1

····························································
DE LA HISTÒRIA RECENT
····························································

Pablo Iglesias Posse (1850-1925).

USURPAR

Si el tipògraf

Pablo Iglésias,

des de l'eternitat,

mirant pel forat del pany

de la porta del món

veiés l'evolució dels seus

-és un dir- prosèlits,

què diria?

-No ho sabem-.

Potser diria:

Si llego a ver

mis ideales usurpados

para destruirlos luego,

como han hecho esos monárquicos,

antes de darles luz,

los hubiera estrellado contra la pared!

-L'hauriem de calmar, no?

Potser tot dient-li...-

No te desesperes hombre,

hazte a la idea:

tus enemigos ideológicos vencieron,

y su victoria ha generado

nuevas corrientes, cambios!

Observa cómo está el mundo,

arrivistas, ambiciosos, ególatras,

obsesos, asesinos...

lo dirigen i controlan todo,

péro, cada cual con sus leyes:

dogmas oficializados. 

Además, cómo en los films de gangsters y mafias,

unos lacayos suyos

se autoproclaman seguidores de tus ideas,

así, haciendo creer que se enfrentan a aquellos

mantienen secuestrada una parte de la sociedad.

Más que nunca, hoy sería fácil

la autodestrucción de la humanidad,

pues, antes de abandonar el poder,

la maldad prefiere la destrucción del planeta.

Si un día se produce esa aberración,

quizás, la eséncia de cada ser humano

de los que hemos creído en la humanidad,

coincidirán en algún punto del infinito

para configurar un núcleo espiritual

de raíz humanista con ausencia

de la negativa condición humana,

factores necesarios para el nacimiento

de una humanidad esperada por muchos.

Quizás sí! Sería la semilla para el nacimiento

de esta Humanidad que tanto deseamos.

Agost 2017

.

  





  
EL CAPVESPRE DELS DÉUS

En la penombra de quatre dècades de fosca dictadura

sorgia com la intensa llum d’una locomotora

irrompin amb força de dins el túnel.

Encimellat en el faristol del taulat,

com si estigués damunt la bastida,

la seva oratòria incisiva, combativa i jocosa

feia delirar els assistents als mítings,

i la seva camisa de franel·la a quadros

feia sentir a la gent senzilla

l’arribada del seu messies.

Però, tot i amb la nombrosa assistència,

incondicional i devota, als seus parlaments,

a les “elits” de la dictadura sumats a la carcúndia del país,

no els ma caldre sortir de casa

per guanyar les primeres eleccions «democràtiques».

Aquella gran gola, protegida per uns esmolats ullals,

que s’havia d’engolir el capitalisme

va treure uns resultats que la van catapultar

al Congreso de los diputados.

Va entendre que no seria adequat

entrar al Congreso amb la camisa a quadros,

allà, ningú s’aixecaria de la cadira,

aplaudint desenfrenadament i cridant el seu nom.

aquell lloc era un distintiu de senyorío.

Per tant, va optar pel tradicional vestit de Festa Major

del treballador de la terra, però, modernitzat:

americana i pantalons de pana, sense faixa

i camisa discreta amb un signe d’igualtat, la corbata!

Les sabates ben enllustrades feien l’acabat.

Era l’indicador del “canvi”.

Durant els anys d’oposició,

en el Congreso de los diputados

guardava el puny tancat

al fons de la butxaca de l’americana de vellut.

Només el treia, aixecant-lo ben alt,

quan arengava als seus seguidors

en les assemblees, els mítings,

o bé, quan competia amb els seus companys

per assolir o conservar el lloc més alt

en la direcció del partit.

Un dia, amb les eleccions, va arribar el miracle,

Amb l’ajut d’una classe mitja, aburgesada,

va guanyar les eleccions legislatives.

Amb els pactes, normals en la política,

va arribar a ser president de govern.

I el canvi va seguir, el messies de les classes senzilles

va canviar la pana pel tergal

amb botons de puny a la camisa.

Naturalment, no va deixar el signe de la igualtat, la corbata!

El càrrec de president l’obligava a seguir

les formes protocol·làries que són inapel·lablement rígides,

tot al contrari del compliment dels programes electorals

que poden arribar a ser un gran foc d’encenalls.

Havent de satisfer a unes classes aborgesades

que l’havien ajudat a accedir a la presidència

que, a més, ja s’havien instal·lat en el partit,

va haver de moderar la contundència verbal

amb què s’adresava a les classes treballadores.

Però, tampoc no els va deixar desassistits,

ans, quan s’’havia de dirigir a ells

els deixava en mans del seu amic i vice-president,

un home amb cara de patir d’úlcera d’estómac,

així com tenir una parla tosca i desconsiderada amb els altres.

Amb la majoria absoluta es van obrir les portes

de la internacionalitat, no pas de la internacional,

desapareguda ja d’antuvi,

unes portes que induïen a veure el món per un forat

i, forats o món, a voltes, centrifuguen les idees,

i, allò què ahir era un NO enfurismat,

avui s’havia convertit en un SI inapel·lable.

Entre legislatures s’allunyá i enemistá amb l’històric sindicat

fundat quasi al mateix temps que el seu partit,

tot veient com aquest sindicat convocava

les primeres vagues generals de la democràcia.

Van esclatar diverses trames de corrupció  de diferent caire

amb individus del govern i del partit implicats.

Un dia també van sortir a la llum

les exploracions del govern per les clavegueres de l’estat.

D’elles en va sortir la formació d’un grup parapolicial,

el resultat va ser tràgic. Al govern li caigué una esllavissada

de crítiques i denúncies al seu damunt.

Després de tot això, les següents eleccions

les va perdre i, com és natural, també la majoria absoluta.

A les següents eleccions ja no va encapçalar cap llista,

i uns anys després, ja retirat de la política activa,

va ser membre del consell d’administració

d’una gran empresa d’energia.

Recordava les imatges del NO-DO mostrant el dictador

despachando diplomas a una corrua de adictos al régimen.

Anaven passant i Franco els lliurava sengles diplomes,

tot repetint-los a cada un "Por los servicios prestados".

Cinc anys després, havent perdut més credibilitat encara,

ho va deixar tot argumentant que “s’avorria”.

Entrevistat, ja no feia ús d’aquella oratòria incisiva en pro del treballador,

potser no gosava obrir aquella gran gola per no deixar a la vista

uns ullals retallats i molt ben llimats,

més aviat parlava d’economia, productivitat i mercats 

Alguna vegada sembla que la nostàlgia l’embarga

quan és convidat en alguna entrevista televisada

i apareix  vestit amb la camisa de quadros,

amb el coll obert, sota una jaqueta descordada.

Agost-Setembre 2017.

EPÍLEG I GÈNESI

Nosaltres hem estat 10, 20, 40, 80 o més anys

amb mals de ventre,empassant-nos la bilis,

rosegant la ràbia i amb angoixes al cor.

I, ara vosaltres, que tan sols fa uns mesos

que el mateix patiu, tot veient-nos allunyar

de la vostra opressió, ara sí,

per vosaltres, això és la fi del món!

I amb trapelleries i a la força

ens voleu arrabassar

l’ impuls humà de voler ésser,

això que per nosaltres és el començament del món!

Escoltant notícies, sentint comentaris  per la ràdio m’han fet venir a la ment uns fets viscuts en el tronat col·legi on vaig estudiar fins els 12 anys. Entre 4 o 5 companys de classe, devíem tenir de 8 a 10 anys, vam voler revenjar-nos d’un abusa nanos, de la classe dels grans, que  cada dia a l’hora del recreo ens feia la punyeta. Vam decidir esperar-lo a la sortida del col·legi. Situats a la vorera d’enfront  per guardar una prudent distància. Quan va sortir començarem a increpar-lo tot cridant, a tot pulmó, una frase feta.

No sé quina relació pot tenir el record comentat, amb  la idea que m’ha vingut a la ment de dedicar aquella frase feta, en forma de tornada de cançó, a unes persones autores de comentaris, pensaments o fets que s’han difós per diferents mitjans de comunicació.

Quan un senyor fiscal diu:           

“aducidos por unos políticos” .

Qualsevol pensa: És possible aquesta errada,

en persona tan experimentada?

Doncs, a la inversa és el resultat:

Uns polítics adduïts per un poble!

Per l’elemental errada...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

Un convidat a una tertúlia va dir,

referint-se al president Puigdemont,

del qual deien que sempre mira als ulls del seu interlocutor:

 “Los que te miran a los ojos son gente

que te quieren vender una moto robada”.

Incomprensible!

Per ignorant...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

Tant els qui, emparant-se amb la condició de ministre,

se submergeixen a les clavegueres de l’estat

per crear muntatges contra altri, fent servir

documentació falsa, emprant  la mentida i la calúmnia,

així com els que ho comporten i recolzen,

per a tots ells...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

Un senyor ministre, que per citar una manifestació cívica,

en diu: “manifestación tumultuària”, expressió que,

per manca d’idees i d’imaginació, serà repetida

sistemàticament, per certs tertulians.

Per a tots plegats...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

No sé a qui li correspon donar identitat a les operacions policials,

però, penso que, Anubis, un déu mitològic, ni que sigui el déu egipci de la mort,

no mereix estar inclòs en aquest barroer llistat de noms.

Per al o als responsables l’han escollit...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

El segon partit espanyol n’acusa un altre, minoritari, d’haver recolzat,

en una de les legislatures anteriors, el líder del partit més dretà perquè assolís la presidència del govern, tot i què ell ha fer el mateix, i amb el mateix presidenciable, en aquesta última legislatura, amb l’agreujant de què, junt amb els partits d’esquerres, com també s’autoanomena ell, tenien majoria.

Aleshores, el partit sencer es mereix un...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

El secretari general dels socialistes catalans,

avisa al partit de l’alcaldessa de Barcelona, de tenir cura

de les males companyies. Ell, seguint les directrius del seu homòleg espanyol, fa companyia amb els dos partits de dretes i monàrquics. Ja en són tres!

Perquè s’ho mereix...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

Els que s’omplen la boca tot dient-se demòcrates

quan, la pell i la roba que els vesteix

desprenen la fetor de les clavegueres de l’estat

on se submergeixen per crear els seus collages,

amb falsificacions, calumnies i mentides,

per destruir altres polítics.

Per a tots ells...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

La cap de l’oposició en el Parlament,

diu que en les escoles s’adoctrina als infants.

És que entre els polítics, s’ha generalitzat

la mentida i la difamació?

Per a ella...

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

Quan les concentracions davant

el Departament d’Economia de la Generalitat,

i l’endemà davant el Palau de la justícia,

en la tertúlia de la nit, d’un d’aquells dies,

a Catalunya ràdio,el senyor Porta Perales va dir:

“Quaranta mil persones cridant i trencant vidres”.

Em sento al·ludit perquè jo estava entre aquelles persones,

i durant les hores que vaig estar movent-me,

no vaig veure ningú trencant vidres.

I jo, no he trencat mai cap vidre, mai!

Ho sento senyor Porta Perales, no li puc fer concessions,

seria arbitrari per als altres esmentats.

Cobarde, gallina, capitán de la sardina!

El senyor Enric Millo va dir: “Los votantes han hecho servir niños, ancianos y discapacitados de escudo humano”.

Una persona, que ha nascut i viscut a Catalunya, que possiblement té infants, gent gran, i, potser algú amb discapacitat a la família, o bé entre els amics, i  que hauria de conèixer bé la idiosincràsia de la nostra gent. Com s’atreveix a

insultar-los, a ells i a tot un poble?

Sí! Senyor Millo, des que hi ha eleccions, els pares s’enduen els fills a votar, perquè  això també és educar per la democràcia, la pau i el civisme.

Se n’ha de ser, de miserable!!!

1 de Febrer de 1976.

 1 d'Octubre de 2017.

       

                                                                                   

 

41 anys i 8 mesos, diferents reivindicacions, mateixa resposta.