CONFIGURACIÓ
1. El rellotge de cartró.
2. 4 Poemes de març.
3. Parc.
1
····························································
POEMES DEL VIURE I DELS RECORDS
····························································
EL RELLOTGE DE CARTRÓ
A l’esquerra de la paret
frontal del menjador
hi havia el balcó, i al bell
mig de l’espai restant,
a una bona alçada, hi
penjava el rellotge;
semblava el vigia albirant
passadís enllà
per veure qui entrava a
casa.
De tant en tant, l’àvia
s’aixecava del seient
i, a certa distància, palplantada
davant el rellotge,
en forma de teulat es
posava la mà al front
per protegir els ulls de
la claror del carrer;
alçava el cap, guaitava
el rellotge una estona
i calculava l’hora tot
escapant-se-li per entre els llavis.
Se’n tornava a seure a la
cadira “mitjana”,
a frec de la vidriera del
balcó
que donava al Paral·lel,
aleshores Marqués del Duero,
però, sempre anomenat pel
nom popular.
Des d’un tercer pis, més
el principal, del 167
davant on conflueixen els
carrers Entença i Tamarit,
l’àvia observava i feia
conjectures
de tot el què passava i
es movia
en aquella cruïlla de
carrers que era com una cleda
mostrant el petit món
servat dins seu.
Durant la primera
infància, encara no es té consciència
del temps ni de la funció
del rellotge.
Vèiem que els “grans” de
casa es fixaven
en aquell petit moble
penjat a la paret
que no deixava mai de fer
un sorollet, quasi imperceptible,
tot movent el pèndul d’un
costat a l’altre sense parar.
Eren les indefugibles
passes del temps
que feien sonar el què
ells en deien les hores.
Quan el rellotge restava
aturat,
enfilat en una cadira, el
pare li donava corda
amb una clau que al meu
germà i a mi ens semblava molt grossa.
Algun dia de la setmana,
de vesprada, el pare duia el diari.
Després de sopar l’obria,
l’estenia sobre la taula
i, amb un gest de cert
respecte, se’l posava a llegir,
aleshores, els altres
se’n anaven a dormir.
Jo ho aprofitava i m’ajeia
al costat de la mare.
Quan el pare venia a
dormir, i a braços em canviava de llit,
el meu conscient ignorava
l’estona que havia passat
perquè encara desconeixia
la naturalesa del temps.
El pare, tal com havia
fet amb el meu germà gran,
em facilità l’aprenentatge
per saber interpretar
el missatge del rellotge
en relació amb el temps.
Va dibuixar i acolorir un
rellotge de pèndul
amb les dotze xifres
formant un cercle,
després el muntaria sobre
un suport de cartró
cobrint l’esfera de les
xifres amb paper de cel·lofana.
Més tard, al bell mig de
l’esfera va deixar
unes busques mòbils de
llautó ben clavades.
En la pràctica i
memorització del periple de les busques,
fragmentat en quarts d’hora,
les hores en punt i els
dos quarts anaven prou bé,
amb els quarts i els tres
quarts es va complicar l’afer
i, quan va ser el moment
de treure o afegir minuts
a les hores i, sobretot,
als quarts, va ser un suplici.
No sé pas dir quant temps
va durar aquell aprenentatge.
Avui, he retrobat el
rellotge de cartró a dins d’una carpeta,
subsistia entre altres
dibuixos i records.
La plenitud de la seva
vida activa va ser curta però animada:
va durar el temps que un
marrec necessita per aprendre
a desxifrar les hores i
els minuts que el rellotge assenyala.
Quan l’he pres a les mans
li he intuït un senyal d’enyor,
i he pensat si no podia ser
de no tocar campanades,
mes, no! Mai no les havia
tocat, va nàixer mut.
Però, tampoc per moure’s
les busques ell mateix,
mai no havia tingut pas
autonomia. Potser tenia enyor
d’aquells dits d’infant
fent-les-hi córrer amunt i avall,
aquells dits que encara
recorda avui, tan diferents
dels dits adults que en
aquest moment l’estan sostenint.
El deixo i, em sembla
veure-li l’ombra del meu rostre
reflectida en l’esfera de
cel·lofana.
Tanco el calaix i ell es
queda a dins,
però, tot enduent-se amb
ell el meu pensament malenconiós.
Maig de 2016.
····························································
4 POEMES DE MARÇ
····························································
Tot és vida! Xiula el
vent.
Si no sents el seu tall,
tampoc no sents la vida!
Vent de Març,
esmolet d’ulls i rostres,
neguit pels infants.
Deixa la fulla de fil de
cristall
i, fuig rabent ben lluny!
Amb aire burleta el Març
tanca la porta i passa el
forrellat
tot deixant a fora el
caliu
d’un somrient i generós
Sol.
Març Marçot, no vulguis protagonitzar
la luctuosa dita popular,
vulgues ésser
l’antecambra
d’una acolorida i fèrtil
Primavera.
Març de 2016.
··················································
JARDINS DE LES INFANTES
··················································
PARC
En els Jardins de les Infantes bufa el vent espitregat de la
tardor. Ja ben pocs infants hi resten berenant o enjogassats.
Per terra vaivereja una bossa de supermercat; sembla plena
d’excitació com ho està l’actor novell just abans de debutar. De sobtada el
vent l’infla, l’empeny i surt disparada al bell mig de l’escena.
Fa una circumval·lació a ran del terra i s’enlaira amunt,
més amunt encara. És l’estrella, no hi ha dubte, és l’estrella del circ!
S’atura suspesa al buit, tot d’una baixa en picat frenètic; caurà a terra,
s’esclafarà! Ai!!! Quasi topa, però, fa un giravol i emprèn cursa a frec de
terra.
En la cridòria dels infants han emmudit els grans. Hi torna,
s’eleva a mitja altura i volteja sobre sí, dóna un salt mortal, i dos més
seguits; és la capitana de la acrobàcia aèria! Baixa altre cop i mig desinflada
s’inclina saludant. El vent, remís, l’acompanya més enllà dels pins que
circunden el parc infantil. Entre músiques i aplaudiments cauen fulles dels
arbres: cortines de la imaginació. L’espectacle s’ha acabat.
Amb la bossa, el vent també s’ha endut la fantasia. La
realitat retorna, no fa concessions i la imaginació resta closa en la letàrgia.
Al parc, més buit encara, només se sent la fressa de les
fulles que el vent arrossega per terra.
Apareix la solitud i seu al banc, al meu costat, a tocar,
com els amants.
Octubre 2002 (Jardins de les Infantes).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)