0 Configuració
1 Sobre un punt de la biografia d'una parella
2 Premonicions del viure
1
····································································
(Sobre
un punt de la biografia d’una parella)
····································································
Així mateix, en va hauria estat
s’ajornés nostra coincidència,
ja que, si el Fat mena els camins,
en qualsevol moment, també
de fel ens hauríem nodrit l’ànima.
Quan rere el son obrim els ulls,
de bon matí o bé, a ple sol sigui,
es fa palès el nostre enuig
i, com gat i gos ens llevem
a punt de brega, sense treva,
l’un contra l’altre a sang i foc!
Giren les busques vers el temps
omplint-nos de mutu despit,
i amb paraules de fi agulló
ens mortifiquem, despietats,
encercant la destra estocada
que a l’ànima fereixi l’altre.
Si testimonis hi ha presents,
amb cura disparem el dard
que ens faci caure vestidures
deixant ben nu l’escarniment.
Enverinats, nostres cors gruen
per destruir l’ésser adversari
que ben endins duem arrelat.
Inalterable passa el dia
-per a nosaltres ferro roent-,
la claror, però, es transfigura,
ja s’ha tornat penombra blana
que ens assossega la roentor
fent arribar un torn de respir.
Els sentiments s’han arraulit,
la nit desvetlla altres impulsos
no gens afins a la raó.
Neix un magnetisme espontani
que, entre si, atreu els nostres cossos;
l’embat és desig furibund
de retornar al canibalisme
i a les entranyes ancestrals.
S’ha replegat el raciocini
i, la carn s’ha alçat en domini.
Resta fos l’enigma infinit,
el temps ha deixat d’existir,
han cedit ires i rancúnies.
Panteixos i fonemes solts
són els únics signes fefaents
d’humana manifestació
en la carnalitat pujant.
Als cossos, com volcans vivents,
els
creix la voluptat sens fre
per engolir-se el foc aliè.
Les voluntats es debiliten
fins a esvanir-se per complet
i, en el cimal de l’atracció
segregacions, flames i laves,
uniformitzats, s’entremesclen;
i buidem, ambdós, l’un dins l’altre,
l’univers del nostre profund.
No s’ha fos, però, la matèria
malgrat el foc consumidor,
ans, el silenci i l’assossec
alenteixen i normalitzen
l’alterat bategar d’uns cossos
on ja s’hi cova la llavor
que ens ha de menar la raó
quan, subtil, ensopeixi el cos.
I demà, desperts, tornarem
a vessar l’odi l’un per l’altre.
Octubre 1996.
2
····························································
PREMONICIONS DEL VIURE
····························································
BLANC I NEGRE
La núvia vestia de blanc;
de negre el nuvi.
Fou premonitori
de l’escac mat.
Novembre 2001.
MANCANCES
Una finestra
S’intueix reixada
Al defora roba estesa
Mancances d’una consciència
Per què hom, tot sol,
no pot llevar-se el pes
que el Fat li atorga?
Novembre 1998.
MALSON
Cos de fusta,
ert entre ones de plom líquid
d’un paorós mar engolidor.
Crits de desesper, oblidats,
embolcallen la gebrada ànima
d’ulls oberts sense parpelles
amb què poder negar l’esfereïment.
Un dring sobtat desconnecta el subconscient
i les busques recuperen el compte enrera
mentre la claror, còmplice, anuncia
l’intermedi.
Març 1994.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)