0

0 Configuració
1 Els confins de l'ésser
2 Sensacions del viure

1

····························································
ELS CONFINS DE L'ÉSSER
····························································

Va ignorar aquella veu,

senyal intermitent,

que mostrava el somriure

d’un Fat ple de sarcasme.

Poncella virolada

prenyada de perfum,

mes, brotada d’un tany

d’antuvi presoner.

Un esquer per a l’ànima

cobejosa de flaires,

somorta en un silenci

desmaiat i encongit

que deambula descalça

pel segle dels invents

quan ja els humans caminen

per l’espai. Innocent

caminant de peus nus

que del televisor

vol calcar, manuscrites,

les paraules sonores.

El senyal sense faç,

però, amb somriure irònic,

es befa de la immòbil

captaire de miratges.

I l’ànima es pregunta

-¿Com he donat cabuda

dins el més profund meu

perfum tan metziner?

Esperit de la flor

que complaguí el meu somni,

avui peregrinatge

pel fil de l’estimball-.

Els sentiments remeten

mentre la raó veu

un hàlit creatiu tot

esvaint-se com la boira,

car, li han estat les ales

fixades amb agulles,

i els malmesos peus nus

es neguen a seguir.

   

Febrer 1998.

2

····························································
SENSACIONS DEL VIURE
·····························································

AMFITEATRE

 Si et mous, ets escrutat.

Si parles, et vigilen.

No escoltis, perquè et veuen;

i els ulls, per no mirar!

Tens vocació d’actor

i al mig del món t’asseus,

mes, representaràs

el signe que ell t’imposi,

no pas el teu voler.

Maig 1997.

BÚSTIA

Va ser fàcil obrir-la.

Embocà la mà endins

escrutant-li l’entranya.

 Sentí, però, un inesperat dolor

en l’anhel, ferit pels incisius

ullals de la buidor perpètua.

Se li remogueren els pòsits de la solitud

enterbolint les deus del seu cos.

I obstruint-li els porus per dins

els llagrimalls ressecs de sentiments,

per una absent carta imaginària,

no el van deixar regalar llàgrimes.

Setembre 1994.

EMANCIPACIÓ

Anhela un vol que travessi el llindar.

Hom creu menar el Fat: un somni fal·laç,

no breguis pas, és el temps el que esmola.

Vius un present, mes, pretens un futur

que no serà, ans, present o passat.

Humans miops, fets per allotjar el plor

que fa vessar un pler mai no aconseguit,

com la llibertat que el ninot gaudeix

quan grua l’indult plantat dalt la falla.

Juny 1997.

T.V.

 Imatge i lèxic, reduïts a fútils missatges,

debiliten, poc a poc, el rigor selectiu.

 Generen obligada dependència

a l’espectador desidiós,

qui, espargint brases,

dissipa l’ancestral comunió

de la casolana convivència.

Maig 1994.