

      I des de l’Eternitat el grup de Deus i Deèsses, amb els rostres embellits pels suaus raigs de la Lluna, esguarden un horitzó sense línia. Amb tendresa observen, a la llunyania, la Jove Mestra rodejada d’infants, nois i noies i homes i dones. El nou  grup comença a familiaritzar-se amb la seva recent guanyada naturalesa.


 Miquel-F. Garcia Sallarès, setembre de 2014.




PART SEGONA



El dia 7 d’octubre les entitats que formen part del tercer sector, entre ells el Taller ocupacional Ariadna, van rebre,des de l’Administració, l’anunci de noves retallades econòmiques.


















el Periódico 8 d'octubre de 2014




Ens tornen a planar incerteses i dubtes pel sistema anímic. És el temor de que es malmeti tot l’esforç humà que tanta gent ha esmerçat, durant tantes dècades, pels drets i el benestar de les persones amb discapacitat, havent aconseguit tot el què, avui, és molt, mirant enrera, però, poc si mirem endavant.
Les Administracions formen la base d’una piràmide virtual que, des del vèrtex d’aquesta piràmide, uns poders econòmics “anònims” creen unes estratègies tot obligant, als seus correligionaris, dur a terme les accions derivades per obtenir, encara, més poder econòmic sigui qui siigui el damnificat. Com mostra l’experiència, quan els correligionaris reben l’ordre de prendre mesures dràstiques ho fan, principalment, sobre individus o grups socials poc contestataris, d’aquesta manera s’estalvien conflictes.
Culturalment, la nostra societat ha conviscut, durant segles, amb l’ombra de la culpabilitat; tan arrelada duia l’ombra que, fins i tot, el tenir un fill o una filla amb discapacitat se li disparava el sentiment de culpabilitat i avergonyiment, com a conseqüència la persona discapacitada quedava recluïda a la seva llar. Sortosament fa uns anys que les famílies amb persones discapacitades han anat creant assossiacions des d’on fer sentir la seva veu; tot i així però, encara som dels grups socials més callats.
A vegades meditant sobre la nosrta societat “civilitzada”, que tanta importància dóna a la paraula “democràcia” i els seus derivats, de les quals sovint s’omple, desmesuradament la boca, tot sentint l’incertesa del futur penso: si un dia els discapacitats, la gent gran, els aturats sense solució de continuïtat, els sense sostre, etc. fóssin marginats i arribessin a ser el 50%+1, com reaccionaria la nostra societat?


Octubre, 2014