0

0 CONFIGURACIÓ
1 GOLF 1991 

1

·····························································
GOLF 1991
·····························································
La nit del16 al 17 de gener de 1991, com era el meu costum, acabava de posar-me al llit tot escoltant la ràdio. Encara no havia passat una hora quan van tallar la programació per anunciar que s’havia iniciat un bombardeig sobre Bagdad. L’emissora de ràdio va connectar amb el seu corresponsal a la capital d’Iraq. Amb el  rerefons sonor del què estava passant, el periodista comentava la dantesca escena que estava vivint.
L’impacte que vaig rebre va ser demolidor. Després, amb  l’animositat fossa només sobrevivia la ràbia. La ment m’enviava missatges al sensori i, l’únic missatge que vaig rebre d’ell era molt concret, em feia sentir “Què faria jo, abocat al bell mig d’aquell terror, entre els éssers estimats que tinc o he tingut cura d’ells? Com podia pal·liar aquell pànic apocalíptic que ens envaïa a tots i amb quina paraula assossegar-los a ells? La mare estrenyent-se al pit el seu nadó, com si volés retornar-lo a les entranyes d’on havia sortit, els infants de curta o llarga edat, un estrident plor sense fi arrapant-se als seus tutors, el fill discapacitat amb un desfermat embogiment del sistema nerviós, l’àvia nonagenària, que quan se li parlava de la guerra viscuda anys enrere tota ella era dominada per un fort tremolor...
No! No és demagògia, ni dramatitzar, perquè aquestes tipologies humanes existeixen a casa meva, a casa vostre i a totes les societats humanes.
El qui vulgui pot fer l’exercici de concentrar-se i visualitzar una situació personal com l’esmentada anteriorment. Si aconseguiu la visualització, us asseguro que aviat la deturareu, no  podreu aguantar l’angoixa.
A tres quarts d’una de matinada d’aquell 17 de gener la convulsió interna em va fer agafar el paper i el bolígraf. Aquest treball l’havia deixat arxivat, però, després d’haver passat més d’un quart de segle del succés, no tot segueix igual, sinó que empitjora. Rellegint “Golf 1991” he observat que hi va haver uns fers que preludiarien un dels problemes més greus que també ens afecta avui: el dels Refugiats.  Amb vergonya, hem de reconèixer que, tot i amb els canvis generacionals, socials, tecnològics, etc., segueixen vigents els defectes històrics de l’arcaica, deshumanitzada i maleïda humanitat!

 Barcelona, gener de 2017.


 


















Garcia Sallarès (Pintura  1972)



17 gener 1991 (0,45 hores (Catalunya ràdio)




Em declaro desertor i apatriota.
Desertor d’institucions militars
sota qualsevol bandera;
apatriota vers limitats segments geogràfics,
puix que, encara avui, hom es val
de pàtries i banderes
per provocar vils genocidis.

Vilesa i crueltat plegades,
emmascarades de justícia,
m’han arrabassat el son
tot just closa mitja nit.

Polítics capritxosos i farsants!
Oblideu vostra missió devers els governats,
tot menant-los a matar i a morir,
induïts  pel poder I l’ambició que us devora.

Per restar-vos punibilitat,
amb fal·làcies i mentides
heu entabanat a molts
inconscients,fent-los-hi picar l’ham.

No us aturaran pas raons ni remordiments,
essent com sou, fills de qualsevol avern!
Però, temps, que bé prou s’assabentarà la humanitat
d’allò que mogué el vostre criminal instint!

Em reafirmo, desertor de victòries i derrotes!
Apatriota d’èpiques gestes amb acolorides banderes!
De bones gents, passades i presents,
he heretat el meu bagatge:
una parla, un pensar i una bandera blanca per defensar,
restant encara una humanitat per estimar!





17-1-91 (T.V.)




Pluja d’estrelles!
L’apocalíptic missatger dóna l’ordre
i retrunyen reactors, míssils i foc letal.

Als graons de la Casa Blanca el Sol:
ulleres, corbata i sabates de xarol.

Pluja d’estrelles!
Oir missa és imminent,
cal orar, pregar i meditar íntimament.

Als graons de la Casa Blanca el Sol:
ulleres, corbata i sabates de xarol.

Pluja d’estrelles!
Orar pel déu Ares? Serà el Sol helenista tardà?
O bé, ret culte a Mart el romà?
El qui sigui , ben honorat serà
oferint-li tanta immolació d’ésser humà.

Als graons de la Casa Blanca el Sol:
ulleres, corbata i sabates de xarol.

Pluja d’estrelles!
Or, mirra, encens. Escupin bombes des de dalt!
Fums i llumetes de colors. Bagdad arbre de nadal!

Als graons de la Casa Blanca el Sol:
ulleres, corbata i sabates de xarol.

Pluja d’estrelles,
ben abrigallada per multinacional complicitat
que, dels escrúpols ha renunciat.

Als graons de la Casa Blanca el Sol:
ulleres, corbata i sabates de xarol.

Pluja d’estrelles!
A les mil i una nits, recent estrenat Any Nou,
pels carrers els morts estan de dol.





T.V. Primers bombardejos sobre Bagdad
                         (Reportatge en un refugi)
                                                                



Vaig veure’ls.
Com un parell d’estels
de negre brillantor,
atònit l’esguard.

Com dos diamants
de mercuri negre
a la retina
se m’incrustaren.



Penetraren pels meus ulls,
escrutant, dins meu,
la incomprensible i absurda
humanitat adulta.

Clamant per viure,
en silenci,
exigien resposta
tot preguntant: Per què?

La meva ment va ser incapaç
de respondre
el que, també, per a ella
era incomprensible.

La consciència però, no m’eximeix
de la responsabilitat que em pertoca
com a integrant 
d’aquesta humanitat.

Em colpiren
ben endins
aquells ulls 
de minyona estupefacta.

En el profund,
em fa eco la colpida
enverinant-me la sang
amb fel amarga.

Avui, em rosega el pensar
que la vilesa humana
no hagi pogut malmetre
aquells innocents ulls.





7 març 1991.     




El gabinet Italià
que a l’orient mitjà
va fer bombardejar ciutats,
per solidaritat,
tot just esvaït el retruny,
feu a l’homòleg albanès:
-No permeteu a cap més vaixell
salpar dels vostres ports!
Car, la demografia ens ha alterat
tant refugiat albanès.





DELS QUI DIUEN...




Dels qui diuen guerra inevitable,
quants n’han caigut a les trinxeres?
I quants sota els bombardejos de ciutats?
Inevitable! Fàcil expressió quan hom està còmodament
aixoplugat de qualsevol pluja de foc,
amb la certesa, a més, de no despertar, esglaiat,
sota les runes de la pròpia llar.
Inevitable! Dir-ho no és pas fàcil, no. És simplicitat!
Indiferència vers el sofriment aliè. Desaprensió!
No cal burxar en les consciències. Cada u s’examini.
Les autoritats manejadores d’interessos
i els seus mitjans d’informació
ho proclamen: Som civilitzats i, per tant, solidaris!
Aquesta guerra és inevitable i justa!.
La seva història n’és plena de causes justes:
les creuades, la inquisició, l’espoliació de les Amèriques,
les guerres de l’Àfrica, Cuba i les Filipines…
Entre nosaltres, a cau d’orella:
A la fi, les bombes cauen lluny,
no maten els nostres infants,
no hi ha morts. Ho diuen les informacions. No passa res!
Som l’occident civilitzat i cristià!
Ho diuen les autoritats civils i eclesiàstiques:
Només hi ha danys col·laterals.





ESCOLTEU BÉ!




Escolteu bé!
Escolteu el remoreig de la vida.

Escolteu com esclata el borró
en la revifada branca,
brandada pel suau oreig vernal.
Fruit utòpic en qualsevol de tants arbres.

Escolteu com li creix el plomís
al primerenc moixó
dins l’artesanal niu fet amb branquillons i fang.
Au utòpica en qualsevol de tants boscos.

Escolteu com es formen les cèl·lules
de l’ésser que, l’amor fet passió, engendrà
dintre l’òvul de la dona.
Fill utòpic en qualsevol de tants ventres maternals.


També vosaltres. Escolteu bé!
Escolteu el remoreig de la vida!
Malgrat la falsa sordor us amortalli,
i pel rictus de cartró pedra,
pell avall, bavejada mort us regalimi,
sí! Oïu quelcom.
Oïu el retruny dels B-52 escopint foc!
Atrinxerats rere mots sense contingut,
bescanvieu nivell de vida per mort i destrucció,
sordejant, deliberadament, al clam de la vida!

Tots vosaltres!
Potencial assassí d’utopies fetes,
escolteu bé!
Teniu un déu petit, esquifit i miserable!
Ja que, en la vostra pobresa
us l’heu fet a imatge i semblança vostra.