4

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
UN ESPAI PELS AMICS
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••


Carme Colomer i Planas (arenyenca de munt)

Conrea la poesia, ha publicat dos llibres. Fa vuit anys va crear i dirigeig les Recitacions Poètiques de Primavera a Arenys de Munt…






NITS, QUE NO HAURIEN DE DEIXAR-SE



Un present de nit closa
surt i entra sovint del pensament:
els fulls del calendari en caure,
escrostonen i clivellen
l’aparença sòlida dels dies
que sostenen el temps.
Voluptuosa fullaraca
que esdevé un munt d’incerteses.

Hi ha nits
que no haurien de deixar-se
perquè la llum no desvetllés
allò que amb una dosi de cascall
va adormir:
Les fiblades de la memòria a l’aguait,
la permuta desigual,
el cop de balda comprimint l’esglai…

Creieu-me:
N’hi ha que no haurien de diluir-se,
encara que en algún somni
les urpes també reptin per la pell.

Imatge de les portades dels llibres: "Pessics de sal" i "A peu eixut, sobre les aigües del temps"

CINC MOLÈCULES D’ADN



Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.

En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.

La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.

En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.

L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.




















CINC MOLÈCULES D’ADN


Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.

En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.

La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.

En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.

L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.