0
CONFIGURACIÓ
0 Configuració
1 Nadala 2023
1
····························································
NADALA 2023
····························································
LES FINESTRES DELS NADALS
S’obren les finestres de la memòria
I flueixen els records
dels Nadals.
No es deixin conduir,
van passant passivament...
Els tres Reis a cavall
amb potes davanteres de
filferro.
Entranyables figuretes
de fang.
Sobre una densa nuvolada
una Jazz Band
d’alats músics
afroamericans.
I en el centre un Naixement
sota una establia.
Mare morta.
Manuscrit sense
paraules.
L’expressió d’un buit
perenne.
Nadal en calvari.
Ànima perduda en un
sense fons.
Del gènesi al no res.
Resposta a una Nadala:
Sempre hi ha bocins de
cel blau.
Quan el Nadal següent , la Nadala confirmaria:
Sí! Amics, sempre hi ha
bocins de Cel Blau.
Cinc nétes.
Muntatge de colors,
dècimes de Nadal,
cançons, rialles
i... a la recapte d’estrenes!
Nadal, tots tres sols a casa.
Tenint cura,
no tustés pas el covid
a porta o finestres.
Company , altruista
i amant de la Pau.
Mort prematura.
De matinada, al Mercat de les flors.
De tornada, abans de fe
cap a la impremta,
amb una branca d’arbre d’uns
dos metros i mig a les espatlles.
Un Pessebre en una zona desboscada,
una establia
enderrocada.
L’especulació a punt
d’engolir-se el món.
Un avió anuncia grans
parcel·les.
Un caganer filosofant.
Nadal i Esperança
Estel i núvol
Consciència i recel
Gernació i espieta
Horitzó de Llum.
Miquel – F. Garcia Sallarès
Barcelona,
desembre de 2023.
1
····························································
L’1
D’OCTUBRE
····························································
CAIFÀS
I EL SANEDRÍ
Volia
fer sentir allò que no era.
Deia
que ningú està per sobre de la llei,
perquè,
les nostres lleis són la veritat!
I,
ai! Del qui les vulgui destruir.
Els
nostres antecessors van sentir la veu de Déu
i,
ai! D’aquell que vulgui apagar-la,
doncs,
ben escrita està per a aquell que la vulgui saber.
I
ai! També d’aquell que la ofengui.
Aquests
homes han ofès les nostres lleis
volent
fer creure als altres allò que no és,
perquè,
les nostres lleis sí! Diuen ben clar allò que és.
Les
nostres lleis són inapel·lables!
-Així
es va veure, quan l’arrogància les remeté a l’exterior-.
La
supèrbia els va menar preconitzar un múltiple judici
en
el qual, la hipocresia, els faria treure de la sala
el
signe testimonial de 1986 anys abans
per
no deixar empremta ni record del fet històric,
tot
convertint-la en una sala d’Inquisició civil.
Va
ser un testimoni que havia parlat ben clar.
Sense
violència i amb amor al proïsme,
s’havia
de lluitar contra el poder
per
canviar tota llei o costum opressiva
que
emmudís la paraula o immobilitzés la llibertat.
Un
testimoni que, diuen ells,
ser
“seguidors” de la seva paraula i obra.
-Tant
de bo! Així fos-.
Octubre
de 2019.
EL
TSJ
Podien
haver fet història.
A
voltes la vida mostra el moment oportú
coincident
amb l’època en què hom
està
preparat per fer quelcom gran.
Podien
haver fet història.
Però,
ell i el seu equip de juristes
eren
uns nostàlgics del pensament totalitari.
I
no van aprofitar ni el moment què els oferia la vida
ni
la possibilitat de fer història.
Van
preferir deixar-se dur per l’ofuscació visceral,
i
com d’antuvi oferia l’inici de cada No-Do,
l’àguila
imperial feixista va tornar a alçar el vol.
Podien
haver fet història.
Podien
haver creat jurisprudència, suprimir arcaismes,
modernitzar
i democratitzar les lleis, fins i tot abolir-ne,
posant-se
en la línia de qualsevol país civilitzat d’Europa.
Però,
amb la fal·làcia de què eren lleis interpretables
van
preferir, no tan sols conservar-les sinó manipular-les,
tot
volent demostrar què, allò que era no era el que era.
I
van jutjar. I van sentenciar. I van demanar extradicions...
Europa
però, no és el seu país. Europa no és babaua.
Europa
és diplomàtica, a voltes massa! Però no és babaua.
Podien
haver fet història.
Però,
hi va haver països europeus que els van repassar bé.
I
ells hi van tornar.
I
aquells països els van tornar a repassar.
I
així, successivament...
Serà
què, la seva idiosincràsia desconeix la vergonya?
Podien
haver fet història.
Juny de 2022.
1
····························································
ESTIU
····························································
DEL SÚMMUM A L’ÍNFIM O VICEVERS
Malgrat els festius que
repartits
per tots els fulls del
calendari,
altruistes, pretenien
redimir les forces perdudes,
ha passat un altre any
de treball esgotador
I hom, s’aferra a les
vacances
com el nàufrag a un
tauló.
Són aquells dies que,
tot descansant,
haurien d’omplir
l’ésser de noves forces.
Però, eufòric com cada any,
hom repta
les seves forces, les
que han sobreviscut.
Les empeny a fer un
viatge llarg i comprimit.
Aquest any, és la ruta
d’Anníbal fins a Roma,
tot travessant els
Pirineus i els Apenins.
Serà com viure les
sensacions que visqué
el general cartaginès,
però,
sense elefants ni
victòries sobre els romans.
I la sensitivitat d’hom
s’aliarà
amb la imaginació i la
memòria
per recordar o bé
relatar a altri les sensacions
rebudes durant el
viatge de vacances.
De retorn, cansat com
un soldat cartaginès,
hom iniciarà un nou any
de treball esgotador.
Però, aviat el seu
subconscient restarà pres,
de nou, en les xarxes
de les pròximes vacances.
D’altres, s’han
proposat la vida
distribuïda en tempos.
Uns tempos que
faran que la seva vida
sigui més lineal, més
austera,
però, alhora, més auto
dirigida i agradable,
que ni treball ni
vacances siguin finalitats.
Poder gaudir, a diari,
d’un temps personal,
i alliberar les
vacances del sobre cansament.
Repartits els tempos
per a cada dia de l’any,
més la suma dels
festius, amplien
els instants i les
hores de llibertat diària
per explorar pels
camins d’un oci cultivat
que faci créixer
l’ésser dia a dia,
i no pas per
rescatar-lo del sobre cansament.
Agost de 2020.
IMMENSITAT
Ens costa de mirar amunt.
A l’estiu la xafogor ens ajuda a no mirar-hi,
a l’hivern, ho fa el fred.
A voltes hi mirem,
ho fem quan ens desenganxem
del dogma de feinejar, de la ”productivitat”.
Ho duem ben endins, ens ho han inculcat,
primer va ser la religió, després
la segona religió: el capitalisme.
Estiguem en actiu o bé
jubilats,
no mirem amunt perquè no tenim temps,
anem pensant el què em de fer
en acabar allò que estem fent.
A voltes, pels carrers de la urbs,
sí! Mirem amunt,
com cercant una mena d’alliberament
de l’absorbent tragí quotidià.
Quan l’afany de ser lliures
ens duu a mirar vers la immensitat del cel,
una immensitat on hi cap tot,
ans, desconeix l’importú temps.
Aleshores, és quan mirem amunt,
mirem amunt sense adonar-nos
què, aquella immensitat del cel,
tan sols la veu, i se la fa seva,
el nostre pensament, perquè els ulls
tan sols veuen un fragment de cel,
tancat al dedins dels límits que dibuixen
els alineats terrats, tocant-se un amb l’altre,
de les cases que formen els carrers.
Setembre de 2020.
INSOMNI DIÜRN
De bon matí
la frescor de la matinada,
indiscretament,
travessa la finestra oberta.
Però, malgrat la indiscreció,
els cossos endormiscats i entresuats,
instintivament,
prenen la complicitat als llençols
tot estirant-los amunt
per cobrir-se quasi enters amb ells
sense demanar-los permissió
o bé, dar-los agraïment
pel subtil plaer
rebut.
Passat ja el migdia,
cremant,
el sol reivindica el seu protagonisme
tot fent esclatar,
violentament,
els encegadors grocs i blancs
als ulls dels vianants.
I hom, caminant pels carrers de la vil·la,
nostàlgic,
recorda el benestar que li va fer sentir
aquella frescor de la matinada
tot travessant,
furtivament,
la finestra oberta.
Piera, agost de 2019.
1
····························································
DE LA VIDA
······························································
PODRIA
SER...
Podria
ser
Que la preexistència esbossés camins.
Uns camins aportant senderes i corriols.
I tota sendera o corriol
arribant a un punt, mostrés
una atracció perdent-se
fins a desembocar al llindar de la vida.
En el llindar, un fil mostraria l’inici d’una vida,
però, seria un fil sense retorn al punt de partida,
no pas com havia fet Tesseu en el laberint
tot retornant envers Ariadna.
L’infinit, en format de fotogrames en blanc,
deixaria que l’atzar els anés omplint d’un contingut
que, durant la vida, els humans anomenarien vivències.
Un
somni on l’atzar escartejaria
el barreig de fotogrames
com una baralla de naips
abans de començar la partida,
també, sense solució de continuïtat.
El temps, concebut entre l’atzar
i el caos,
és el fenomen imperceptible que clou el somni vital.
Una
cloenda que solta uns deixants
que afegits a la infinitud donaran pas a altres vides.
Octubre de 2018.
VA PASSAR
Va passar!
Sense adonar-me la vaig veure passar.
I ara, la veig de lluny,
la vida!!!
Novembre de 2019.
VIDA?
No
som vida, volem ser vida!
El
casual despreniment
d’una
espurna de vida del seu nucli en l’infinit
fa
que s’acobli a una alliberada cèl·lula.
I
la cèl·lula li obra la porta del món físic
oferint-se-li
com a vehicle transportador.
Quan
el temps ha consumit la matèria transportadora,
l’espurna
de vida retorna al seu origen.
Hom
no és un biòleg ni un físic,
és
tan sols un ésser humà
que
observa, pensa, rumia, o potser somnia.
A
voltes es fa preguntes i troba respostes,
o
més bé, li sembla haver trobat respostes,
i,
altra cop torna a pensar...
i
altre cop torna a dubtar...
i
altre cop cerca respostes...
Desembre
de 2021.
DESCREGUT
Dec ésser
un descregut,
doncs,
no em crec la vida.
Abril de 2022.
························································
DE LA HISTÒRIA RECENT
·························································
L’oncle Quim amb Sourire (Pantin, 1969.)
SACRIFICI
A
França, el meu oncle Quim
convivia
amb Sourire,
un
gos educat i obedient.
Quan
ja era adult gran,
un
dia estant tot sol a casa,
quan
el meu oncle va tornar
Sourire havia fet una
trencadissa,
estupefacte,
l’oncle quedà perplex.
Més
endavant es van anar produint
episodis
similars.
Una
vegada el gos,
fins
i tot, li va plantar cara.
La
situació semblava agreujar-se,
i
l’oncle el va dur al veterinari.
Un
cop examinat i fer-li unes proves tècniques
li
van donar el diagnòstic:
Sourire havia desenvolupat una
malaltia mental,
incurable
i degenerativa.
El
més aconsellable era sacrificar el gos.
Podria
arribar el dia que la bèstia,
fins
i tot, occís l’ésser humà que tingues cura d’ell.
Commogut
i cap cot, el meu oncle assentí amb el cap.
Va
deixar Sourire en mans del veterinari
I,
sense mirar enrere, va marxar carrer enllà.
“Vint-i-quatre
de febrer de dos mil vint-i-tres.”
Aniversari de la guerra d'Ucraïna
1
····························································
NADALA 2022
····························································
UN
NADAL I VUITANTA ANYS
Què són vuitanta anys
en
el context de tants mil·lennis.
Un
Nadal que no vam veure,
però,
ben contat ens el van dir.
Una
aurora, deien, amb la llum rutilant
d’un
estel que ho pregonava tot assenyalant un camí.
Així
el vam aprendre
i
tot esperant viure’n un com aquell
el
va assimilar el nostre conscient.
Des
dels nostres primers passos,
un
mal auguri convertí uns llargs anys
en
la grisor que no deixava percebre
un
altre Nadal tan idealitzat com aquell,
Poc
a poc, grimpant pel viure
copsàrem
la mel d’aquella rutilant llum,
però,
també s’obrí pas la malastrugança
fent
tastar el gust amarg de la fel,
mes,
tantes vegades reeixiria un Nadal.
El
pas dels vuitanta anys ens ha revelat
què,
en el temps, que és la infinitud,
som
un petit gra de la més fina arena.
Un
petit gra que seria infructuós
fer-los-hi
una dissecció a cada u d’ells,
perquè,
el resultat seria la repetició infinita,
amb
poques variants, de la condició humana.
En
el que representa el Nadal per a cada u,
tot
i els vuitanta anys del viure,
el
meu Nadal és un desig, una il·lusió, una esperança... una utopia.
Miquel – F. Garcia Sallarès
Barcelona,
desembre de 2022.
1
····························································
DE
LA HISTÒRIA RECENT
····························································
-Això ja és irreversible amic meu.
-Sí,
però, ara és feina dels polítics i…
-A
mi també em fa basarda,
però,
no hi ha alternativa,
haurem
de donar-los confiança.
Han
passat cinc anys.
no
vull dubtar dels encarcerats ni dels exiliats.
Els
uns van donar una classe magistral
de
dignitat i fortalesa d’ideals
davant
d’un Caifàs i un sanedrí del segle vint-i-u.
Uns
“justiciers” que, manipulant les seves pròpies lleis,
van
voler sentenciar amb un càstig exemplar
als
qui s’havien enfrontat al seu arcaisme totalitari
per
assolir la independència com a poble.
Els
exiliats han obert un finestral al món
perquè
se’ns conegui com mai no havia estat.
Ha
sigut un treball encomiable.
Ara
amic, al cap de cinc anys,
se’n
poden treure punts de vista, conclusions...
Ni
polítics, ni poble, ni...
Per
assolir els nostres anhels ens cal
l’emergència
d’un home o bé dona d’estat
que
afronti i superi els esculls naturals
i
no pas n’afegeixi de “domèstics”
per
dirigir el nostre país vers el futur desitjat.
Però,
tot i que d’aquests no en neixen cada dia,
el
nostre poble és pacient i tenaç,
per
tant, esperarem! O potser, ja ha nascut
el
o la dirigent capaç d’aconseguir autèntics canvis.
Si
fos així, l’hauríem de protegir de la fúria
del
Caifàs del segle vint-i-u i els seus sicaris,
ja
que, no si pensarien gens per consumar la seva destrucció.
La
gestió d’un home o dona d’estat
seria
clau per aconseguir que el Déu Diner Tot Poderós,
que
domina la nostra zona geogràfica,
donés
el vist i plau a les nostres aspiracions de poble lliure
malgrat
l’arrogant arcaisme reaccionari d’un estat que ens asfixia,
d’aquells
que encara creuen ésser “por la gracia de Dios”,
els
uns sense cap rubor, els altres amb
posat de progressistes.
Avui,
com des del principi de la història de la humanitat,
els
designis de la “voluntat pragmàtica” dels poders econòmics
segueixen
planant sobre tot, fins i tot sobre la vida.
És
el Déu Diner Tot Poderós que no té amics ni predilectes.
Per
tant, pensin els reaccionaris que, a ulls del poder,
ells
i nosaltres estem en un mateix pla,
no
ens té per amics ni per enemics.
El
Déu Diner Tot Poderós ens té a mercè de les seves urpes
per
fer i desfer tot allò que li beneficia els seus interessos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)