CONFIGURACIÓ
1 Poemes del viure, del record i de la imaginació…
2 Divertimentos
3 Esboç vivencial
4 Un espai pels amics
5 Aforismes en minúscula
1
·······························································
POEMES DEL VIURE, DELS RECORDS I DE
*Un recull començat. ·······························································
.
Prat de Llobregat, juliol 1946.
PLATJA
La primera platja del meu record,
entre grisa i oblidada:
un despertar i llevar-se massa d´hora,
a trenc d´alba gairebé.
Mentre elles feinejaven a la cuina,
en el menjador, estris i aliments
i ampolles plenes d´aigua de l´aixeta
que ells posaven en capses de cartró
deixant-les ben nuades amb cordill.
Ells mateixos farien d´esporàdics
traginers del recapte i d´esplaiants
per gaudir d´un esbarjo a platja oberta,
efímer com el so d´un esclat d´ona
-avui bruit en dos records vius encara-.
Arribant, mig de dia mig de nit,
filagarses de teranyina espesa;
retalls sobre el bellugós arrissat
d´una mar enfosquida de misteris.
La tossuderia d´infant i el somni
de la galleda de fusta: servar
dintre seu la pala i un polissó,
feren que també descobris la platja
el cotxet de corda de color crema
-a casa, reptant pel terra el seguia
quan ell corria, i entrava i sortia,
per davall els mobles i les cadires;
batecs d´estima entre infant i joguina-.
Aquell dia, li furtà el tornar a casa
un sotsobre eixut, sense ones ni mars
el va deixar colgat sota una sorra
que no hauria hagut de conèixer mai
-avui zona segellada amb ciment-.
El remull iniciàtic va ser
en aquella grisa platja del Prat
oberta a les mirades i els oblits.
Uns braços quasi de forja d´acer
tenallant el meu cos d´infant distret,
entre aigües i escuma el van submergir
a flor de pell de l´arena,
a von rompren les onades.
El xarboteig i l´espant de minyó,
per primer cop, em van fer sentir el gust
de la salabror de l´aigüa marina
-germana física de l´amargor
de les batzegades de l´existència-.
Estossecs i plor singlotat cloueren
la sorneguera broma dels adults,
després, acollit per un barnús gran
retornaria la tranquil.litat.
Del Prat al Paral.lel de Barceloma
la tornada fou a peu,
mes, era massa ruta per uns peus
massa petits que, muts o remogant,
clamaven per ser duts a collibè.
Entrant al Paral.lel, el sol encara
banyava les botarudes llambordes
fent-les-hi rutilar els bonys cantelluts;
era la imatge d´un mar empedrat.
Jaure, van pactar cansanci i repòs.
El balcó restà obert de bat a bat
i als costats les persianes blegades.
L´aire corria en plena llibertat
i inflava la lleu cortina. Vinclant-la
l´impulsava, dòcil, menjador endins
com nau velera embocant la drassana.
Prompte desertaria el meu repòs,
tramoies de la imaginació
m´entramparen, de ple, en la fantasia.
Però, la complicitat del germà
s´havia ajocat en el plaent son
reconciliador amb el pensament
d´haver caminat el retorn tot sol.
La fantasia convertida en gest,
tot i en solitari, fou l´escamot
que va batre el repòs i l´assossec
de tots els grans amb el mateix brogit
de les onades quan rompren
a flor de pell de l´arena.
Setembre 07 Juny 08.
2
····························································
DIVERTIMENTOS
····························································
DIVERTIMENTO
Cloent la partida, la sort,
creu ell haver-la conquistat.
Energic sacseja el cornet
i amb fúria al tauler tira el dau.
Veient rodolar l´u pelat
la faç –de babau- li canvia.
-I doncs?
-Que és el quatre el que ell vol!
No pas aquest punt maleït.
Trait per la ratxa enrogeig
i irós pica el dau pel costat.
Tan fort l´ha colpit –barroer!-,
que el dau, centrifuga, es pot dir.
D´un bot es dispara el balí
fent-li blanc al bell mig de l´ull.
-Ui! Diu. I torsant-se de ràbia
ell veu quelcom més que els estels.
L´ull bo obre un xic, i al.lucina,
clissant els vint-i-un punts, juntats,
dins el mateix pla del mans dau,
guaitant-lo amb mirada innocent.
Gener 1997.
No riu el que viu
ni al qui li toquen el voraviu.
Viu el que riu.
Maig 2006.
ESTATS
Un home d´estat
s´ha casat
amb una dona en estat.
L´estat de gràcia d´ella
contrasta amb
la poca gràcia d´ell.
Dos estats,
dues gràcies
i un hipotètic
augment
de la col.lecció
de gràcies.
Octubre 2004.
VIURE
Vol
viure i
viu la
vida,
la viu
sense fer
la viu-viu.
Viu
la vida
vivint-la.
Març 2004.
L´ULL I L’OU
Li fa engolir l´ou
al fons del bodell.
Amb el puny tancat
el cor li prem fort
i encara el mitjó,
murri, fa l´ullet
prò amb agulla i fil
ben cosit li clou.
Febrer 2001.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ESBOÇ VIVENCIAL
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
EL.LIPSE
Rera el finestral dels anhels,
cel enllà, albirava el meu pensament.
Fixat l´esguard volia travessar
la nuvolada de rocalla blanca.
Esquivant el meu confiat sentit,
de complicitat amb el pensament,
s´escapolí de l´ens un desig fet pregunta.
Cercava la besllum reveladora
dels ancestrals dubtes que mai
no pogueren desvetllar ciències ni progressos.
Mes, s´esdevindria l´efecte boomerang;
com si un mur cèlic s´interposés,
de retop, el pensament fou catapultat
contra la pròpia ment conductora.
S´endinzà per la via del profund
fins arribar a l´encreuament on conflueixen
la raó natural i les foscors llegades
-antagonisme inexorable-.
D´imprevist exclamà l´escapolit desig:
-Només un fil em caldria!
Aferrant-me-hi em llevaria l´enigma,
que inherent a mi, em rosega sense respit.
I vaig sentir la veu de la raó
respondre-li quasi a l´encop:
-És tan subtil el límit que separa
l´ésser manifestat per la matèria,
de l´infinit, absent de substància i temps,
que ressolaries precipitat
per topants d´ignorats miratges
només comparables a les folles imatges
que apareixen pels somnis.
En la davallada s´esbotzarien
les parets de salofana que serven
la sensibilitat, i ella, nua de protecció
confondria els meus continguts
amb els que serva ocults el subconscient.
L´alteració transportaria , bruscament, l´ésser
de l´estadi de consciència individual
al fantàstic conjunt uni-plural de l´infinit;
i avui els humans encara no poden
assolir la comprensió d´una dimensió
més complexa que la vital-terrena.
Les defenses naturals s´imposaren
a les inquietuds exploradores,
ja que, el pensament travessant de nou el finestral
retornà al massís sostre nuvolós
que cobria l´asimètric tancat
format per l´aglomerat d´edificis.
Nombroses finestres ornamentaven el conjunt,
cada una d´elles testimoni mut
d´esperances, anhels i desventures,
així com enigmes i preguntes sense resposta
d´incomptables éssers humans.
Setembre 1995.
ESBOÇ VIVENCIAL
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
EL.LIPSE
Rera el finestral dels anhels,
cel enllà, albirava el meu pensament.
Fixat l´esguard volia travessar
la nuvolada de rocalla blanca.
Esquivant el meu confiat sentit,
de complicitat amb el pensament,
s´escapolí de l´ens un desig fet pregunta.
Cercava la besllum reveladora
dels ancestrals dubtes que mai
no pogueren desvetllar ciències ni progressos.
Mes, s´esdevindria l´efecte boomerang;
com si un mur cèlic s´interposés,
de retop, el pensament fou catapultat
contra la pròpia ment conductora.
S´endinzà per la via del profund
fins arribar a l´encreuament on conflueixen
la raó natural i les foscors llegades
-antagonisme inexorable-.
D´imprevist exclamà l´escapolit desig:
-Només un fil em caldria!
Aferrant-me-hi em llevaria l´enigma,
que inherent a mi, em rosega sense respit.
I vaig sentir la veu de la raó
respondre-li quasi a l´encop:
-És tan subtil el límit que separa
l´ésser manifestat per la matèria,
de l´infinit, absent de substància i temps,
que ressolaries precipitat
per topants d´ignorats miratges
només comparables a les folles imatges
que apareixen pels somnis.
En la davallada s´esbotzarien
les parets de salofana que serven
la sensibilitat, i ella, nua de protecció
confondria els meus continguts
amb els que serva ocults el subconscient.
L´alteració transportaria , bruscament, l´ésser
de l´estadi de consciència individual
al fantàstic conjunt uni-plural de l´infinit;
i avui els humans encara no poden
assolir la comprensió d´una dimensió
més complexa que la vital-terrena.
Les defenses naturals s´imposaren
a les inquietuds exploradores,
ja que, el pensament travessant de nou el finestral
retornà al massís sostre nuvolós
que cobria l´asimètric tancat
format per l´aglomerat d´edificis.
Nombroses finestres ornamentaven el conjunt,
cada una d´elles testimoni mut
d´esperances, anhels i desventures,
així com enigmes i preguntes sense resposta
d´incomptables éssers humans.
Setembre 1995.
4
····························································
UN ESPAI PELS AMICS
····························································
M. Josepa Ribera Vallès, pierenca de soca-rel.
Poetesa i guerrillera per la nostra cultura.
Ha publicat dos llibres de poesia: EN CRU / 1999,
i, EL MEU ALFABET ROIG / 2002.
Fa tallers i lectures poètiques a tot tipus de grups;
en escoles, espais diversos, etc.
POEMET
Floreta de cargol
rínxols d’or
del ram estès
del ram parat
a la meva taula.
Creus
que ens adormiràs
amb la teva flaire olorosa
que ens portarà al somni més dolç
on reviurem l’últina abraçada pòstuna
de l’amoret més tendre.
Floreta de cargol
tens un nom amorós
un color suau
com una pedreta que llisca
panxa contenta
de les petiteses de lavida.
Tindré amb mi el teu missatge
mentre m’arrenco les punxes
vingudes, de les entranyes de la mare.
CONEIXEMENTS
T’encaparres en un tema.
I des d’un racó
et pica l’ullet
una paraula nova
una solució diferent
o un coneixement,
fins ara desconegut.
T’abraones amb el contingut.
T’ensorres amb les paraules,
plantes cara!
S’amplia el teu camp,
l’horitzó s’eixampla,
el món emmudeix,
i només queden expressions.
Noves formes
que et passegen per la saviesa pura.
Jo, ja no sóc jo,
només el tema
el personatge
i l’espera del desenllaç.
La sorpresa espera,
l’emoció s’aguanta,
i el fi!
El fi no és cada dia.
És cada lliçó,
cada llibre,
cada notícia,
cada opinió,
cada obra nova,
i cada estrena.
Acaba i comença.
Sempre expectant,
arribaríem a l’última paraula.
I l’última paraula
-per ara-
no cal ésser dita.
LES HORES BAIXES
L’hora baixa s’esmuny.
L’hora baixa
d’aquest dia feixuc
ple de sorpreses
en que l’amor no es manifesta
.
En que no tenim res a dir-nos.
En que no em sorprèn,
el teu brusc llenguatge.
L’hora baixa…
del dia que s’acabarà
del matí que ja és llest,
de la tarda,
que el sol ha empal.lidit.
Dels adéus de compliment,
de les formes que oblidem.
Segur,
que no m’esperen
les papallones
del teu somrís,
per fer-me petonets a la galta.
I l’infant
que hi ha en mi,
somriu indecís,
de tota esperança.
Poemes del llibre EN CRU.
Portades dels llibres EN CRU (1999) i EL MEU ALFABET ROIG (2002).
.
.
Dues pàgines del llibre EL MEU ALFABET ROIG.
PENSAMENTS PRECIPITATS
Al buit del no res, jo et penso.
Quan sóc a la frontera de les mans. M’ho repenso.
Llencem àncores, fem barrila.
Vull canviar i no sé com fer-ho.
Vull no equivocar-me mai més. I no sé trobar la fórmula.
Canvi de 1000, de butxaca, de llengua, de sexe, de destí, de paranoia,
de jpis, d’estil, de companyes vàries… de parella? d’amistats? de segle!
Canviar : carreteres de lloc, els morts d’estança,
i els pensaments de caps atormentats i adolorits.
Com qui?
Del llibre (amb obra de 33 poetes) poems & blogs poetes a la xarxa.
5
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
AFORISMES en minúscula
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Quan hom neix pobre, roman pobre i mor pobre, se l´estima pel que és i se´l plora pel que fou, no pas pel que té o bé pel que tingué.
Cada u és com es veu ell mateix i també com el veuen els altres. Hom és molts personatges alhora.
La fatalitat, conseqüència de l´atzar, forma part del conjunt universal. Una ment evolucionada la mira fit a fit sense cap temor.
Cal no defugir de familiaritzar-se amb la fatalitat, tractar-la amb naturalitat, ja que, en un tres i no res, ella s´incrusta en la vida de qualsevol.
Hi ha consciències capaces de passar-se tota una vida dormint.
AFORISMES en minúscula
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Quan hom neix pobre, roman pobre i mor pobre, se l´estima pel que és i se´l plora pel que fou, no pas pel que té o bé pel que tingué.
Cada u és com es veu ell mateix i també com el veuen els altres. Hom és molts personatges alhora.
La fatalitat, conseqüència de l´atzar, forma part del conjunt universal. Una ment evolucionada la mira fit a fit sense cap temor.
Cal no defugir de familiaritzar-se amb la fatalitat, tractar-la amb naturalitat, ja que, en un tres i no res, ella s´incrusta en la vida de qualsevol.
Hi ha consciències capaces de passar-se tota una vida dormint.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)