0

0 Configuració.
1 Nadala 207.
   Dolça vida.

1

····························································
NADALA 2017
····························································

Avui, encara seguit per una gernació creixent,

l’estel que des del cel va anunciar la via nova

té un auguri. Aquest li mostra el núvol agitador

aglutinant forces adverses per crear

una extraordinària tempesta destructora

que anihili, per fi, aquella gent que cerca un nou horitzó.

Adonant-se de la gravetat l’estel pren una decisió dràstica:

es fondrà en forma de pols i espargirà les partícules

pel més pregon de les consciències dels seus seguidors

dotant-los així, de més empara i força moral,

que els enforteixi més, per suportar qualsevol embat.

Entrat el vespre, s’ensopeixen les clarors diürnes

i, la gernació desplega l’acampada per acollir el descans.

L’endemà, al despertar, un dels tres savis conta les imatges

d’un somni tingut: havien entrat en una ciutat on Ponç Pilat,

en una plaça pública, refusava rentar-se les mans.

Mentre els savis esbrinen el somni s’alça el campament.

Amb el tragí ningú no s’adona que ja han encetat  camí

sense reparar en l’estel, que ja no els guia des del cel,

ans, la pols de l’estel allotjada en els seus interiors

els ha convertit, a cada un d’ells, en guia i pelegrí ensems.

És plàcid el camí, però, l’atmosfera exhala un estrany silenci.

Sobtadament, en la gernació ha sorgit el propòsit unànime

de convertir el següent campament en una ciutat emmurallada

on els homes i les dones haurien de constituir-se en muralla.

Entretant, el núvol agitador reuneix les forces naturals,

dotades de designi violent i potencialment destructives,

per fer sotsobrar anhels i esperances

i esfondrar tots els seguidors de la via anunciada per l’estel.

De vesprada, s’inicia el bastiment del campament ciutat,

i homes i dones comencen a alçar-se en forma de muralla.

A mitja nit instal·lada la ciutat el cos humà,

cansat però  satisfet, es deixa dur pels laberints de la son.

Però, abans de què l’aurora dibuixés el primer somriure,

el núvol agitador i la munió de forces destructores,

des de terra i cel, ja havien encerclat muralla i ciutat.

Un retruny ensordidor donà el senyal d’inici,

i els llamps es converteixen en llances de foc

projectades contra la muralla. Aquest cop no apareix el diluvi,

la nuvolada va farcida de foc negre que descarrega

sense contemplacions sobre aquell espai assetjat.

De la nuvolada es despengen lianes roents

per on gegantines cabelleres de foc llisquen avall.

Escapada d’aquell infern l’aurora s’adreça cap el sol.

I el sol, obrint-se a l’univers deixa anar el seu foc de vida

engolint-se flames, nuvolada i tempesta sencera.

Tot i havent estat ferida la muralla no ha cedit,

ha sobreviscut a aquella follia. Aixecat el campament ciutat

la gernació prossegueix el camí endegat de temps ençà

i s’allunya d’aquell malson tot caminant sota un cel diàfan.

Entre la gernació un infant albira cel enllà i somriu,

ha vist un petit estel amb una petita cua recent estrenada;

el petit estel, amb complicitat, també li somriu.

Instintivament, l’infant seguirà el petit estel

qui, tot creixent, anirà obrint-li l’horitzó de la consciència,

i ell amb cura, la podrà fer arribar a formar part

d’una consciència col·lectiva que, amb esforç i perseverança,

sigui capaç de convertir anhels en realitats.

Miquel - F. Garcia Sallarès
Barcelona, desembre de 2017


····························································
VIDA DOLÇA
····························································

TORTELL DE REIS

Des del bell mig de la taula

el tortell, trossejat, guaita els comensals,

i ells a l’entorn de la taula,

homes, dones i criatures guaiten el tortell.

Entre cavil·les i paraules jocoses

escruten cada un dels seductors trossos.

Els més bromistes, amb un somriure burleta,

fan mofa del qui, ha tallat el tortell a la cuina.

Un dels trossos marca una gràvida panxa

on, ben bé, hi podria amagar la fava,

però, també podria ser el senyal de la figureta.

Les mirades recorren el circuit que fa el tortell.

Una comensal pensa tan sols en la figureta

i, entre comentaris i algun dubte dels que resten,

cuita a endur-se el tros gras cap el seu plat.

Els trossos més plans ja han estat escollits,

els uns per no rebre sorpreses,

d’altres trien per assaborir la fruita confitada.

Se n’adonen els que encara tenen el plat buit

i s’apressen a deixar la safata buida i el plat ple.

Ja tot està repartit i peta el primer tap de cava,

mentre, algú altre ha llevat l’emmudit tap del mistela.

Com si s’hagués pactat una treva, les veus remeten

i cada u pren cura del seu tros de tortell,

però, sense deixar d’expectar sobre els moviments d’altri.

De sobte, una mossegada coixa fa córrer l’alarma;

immediatament, mirades i veus facecioses

apunten sobre aquell rostre, encara gesticulant

per desempallegar-se de la intrusa o beneïda nosa,

tot dependrà del seu contingut: fava o figureta.

Si és la fava, el qui li hagi tocat serà la riota de tots

i dipositari de les burles; a més, com a penyora,

l’any vinent haurà de portar el tortell de Reis;

si és la figureta, se l’investirà amb corona de paper

tot fent-li proclama d’ésser el Rei o bé la Reina de la festa.

Agost de 2016.