NADALA 2018
····························································
L’esperança segueix creixent
en el més pregon d’una gernació que
camina decidida
per assolir plenament el desitjat horitzó.
Enjogassats, l’infant i el petit estel,
amb cua recent estrenada,
segueixen aquella gent de pedra de
muralla sobreviscuda.
A l’altre plat de les balances, el núvol
de la fosca i la tempesta:
nucli dels sentiments més perversos i
roïns.
Mes, el núvol ja no confia en les forces
naturals
per destruir aquella gent que va endegar
la via nova.
Ara ha connectat amb tres rostres joves, dos
d’home
i un de dona; tres rostres que l’odi els
contreu, quan parlen
tot acusant la pacífica germanor de la
via nova
de tenir allò que els hi tenen ells, una
manifesta actitud d’odi.
La perversitat dels tres rostres té tanta
força
que ja han acabdillat les falanges de la
barbàrie
relegant, a un segon pla, el núvol de la
fosca i la tempesta.
Ells, no se’n serviran de les forces naturals per
destruir,
faran servir la paraula! La paraula amb
fibló verinós,
un fibló que, quan apunta i dispara,
fereix de mort!
Els rígids rostres joves s’han procurat aliances:
la força bruta d’uns humans convertits en
robots,
uns comunicadors llençant informació falsejada,
unes togues amb el ceptre de la
impunitat...
Tots ells, devots de la mentida, la
calumnia i la difamació,
al servei d’un fals i matusser relat
acusador
que serveixi per esfondrar la torre
humana de la via nova.
Mes, l’odi immobilitza la raó, deixant
orb el raonament
per entendre que la pols d’estel
allotjada a la consciència
dels seguidors de la via nova els fa
francs dels atacs forans.
De sobta, ressona un tro! “Destruïu tots
els estels del cel!!!”
L’estel s’estremeix, l’infant el prem
fort i l’estel s’exilia dins l’infant.
Així com cada u de la gernació porta pols
de l’estel guia al profund,
l’infant, sense adonar-se, porta un petit
estel dins seu.
La nit, però, no volent formar part
d’aquella malastrugança
amaga els estels rere els milers d’ulls
que ella obra de bat a bat.
Fracassada l’ordre per anihilar els
estels,
la perversitat, amb subtil treta, fa que
uns homes
i unes dones quedin separats del cos de
la via nova.
La seva consciència, però, amarada
d’ideals i de pacifisme,
els proposa comparèixer a la cort de la
intransigència
per evocar els drets universals de
l’ésser humà.
Mes, un cop allà, una toga
inquisidora,sense badar paraula,
estirant l’índex més enllà de l’odi, els
acusa
de promoure actes violents i d’odi en
contra de la infal·lible llei,
i tot seguit han estat encarcerats en
distintes cel·les.
Alguns homes i dones del grup s’han pogut
escapolir i fugir
de la tirania d’aquesta terra que vesteix
la injustícia de justícia,
i van a la recerca de territoris d’empara
en llibertat.
El gran cor que forma la gernació delibera
sobre com actuar
per fer costat i confortar els companys empresonats.
I es decideix aturar la marxa per no
deixar-los a mercè de la tirania,
ans, amb les conviccions dels seus ideals
cada dia més fortes
per reiniciar la via vers aquell “utòpic”
horitzó, més real quan més a prop.
I fa un ressò llunyà! “Han vist Jesús de
Natzaret entre la multitud!!!”.
Miquel - F. Garcia Sallarès
····························································
POEMES DEL VIURE I DELS RECORDS
·····························································
A l’hora de tancar la botiga d’automòbils Flotats,
el mosso, home de mitjana edat, cabell blanc grisós
i ulleres de gruixuts vidres, tirava avall les persianes
dels grans aparadors del Paral·lel.
Des del balcó jo seguia tots els seus moviments:
encalçar la barra a l’anella, estirar avall,
encaixar el cadenat i tancar-lo.
Després amb la barra recolzada a l’espatlla
i les claus a la mà caminava seguint els aparadors
i tot girant pel carrer Tamarit, que en diagonal
desemboca al Paral·lel, desapareixia
per entrar per la porta del darrera.
A l’esquerra del carrer Tamarit,
també fent diagonal, però, a la inversa
hi ha l’embocadura del carrer d’Entença.
Ambdós carrers els lliga, com a tot l’eixample,
una renglera de botigues i escales de vivendes.
Des de la cantonada d’Entença a la de Tamarit
hi ha la casa dels cargols,
es deia que el propietari l’havia fet construir
invertint un tresor que havia trobat buscant cargols.
A les portes de fusta massissa de les dues escales
que fan cantonada, una a Entença i l’altra a Tamarit,
hi havia uns picadors de bronze en forma de cargol,
avui desapareguts. Als dos costats de sota cada balcó,
fent com de suport, hi ha un cargol de pedra.
A tota la façana, de balcó a balcó, hi ha uns esgrafiats
de fons vermellós amb al·legories camperoles.
Mirant frontalment, des del balcó de casa, hi vèiem
el bar Chachi i la farmàcia del farmacèutic Antoni Giner,
el senyor Antoniu, humà i aconsellador, era respectat
per la gent d’un barri, com quasi tots els de Barcelona,
empobrit en aquells llargs anys de la post guerra civil.
De les dues botigues extremes de la finca només recordo
que la del carrer Tamarit era una carnisseria.
Avui, amb altre nom, subsisteixen el bar i la farmàcia,
la carnisseria està tancada, però, benèvol, el temps
encara deixa respirar el rètol Carniceria. La resta
de les botigues viuen, però, al servei d’altres gremis.
De la embocadura del carrer Entença fins el Paral·lel
hi havia el dispensari d’un practicant, el Miquel,
que també atenia a domicili. Era un home moreno, alt i prim,
amb uns ulls negres d’enigmàtic i profund esguard hindú
que penetrava en el més pregon del seu interlocutor.
Pels meus desconfiats ulls d’infant, la preparació
dels instruments per injectar era com un ritual paorós
que també li permetia escodrinyar dins el físic dels malalts.
Tot plegat me’l feia veure com un misteriós alienígena.
Després del dispensari seguia la perfumeria Mayo,
els seus tres aparadors en forma de finestra
arribaven fins el que feia cantonada
i, tot girant Paral·lel amunt hi restaven
l’últim aparador i la porta d’entrada a la botiga.
De dintre, emanaven uns efluvis cap el carrer
que, per uns instants, et deslligaven de la sobrietat
d’aquells temps grisosos i despullats d’il·lusions.
Més enllà, hi havia una rellotgeria que, des del balcó,
la mig tapaven els plàtans. Era una botiga petita
amb la façana enrajolada d’un clar color verd marí
i, a la dreta, sobre l’entrada un rellotge encastat,
era com un gran ull tot guaitant la vida del carrer.
Davant la perfumeria hi havia un quiosc de diaris
i, a pocs metros on la vorera girava formant angle recte,
al sòl, la tapa que custodiava la presa d’aigua.
Els homes de la manguera hi collaven la mànega
i, amb una gran clau obrien el pas a l’aigua per regar el
carrer.
Era un espectacle veure com manejaven la mànega
fent-la serpentejar i, de vegades, amb l’ajuda del sol
clissàvem els colors de l’arc iris eixint entre les espurnes
d’aigua.
En totes direccions anaven i venien vianants
de diferent tipologia segons les hores del dia.
De tant en tant, passava la ronda de la policia armada,
els guàrdies de la porra. Anaven tres policies, en fila índia
i distanciats a uns quants metros l’un de l’altre.
Potser era quan en algun teatre del Paral·lel o bé les Rambles
estrenaven funció que també passaven
uns homes en fila, però, més apropats entre ells.
N’hi anaven quatre o cinc amb uns plafons de fusta alts i
estrets
penjats davant les espatlles. El plafó tenia unes potes
llargues
que, tot recolzant-les al terra els servia per descansar.
Eren l’anunci vivent d’una obra de teatre o bé revista.
Pel Paral·lel, tocant a les voreres, hi passava el tramvia,
recordo el 52 amb el rètol Pueblo nuevo La Bordeta.
Era d’un sol cos, com una gran caixa
amb obertures laterals, l’una al davant i l’altra al darrere
de cada costat per pujar i baixar els passatgers,
a l’interior un banc de fusta al llarg d’ambdós costats.
Molt sovint, si la freqüència d’un a l’altre era molt
espaiada,
un feix de gent penjada sobre els estreps
sobresortia per les quatre obertures del tramvia.
Tant en la calitja velada d’estiu com en la tancada tarda
d’hivern
els meus ulls d’infant veien passar els vianants,
no pas el temps, que encara no l’havia descobert.
Era una foto fixa amb
botigues incrustades per sempre,
creia jo, un paisatge amb personatges que no canviarien mai.
Una projecció, dia rere dia, com es projecta un film al
cinema.
Ara, els canvis en la pel·lícula de la meva vida em sobten,
em sento traït per uns canvis clandestins en el meu paisatge.
D’infant les estructures de matèria morta em semblava
que tenien vida, així com, desconeixedor del fenomen mort,
inconscientment, hauria cregut que els humans eren
perennals,
aturats en el període en què jo els veia o bé els havia
conegut.
Fins un temps després, el meu conscient no descobriria
la mortalitat dels éssers vius. I que la vida
és molt semblant a un film: comença, es projecta i també
acaba.
Però, la vida no acaba amb el FIN amb què acabaven
les pel·lícules, quasi totes en blanc i negra, com
il·lustrant
el quotidià viure en aquells difícils temps.
Gener – Febrer de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada