2

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ESBOÇ VIVENCIAL
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••


SOLILOQUI EN IMPERATIU



Corrien camps, arbres i vinyes
per tot l´ample de la finestra;
de mirades estranyes s´escapolien
llansant-se cap a qui-sap-o.
El ponent, policrom de tints torrats,
amb estilets d´or esqueixava ombres
que el vidre descomponia
en mil espectres de colors.
Finestra tocant hi seia una dona,
pell bruna i fasomia amable,
esguardant l´accelerat defora.
Tornassols del seu semblant
dibuixaven un pla en el cristall
que donava l´acabat final
a un fortuït quadre expressionista.
Sobtadament, la viatgera sorprendria
el plàcid sondrollar emmandridor
quan, amb terminant rivalitat, escometé
contra la pròpia imatge reflectida
engegant-li un enfàtic monòleg
sobre el seu ésser, gènere i sexe.
Potser aquella imatge projectada
fos la meitat d´una consciència
-l´emmotllada per la moral externa:
dogmàtica i estàtica, d´una sola peça-,
i servada des del profund,
s´hi enfrontés l´altra meitat
-la poseïdora de lliure voluntat:
flexible, dúctil, llibertària-.
El declamatori monòleg
només rebria, com a resposta,
el paisatge, rabent, en la fugida.
El grinyol de rodes
i un curt vaivereig precediren l´aturada:
fou com un gemec de llangor col.lectiva.
Viatge i soliloqui finiren
entre el brogit i el gansoner moviment humà
generat per la inèrcia d´un sollevar-se obligat.
Baixà del vagó la dona
i allunyant-se per l´estreta andana
seguiria la processó d´ànimes anònimes.
Es perdé enmig de la fregadissa i el rumoreig creixent,
enduient-se ambdues mitges consciències
closses en la intimitat del pensament.

Voluntat de ser o condicionat a ser,
ancestral contradicció humana.
L´intent de desfermar-se´n esgota
fins a l´abatiment del vençut,
tot volent velar-lo, a voltes,
amb un somriure al rictus
que solament esboça una ganyota.
Cendres d´un foc d´encenalls
en el passat-present de qualsevol ésser humà.



Maig 1994.