····························································
DE
LA HISTÒRIA RECENT
····························································
LLAÇOS
Un
dia, nascuda espontàniament,
va
córrer per les xarxes
una
iniciativa popular.
Es
volia fer palesa la disconformitat
amb
les conseqüències que va desfermar
un
dictamen judicial
molt
sospitós d’estar vinculat
als
interessos d’una ideologia política
i
no pas al sentit de la justícia.
La
iniciativa era crear un impacte visual,
que
denunciés el fet i la disconformitat.
Seria
sense paraules ni grafies,
tan
sols una forma i un color:
la
forma un llaç, el color el groc.
La
ciutadania coincident amb la disconformitat
omplien
d’aquells símbols al·legòrics
els
seus pobles, vil·les i ciutats.
La
visió tenia un aire pacient i decoratiu alhora,
un
constructiu senyal de disconformitat.
Però,
havent-se expandit la idea arreu,
com
ja s’ha fet habitual,
l’esperit
reaccionari,
com
si hagués vist l’obra del diable
va
arrencar bel·ligerant
contra
aquella iniciativa.
els
poders fàctics, civils i oficials,
van
donar recolzament i altaveu
a
aquella carcúndia que es desespera
quan
flaira oratges de progrés i llibertat.
Un
jove polític, obcecat i arrogant
va
acabdillar la campanya de demolició
contra
una expressió callada i amable.
Aquell
home va arengar als seus seguidors
cridant-los
a arrancar aquells signes grocs,
tot
encapçalant ell, personalment,
la
primera d’aquelles accions.
Seguint
les directrius del seu ideòleg
es
van organitzar unes falanges de persones
viatjant
de nit per diferents itineraris del territori.
En
autocar arribaven a un poble o ciutat
i,
a cara coberta, arrancaven els “perillosos” missatges.
A
l’endemà però, a plena llum
i
amb la cara descoberta, els llaços eren restituïts.
Malauradament
en alguna acció nocturna
hi
van haver enfrontaments:
era
l’objectiu de l’arrogant polític,
per
crear confusió i acusar a “l’enemic”
de
crear aldarulls i desordre públic.
No
és ni casual ni atzarós, és el resultat
de
dues idiosincràsies diferents:
una
té una idea pacífica i constructiva,
l’altra
respon amb una acció innoble i destructiva.
Juliol
de 2018.
LLEIALTAT
Sense
rubor,
sense
torbament,
sense
prejudicis.
Amb
gosadia,
amb
ínfules,
amb
altivesa.
Seguint
amb la idiosincràsia,
la
de sempre,
la
que us fa creure
estar
per sobre de tot,
ser
la baula predilecta
de
la Divinitat
per
comunicar-se amb els humans.
Ser
portadors de la raó,
de
la veritat absoluta,
de
la infal·libilitat.
No
cal citar cap frase lapidària
de
les que conformen
la
vostra història. Extraient-les
i
lligant-les en forma de reguitzell
donen
la clau per entendre
la
vostra idiosincràsia.
Encara
avui, quan parleu
feu
sentir la veu medieval,
la
veu de reis o senyors
dirigint-se
als seus vassalls,
la
veu d’històries de cavalleries.
Demaneu
lealtad,
com
aquells avantpassats ho feien,
ara
la demaneu vosaltres,
però,
mai! La vostra no doneu pas.
Potser
perquè no donant-la,
un
dia no es podrà dir que l’heu trencat?
Estatuts
d’autonomia,
corredors
de la Mediterrània,
lleis
de dependència...
Aquests
són temes d’un llarg llistat
que
no són qüestions de promeses,
són
qüestions de lealtad!!!
Juliol
de 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada