0 Configuració
1 Mosaic de sons
1
····························································
MOSAIC DE SONS
····························································
Una atmosfera orfe d’esperances
MOSAIC DE SONS
····························································
L’Asociación española de
orquestas sinfónicas va impulsar el projecte social Mosaico de sonidos. La
iniciativa promou la inclusió social per a les persones amb discapacitat
intel·lectual.
L’entitat va proposar a les
orquestres la interpretació d’una obra simfònica, integrant persones amb
discapacitat intel·lectual a les orquestres.
Catorze orquestres
simfòniques van acceptar el repte. La peça escollida, per interpretar, va ser
l’obra d’Emilio Aragón composada el 2007 per musicar el curtmetratge sobre el
conte La flor mas grande del mundo, de José Saramago.
Cada orquestra havia de
tenir cura d’un grup d’homes i dones amb discapacitat intel·lectual. Les
orquestres van treballar un any llarg amb els grups per aconseguir un equilibri
harmònic i l’acoblament a l’orquestra.
A casa nostra hi van
col·laborar la Orquestra Simfònica del Vallès i la Orquestra Simfònica de
Barcelona i Nacional de Catalunya.
A l’Auditori de Barcelona,
seguint la programació de la temporada (2016-2017) els dies 17, 18 i 19 de
febrer de 2017, La flor más grande del mundo d’Emilio Aragón obria el concert,
a continuació, Concert per a flauta, arpa i orquestra de Wolfganc Amadeus
Mozart i Simfonia nombre 2 de Johannes Brahms.
A totes les persones que van participar i col·laborar per poder dur a
terme aquest impensable i fantàstic fet.
Un especial reconeixement a la Rosa Aznar (responsable), i al Sergi
Massana i l’Octavi Garcia sallarès (músics), membres del Taller Ocupacional
Ariadna.
Una atmosfera orfe d’esperances
cobreix el riu eixut d’aigües de pluja,
un riu tan sols entollat per les llàgrimes
que vesa el núvol dels laments
d’una terra erma i abandonada.
Escollit per la mare natura
per tenir cura i menar
el cicle vital d’aquell indret,
el paisatge sotsobra impotent
en l’amargor del fracàs com a regenerador
de l’aire, l’aigua, la terra: de la vida!
I rau descoratjat i sense esma
per afrontar la posta, pròleg de la fi.
Allunyada dels orígens
i de la mitologia que li donà vida,
errant per entre mitologies alienes,
la musa Euterpe cerca quelcom,
un espai o un temps, o bé algun lloc
on exprimir la marca dels dons
que els Déus li atorgaren recent nascuda.
Però, com si hagués estat engendrada
per mortals éssers humans,
se sent assetjada pels dubtes.
I deixa que la intuïció li cerqui i esculli
el perfecte marc per deixar la seva sublim empremta.
Sense adonar-se la musa penetra
per entre l’espessor de les inquietants ombres
que formen aquell miratge esbaldregant-se.
De sobte, sent una atracció que la condueix
fins a la caòtica imatge. En la contemplació
Euterpe es troba al bell mig de l’espai que elegí la
intuïció
i, sembla tenir coneixement de les fosques màcules
que hi cohabiten tot invitant al desànim.
Sentint la musa anomenar les ombres pels seus noms,
la diàfana intuïció celebra haver encertat
elegint aquell espai del món dels humans,
un espai adient perquè, la musa Euterpe el doti
d‘una profunda benanança espiritual
per a tot aquell que, net de prejudicis, hi vulgui entrar.
I en la reflexió, i tot creient haver complit
amb la confiança que Euterpe li tingué
la intuïció es replega en repòs.
Perceptible solament pels Déus,
els ulls de la musa deixen anar un finíssim so
que fa traspuntar un lleu bri de claror en la fosca.
Amb les puntes dels dits obre una fissura
que proclama la llum en les denses boires.
Tot seguit amb un subtil gest,
com prenent la batuta directora,
dibuixa uns acords arpejats,
hereus del xiuxiueig del vent,
que lentament, van creixent sobre l’eteri espai,
S’hi afegeixen els violins
fent crida als ocells, un dia auto exiliats.
Un rossinyol apareix, i uns altres, i més encara,
tots plegats, entrellaçant llurs notes,
converteixen la fosca en nit de lluna plena
fent més gran i evident el bri de claror,
i la imatge de la musa es torna luminescent.
Als violins els segueix la resta de corda,
les violes, els violoncels... i, d’arreu apareixen
estols d’altres ocells, músics espargint notes
per un espai que es va eixamplant.
Els deixants de les ales en el vol
van obrint filagarsoses clarors pertot
i, el buf del metall i la fusta comença a despertar.
Quan la percussió, amb plenitud,
entra en l’harmoniós encimbellament,
el so de les timbales coincideix amb la transformació
de la lluna plena en un sol totalment expandit
que fa platejar els últims bromalls que resten.
Culminació!
Un silenci, i la música decreix suaument,
ja quasi imperceptible, amb altruisme
dóna entrada als músics amb altres capacitats.
Les notes de piano acoloreixen
l’atmosfera amb la melodia adés escoltada,
i la llum solar es fa més viva encara.
Quan s afegeix la resta del conjunt instrumental
dels músics amb altres capacitats,
la musa Euterpe alça braços i esguard vers l’infinit,
i els Déus, des de l’Olimp, dempeus l’honoren.
La música deixa anar mil colors impressionistes
i l’auditori vessa llàgrimes, però,
són llàgrimes de il·lusió, de felicitat, de justícia!
No pas d’impotència.
Apol·lo, acompanyat de les restants vuit muses,
cavalcant sobre nou rajos de sol,
baixen a l’espai del món dels humans
tot cercant Euterpe, la musa de la musica.
Quan es troben, Apol·lo se sent orgullós
de la feta memorable de la seva protegida,
i inicien el retorn a l’Olimp, on Zeus llorejarà Euterpe.
A l’espai del món dels humans
on la musa Euterpe hi ha deixat el seu gest,
una atmosfera, transparent com el límpid cristall,
fa de teulat d’un riu d’aigües vibrants
que, sobreviscut de l’erm i la sequera,
corre per un paisatge, d’ànima regenerativa,
lliurat dels grillons de la impotència.
Un paisatge radiant de sol i estels de llum
que ha deixat un espai en el temps,
pres per l’èxtasi, en cada un dels éssers humans,
testimonis d’aquell impensable i fantàstic esdeveniment.
Miquel - F. Garcia Sallarès
Barcelona, març – abril de
2017.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)