1

····························································
POEMES DEL VIURE I DELS RECORDS
····························································

 

EL RELLOTGE DE CARTRÓ

A l’esquerra de la paret frontal del menjador

hi havia el balcó, i al bell mig de l’espai restant,

a una bona alçada, hi penjava el rellotge;

semblava el vigia albirant passadís enllà

per veure qui entrava a casa.

De tant en tant, l’àvia s’aixecava del seient

i, a certa distància, palplantada davant el rellotge,

en forma de teulat es posava la mà al front

per protegir els ulls de la claror del carrer;

alçava el cap, guaitava el rellotge una estona

i calculava l’hora tot escapant-se-li per entre els llavis.

Se’n tornava a seure a la cadira “mitjana”,

a frec de la vidriera del balcó

que donava al Paral·lel, aleshores Marqués del Duero,

però, sempre anomenat pel nom popular.

Des d’un tercer pis, més el principal, del 167

davant on conflueixen els carrers Entença i Tamarit,

l’àvia observava i feia conjectures

de tot el què passava i es movia

en aquella cruïlla de carrers que era com una cleda

mostrant el petit món servat dins seu.

Durant la primera infància, encara no es té consciència

del temps ni de la funció del rellotge.

Vèiem que els “grans” de casa es fixaven

en aquell petit moble penjat a la paret

que no deixava mai de fer un sorollet, quasi imperceptible,

tot movent el pèndul d’un costat a l’altre sense parar.

Eren les indefugibles passes del temps

que feien sonar el què ells en deien les hores.

Quan el rellotge restava aturat,

enfilat en una cadira, el pare li donava corda

amb una clau que al meu germà i a mi ens semblava molt grossa.

Algun dia de la setmana, de vesprada, el pare duia el diari.

Després de sopar l’obria, l’estenia sobre la taula

i, amb un gest de cert respecte, se’l posava a llegir,

aleshores, els altres se’n anaven a dormir.

Jo ho aprofitava i m’ajeia al costat de la mare.

Quan el pare venia a dormir, i a braços em canviava  de llit,

el meu conscient ignorava l’estona que havia passat

perquè encara desconeixia la naturalesa del temps.

El pare, tal com havia fet amb el meu germà gran,

em facilità l’aprenentatge per saber interpretar

el missatge del rellotge en relació amb el temps.

Va dibuixar i acolorir un rellotge de pèndul

amb les dotze xifres formant un cercle,

després el muntaria sobre un suport de cartró

cobrint l’esfera de les xifres amb paper de cel·lofana.

Més tard, al bell mig de l’esfera va deixar

unes busques mòbils de llautó ben clavades.

En la pràctica i memorització del periple de les busques,

fragmentat en quarts d’hora,

les hores en punt i els dos quarts anaven prou bé,

amb els quarts i els tres quarts es va complicar l’afer

i, quan va ser el moment de treure o afegir minuts

a les hores i, sobretot, als quarts, va ser un suplici.

No sé pas dir quant temps va durar aquell aprenentatge.

Avui, he retrobat el rellotge de cartró a dins d’una carpeta,

subsistia entre altres dibuixos i records.

La plenitud de la seva vida activa va ser curta però animada:

va durar el temps que un marrec necessita per aprendre

a desxifrar les hores i els minuts que el rellotge assenyala.

Quan l’he pres a les mans li he intuït un senyal d’enyor,

i he pensat si no podia ser de no tocar campanades,

mes, no! Mai no les havia tocat, va nàixer mut.

Però, tampoc per moure’s les busques ell mateix,

mai no havia tingut pas autonomia. Potser tenia enyor

d’aquells dits d’infant fent-les-hi córrer amunt i avall,

aquells dits que encara recorda avui, tan diferents

dels dits adults que en aquest moment l’estan sostenint.

El deixo i, em sembla veure-li l’ombra del meu rostre

reflectida en l’esfera de cel·lofana.

Tanco el calaix i ell es queda a dins,

però, tot enduent-se amb ell el meu pensament malenconiós.

Maig de  2016.

····························································

4 POEMES DE MARÇ

····························································

Tot és vida! Xiula el vent.

Si no sents el seu tall,

tampoc no sents la vida!

Vent de Març,

esmolet d’ulls i rostres,

neguit pels infants.

Deixa la fulla de fil de cristall

i, fuig rabent ben lluny!

Amb aire burleta el Març

tanca la porta i passa el forrellat

tot deixant a fora el caliu

d’un somrient i generós Sol. 

Març Marçot, no vulguis protagonitzar

la luctuosa dita popular,

vulgues ésser l’antecambra

d’una acolorida i fèrtil Primavera.

Març de  2016.

··················································

JARDINS DE LES INFANTES

··················································

Jardins de les infantes

PARC

En els Jardins de les Infantes bufa el vent espitregat de la tardor. Ja ben pocs infants hi resten berenant o enjogassats.

Per terra vaivereja una bossa de supermercat; sembla plena d’excitació com ho està l’actor novell just abans de debutar. De sobtada el vent l’infla, l’empeny i surt disparada al bell mig de l’escena.

Fa una circumval·lació a ran del terra i s’enlaira amunt, més amunt encara. És l’estrella, no hi ha dubte, és l’estrella del circ! S’atura suspesa al buit, tot d’una baixa en picat frenètic; caurà a terra, s’esclafarà! Ai!!! Quasi topa, però, fa un giravol i emprèn cursa a frec de terra.

En la cridòria dels infants han emmudit els grans. Hi torna, s’eleva a mitja altura i volteja sobre sí, dóna un salt mortal, i dos més seguits; és la capitana de la acrobàcia aèria! Baixa altre cop i mig desinflada s’inclina saludant. El vent, remís, l’acompanya més enllà dels pins que circunden el parc infantil. Entre músiques i aplaudiments cauen fulles dels arbres: cortines de la imaginació. L’espectacle s’ha acabat.

Amb la bossa, el vent també s’ha endut la fantasia. La realitat retorna, no fa concessions i la imaginació resta closa en la letàrgia.

Al parc, més buit encara, només se sent la fressa de les fulles que el vent arrossega per terra.

Apareix la solitud i seu al banc, al meu costat, a tocar, com els amants.

Octubre 2002 (Jardins de les Infantes).