CONFIGURACIÓ
1 Poemes del viure, del record i de la imaginació…
2 Esboç d’una vivència
3 De les 12 a les dotze
4 Un espai pels amics
5 Aforismes en minúscula
1
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
POEMES DEL VIURE, DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ…
*Un recull començat.
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
CAVALL
Els ulls i la imaginació plegats
van resoldre entrellaçar-se amb la hipnosi,
conseqüència d´una visió sublim
“un llamp franquejant qualsevol obstacle”,
i jo, cavalcant damunt els seus lloms:
el cavall de cartró saltant la roca.
Un somni de força a l´aparador
dels magatzems El Barato -a les Rondes-,
al costat de moltes altres joguines,
totes, desfavorides d´interès.
El cavall va encapçalar la missiva
d´il.lusions dirigida als Mags d´Orient
-tot just encetar el nou calendari,
el matí després de la nit de Reis
ja era el matí més ansiejat de l´any-.
Però, aquell any va voler ser distint;
la dissort va vèncer il.lusió i desig.
L´imaginat cavall saltant la roca
va deixar el seu lloc a una palplantada
mula, grisa, de color i d´esperit
-calcada d´una altra que, uns anys enrera,
també havia tingut el meu germà-.
Immòbil, semblava esperar ser empesa
per posar-se caminar, no pas córrer;
tenia les orelles llargues i amples,
li adornava el front un serrell vermell,
les brides de xarol negre i les potes
clavades sobre un tauler amb quatre rodes.
Va ser com si l´il.lusió fos el nus
i la frustració el desllorigador.
Seria premonició d´un futur
amb significació de pocs prodigis.
En poc temps però, la mula va ser
el meu cavall de cartró de per vida.
Després d´anys amb encerts i desencerts
encara em volteja per la memòria,
entre fesomies desfigurades,
l´ombra del desig mai no aconseguit:
el cavall de cartró saltant la roca
com a símbol, clara contradicció,
de l´obstacle infranquejable.
Set. 07 Juny 08
POEMES DEL VIURE, DELS RECORDS I DE LA IMAGINACIÓ…
*Un recull començat.
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
CAVALL
Els ulls i la imaginació plegats
van resoldre entrellaçar-se amb la hipnosi,
conseqüència d´una visió sublim
“un llamp franquejant qualsevol obstacle”,
i jo, cavalcant damunt els seus lloms:
el cavall de cartró saltant la roca.
Un somni de força a l´aparador
dels magatzems El Barato -a les Rondes-,
al costat de moltes altres joguines,
totes, desfavorides d´interès.
El cavall va encapçalar la missiva
d´il.lusions dirigida als Mags d´Orient
-tot just encetar el nou calendari,
el matí després de la nit de Reis
ja era el matí més ansiejat de l´any-.
Però, aquell any va voler ser distint;
la dissort va vèncer il.lusió i desig.
L´imaginat cavall saltant la roca
va deixar el seu lloc a una palplantada
mula, grisa, de color i d´esperit
-calcada d´una altra que, uns anys enrera,
també havia tingut el meu germà-.
Immòbil, semblava esperar ser empesa
per posar-se caminar, no pas córrer;
tenia les orelles llargues i amples,
li adornava el front un serrell vermell,
les brides de xarol negre i les potes
clavades sobre un tauler amb quatre rodes.
Va ser com si l´il.lusió fos el nus
i la frustració el desllorigador.
Seria premonició d´un futur
amb significació de pocs prodigis.
En poc temps però, la mula va ser
el meu cavall de cartró de per vida.
Després d´anys amb encerts i desencerts
encara em volteja per la memòria,
entre fesomies desfigurades,
l´ombra del desig mai no aconseguit:
el cavall de cartró saltant la roca
com a símbol, clara contradicció,
de l´obstacle infranquejable.
Set. 07 Juny 08
RÀDIO
Cavalcaven veus, a pèl
sobre les ones, pels prats
de l´atmosfera terràqüia.
Veus alades com Pegassos
deixant-se anar de les òrbites
penetraven a les llars
amb consentiment d´aquestes.
Jo assegut front l´aparell
sentia l´extranya parla
com entrava en descobert.
I amb el temps, l´hoste, impertèrrit,
s´assentaria en el si
del nostre quotidià.
Contes i faules d´estímul,
cançons que empenyien dies,
munts d´anuncis de fanfara.
Confiança en clares veus
amigues de cada dia;
de malfiança unes altres,
les de la fal.laç notícia
grandiloqüent o de dol.
El teatre o bé el relat
a grans i infants aplegava
al redós de l´aparell,
i cada u, amb sa fantasia,
escolpia personatges
i escenes al seu antull.
Veus que vestien amb ales
de tendresa i sentiments
l´esguard dolç dels querubins.
Perduren encara avui
aquelles i noves vies
per on veus d´ara hi cavalquen
dret a l´ens i solten un
deixant de punts suspensius
sinònim de veus futures.
Set. 07 Juny 08.
Cavalcaven veus, a pèl
sobre les ones, pels prats
de l´atmosfera terràqüia.
Veus alades com Pegassos
deixant-se anar de les òrbites
penetraven a les llars
amb consentiment d´aquestes.
Jo assegut front l´aparell
sentia l´extranya parla
com entrava en descobert.
I amb el temps, l´hoste, impertèrrit,
s´assentaria en el si
del nostre quotidià.
Contes i faules d´estímul,
cançons que empenyien dies,
munts d´anuncis de fanfara.
Confiança en clares veus
amigues de cada dia;
de malfiança unes altres,
les de la fal.laç notícia
grandiloqüent o de dol.
El teatre o bé el relat
a grans i infants aplegava
al redós de l´aparell,
i cada u, amb sa fantasia,
escolpia personatges
i escenes al seu antull.
Veus que vestien amb ales
de tendresa i sentiments
l´esguard dolç dels querubins.
Perduren encara avui
aquelles i noves vies
per on veus d´ara hi cavalquen
dret a l´ens i solten un
deixant de punts suspensius
sinònim de veus futures.
Set. 07 Juny 08.
CONXORXA
No acerto l´any puntual,
potser a finals dels quaranta.
Amb el germà cavil.làrem
lliure i lícita conxorxa:
quan complíssim els quinze anys
obtindríem, de ple dret,
la llicència d´adult;
menaríem nostres vides,
seria la panacea.
Innocent credulitat!
Quinze, vint, trenta, seixanta...
Apressar els anys, un va anhel,
car, tot sol el temps empeny
-i sens caldre-li pas gaire-
per avançar inexorable
vers inicis i cloendes.
Volíem l´edat adulta
per poder aconseguir allò
que, ni tan sols coneixíem
el mot denominador,
ignorant que preteníem
un dels somnis ancestrals
de tot pensament humà,
cobejat,
idealitzat,
sacrilitzat,
inabastable!
La utopia d´utopies,
la llibertat!
Però, la llibertat té
l´ascendent anacoreta,
antagònica profunda
amb qualsevol convivència,
i, l´ascendent dels humans
és clarament sociable,
limitant, així, la pràctica
de la plena llibertat
a petites llibertats
quotidianes que, no
materialitzen pas
el quimèric ideal.
Llibertat: un horitzó
que no escurçarà, jamai,
l´espai que hi pot haver entre ell
i el qui pretén assolir-lo.
Set. 07 Juny 08.
No acerto l´any puntual,
potser a finals dels quaranta.
Amb el germà cavil.làrem
lliure i lícita conxorxa:
quan complíssim els quinze anys
obtindríem, de ple dret,
la llicència d´adult;
menaríem nostres vides,
seria la panacea.
Innocent credulitat!
Quinze, vint, trenta, seixanta...
Apressar els anys, un va anhel,
car, tot sol el temps empeny
-i sens caldre-li pas gaire-
per avançar inexorable
vers inicis i cloendes.
Volíem l´edat adulta
per poder aconseguir allò
que, ni tan sols coneixíem
el mot denominador,
ignorant que preteníem
un dels somnis ancestrals
de tot pensament humà,
cobejat,
idealitzat,
sacrilitzat,
inabastable!
La utopia d´utopies,
la llibertat!
Però, la llibertat té
l´ascendent anacoreta,
antagònica profunda
amb qualsevol convivència,
i, l´ascendent dels humans
és clarament sociable,
limitant, així, la pràctica
de la plena llibertat
a petites llibertats
quotidianes que, no
materialitzen pas
el quimèric ideal.
Llibertat: un horitzó
que no escurçarà, jamai,
l´espai que hi pot haver entre ell
i el qui pretén assolir-lo.
Set. 07 Juny 08.
2
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ESBOÇ VIVENCIAL
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
SOLILOQUI EN IMPERATIU
Corrien camps, arbres i vinyes
per tot l´ample de la finestra;
de mirades estranyes s´escapolien
llansant-se cap a qui-sap-o.
El ponent, policrom de tints torrats,
amb estilets d´or esqueixava ombres
que el vidre descomponia
en mil espectres de colors.
Finestra tocant hi seia una dona,
pell bruna i fasomia amable,
esguardant l´accelerat defora.
Tornassols del seu semblant
dibuixaven un pla en el cristall
que donava l´acabat final
a un fortuït quadre expressionista.
Sobtadament, la viatgera sorprendria
el plàcid sondrollar emmandridor
quan, amb terminant rivalitat, escometé
contra la pròpia imatge reflectida
engegant-li un enfàtic monòleg
sobre el seu ésser, gènere i sexe.
Potser aquella imatge projectada
fos la meitat d´una consciència
-l´emmotllada per la moral externa:
dogmàtica i estàtica, d´una sola peça-,
i servada des del profund,
s´hi enfrontés l´altra meitat
-la poseïdora de lliure voluntat:
flexible, dúctil, llibertària-.
El declamatori monòleg
només rebria, com a resposta,
el paisatge, rabent, en la fugida.
El grinyol de rodes
i un curt vaivereig precediren l´aturada:
fou com un gemec de llangor col.lectiva.
Viatge i soliloqui finiren
entre el brogit i el gansoner moviment humà
generat per la inèrcia d´un sollevar-se obligat.
Baixà del vagó la dona
i allunyant-se per l´estreta andana
seguiria la processó d´ànimes anònimes.
Es perdé enmig de la fregadissa i el rumoreig creixent,
enduient-se ambdues mitges consciències
closses en la intimitat del pensament.
Voluntat de ser o condicionat a ser,
ancestral contradicció humana.
L´intent de desfermar-se´n esgota
fins a l´abatiment del vençut,
tot volent velar-lo, a voltes,
amb un somriure al rictus
que solament esboça una ganyota.
Cendres d´un foc d´encenalls
en el passat-present de qualsevol ésser humà.
Maig 1994.
ESBOÇ VIVENCIAL
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
SOLILOQUI EN IMPERATIU
Corrien camps, arbres i vinyes
per tot l´ample de la finestra;
de mirades estranyes s´escapolien
llansant-se cap a qui-sap-o.
El ponent, policrom de tints torrats,
amb estilets d´or esqueixava ombres
que el vidre descomponia
en mil espectres de colors.
Finestra tocant hi seia una dona,
pell bruna i fasomia amable,
esguardant l´accelerat defora.
Tornassols del seu semblant
dibuixaven un pla en el cristall
que donava l´acabat final
a un fortuït quadre expressionista.
Sobtadament, la viatgera sorprendria
el plàcid sondrollar emmandridor
quan, amb terminant rivalitat, escometé
contra la pròpia imatge reflectida
engegant-li un enfàtic monòleg
sobre el seu ésser, gènere i sexe.
Potser aquella imatge projectada
fos la meitat d´una consciència
-l´emmotllada per la moral externa:
dogmàtica i estàtica, d´una sola peça-,
i servada des del profund,
s´hi enfrontés l´altra meitat
-la poseïdora de lliure voluntat:
flexible, dúctil, llibertària-.
El declamatori monòleg
només rebria, com a resposta,
el paisatge, rabent, en la fugida.
El grinyol de rodes
i un curt vaivereig precediren l´aturada:
fou com un gemec de llangor col.lectiva.
Viatge i soliloqui finiren
entre el brogit i el gansoner moviment humà
generat per la inèrcia d´un sollevar-se obligat.
Baixà del vagó la dona
i allunyant-se per l´estreta andana
seguiria la processó d´ànimes anònimes.
Es perdé enmig de la fregadissa i el rumoreig creixent,
enduient-se ambdues mitges consciències
closses en la intimitat del pensament.
Voluntat de ser o condicionat a ser,
ancestral contradicció humana.
L´intent de desfermar-se´n esgota
fins a l´abatiment del vençut,
tot volent velar-lo, a voltes,
amb un somriure al rictus
que solament esboça una ganyota.
Cendres d´un foc d´encenalls
en el passat-present de qualsevol ésser humà.
Maig 1994.
3
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
DE LES 12 A LES DOTZE
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ALBA
La claror
és clara.
És clar!
Tot fent-se clar
es veu més clar.
Març 2004.
ARITMÈTICA
Multiplicant:
un gra de blat
un gra de sorra
un gra de pus
en:
una terra campa
una terra erma
una epidermis
fan:
un bladar
un desert
un granellut.
Març 2004.
DOS MES DOS...
Dos més dos en fan quatre,
però, tot i així, tinc els meus dubtes.
Agafeu quatre taronges
i peseu-les, una a una.
Novembre 2001.
GRAFIA
L´accent és greu
El punt rodó
Els dos punts són
bessons o iguals
La coma amb cua
I al punt i coma
re no li sobra
Abril 2008.
POR
Quan m´engabanyen l´ànima
els plecs de la foscor,
erma es torna la llum
que m´engendra lucidesa.
Març 1994.
DESÀNIM
De sobte sura.
L´instant es fa capvespre,
o més. Inunda
les vies de tornada
i s´alenteix l´eixida.
Agost 1997.
SENILITAT
No és traspassar
del brogit al sosseg
el que jo tem,
ans, creuar l´ens del si
on cruix per l´estimball
la raó feta ganyota.
Març 1994.
EL TEMPS NO ÉS...
El temps no és pas un mar de naufragis;
és un cosmos on hi leviten
les restes dels naufragis.
Febrer 2009.
DE LES 12 A LES DOTZE
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ALBA
La claror
és clara.
És clar!
Tot fent-se clar
es veu més clar.
Març 2004.
ARITMÈTICA
Multiplicant:
un gra de blat
un gra de sorra
un gra de pus
en:
una terra campa
una terra erma
una epidermis
fan:
un bladar
un desert
un granellut.
Març 2004.
DOS MES DOS...
Dos més dos en fan quatre,
però, tot i així, tinc els meus dubtes.
Agafeu quatre taronges
i peseu-les, una a una.
Novembre 2001.
GRAFIA
L´accent és greu
El punt rodó
Els dos punts són
bessons o iguals
La coma amb cua
I al punt i coma
re no li sobra
Abril 2008.
POR
Quan m´engabanyen l´ànima
els plecs de la foscor,
erma es torna la llum
que m´engendra lucidesa.
Març 1994.
DESÀNIM
De sobte sura.
L´instant es fa capvespre,
o més. Inunda
les vies de tornada
i s´alenteix l´eixida.
Agost 1997.
SENILITAT
No és traspassar
del brogit al sosseg
el que jo tem,
ans, creuar l´ens del si
on cruix per l´estimball
la raó feta ganyota.
Març 1994.
EL TEMPS NO ÉS...
El temps no és pas un mar de naufragis;
és un cosmos on hi leviten
les restes dels naufragis.
Febrer 2009.
4
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
UN ESPAI PELS AMICS
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Carme Colomer i Planas (arenyenca de munt)
Conrea la poesia, ha publicat dos llibres. Fa vuit anys va crear i dirigeig les Recitacions Poètiques de Primavera a Arenys de Munt…
NITS, QUE NO HAURIEN DE DEIXAR-SE
Un present de nit closa
surt i entra sovint del pensament:
els fulls del calendari en caure,
escrostonen i clivellen
l’aparença sòlida dels dies
que sostenen el temps.
Voluptuosa fullaraca
que esdevé un munt d’incerteses.
Hi ha nits
que no haurien de deixar-se
perquè la llum no desvetllés
allò que amb una dosi de cascall
va adormir:
Les fiblades de la memòria a l’aguait,
la permuta desigual,
el cop de balda comprimint l’esglai…
Creieu-me:
N’hi ha que no haurien de diluir-se,
encara que en algún somni
les urpes també reptin per la pell.
Imatge de les portades dels llibres: "Pessics de sal" i "A peu eixut, sobre les aigües del temps"
CINC MOLÈCULES D’ADN
Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.
En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.
La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.
En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.
L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.
CINC MOLÈCULES D’ADN
Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.
En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.
La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.
En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.
L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.
UN ESPAI PELS AMICS
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Carme Colomer i Planas (arenyenca de munt)
Conrea la poesia, ha publicat dos llibres. Fa vuit anys va crear i dirigeig les Recitacions Poètiques de Primavera a Arenys de Munt…
NITS, QUE NO HAURIEN DE DEIXAR-SE
Un present de nit closa
surt i entra sovint del pensament:
els fulls del calendari en caure,
escrostonen i clivellen
l’aparença sòlida dels dies
que sostenen el temps.
Voluptuosa fullaraca
que esdevé un munt d’incerteses.
Hi ha nits
que no haurien de deixar-se
perquè la llum no desvetllés
allò que amb una dosi de cascall
va adormir:
Les fiblades de la memòria a l’aguait,
la permuta desigual,
el cop de balda comprimint l’esglai…
Creieu-me:
N’hi ha que no haurien de diluir-se,
encara que en algún somni
les urpes també reptin per la pell.
Imatge de les portades dels llibres: "Pessics de sal" i "A peu eixut, sobre les aigües del temps"CINC MOLÈCULES D’ADN
Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.
En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.
La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.
En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.
L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.
CINC MOLÈCULES D’ADN
Des de la nebulosa inconcreció de l’ignot
varen empresonar-me els ulls a les tenebres.
Esclava de la fosca, per sempre,
aprengué dia a dia
a viure dels altres sentits.
La sensibilitat va esmolar-se’m
per a percebre l’exuberància dels sons,
el goig perfumat de la natura,
la paleta cromàtica dels sabors,
la textura hostil de la fera abatuda.
Colpidora aventura aquesta de viure i conviure
dins de tan reduïts límits.
Murs inacabables escalats
per l’heura fràgil i tossuda de la voluntat,
amb una força de dins i de molt lluny,
que traspassa pel mig de gleves i verdisses
només per escampar ombres a tothora
i posar ales a la fantasia òrfena.
No sabeu com és d’injust modelar somnis
amb només la punta dels dits.
Malgrat tot, voluntat de vèncer,
de fruir de la vida que alenava al meu voltant.
En el silenci de l’aula
l’A no semblava un teulat,
era un insignificant puntet perdut en el desert de la pàgina;
com era possible!
Just aquell puntet però,
iniciava la descoberta
de sis punts d’inabastable magnitud
i obria la porta d’un nou univers.
¿Per quin atzar la bola de la ruleta del temps
s’ha parat per a fer-me creuar de nou
la travessia de la infantesa a l’adolescència?
Mes, resisteixo a recordar-me.
A retornar a l’anella primera
de la llarga cadena d’àpats amorfes,
d’esbarjos amb íbers i celtes,
a l’angle obtús de les busques
assenyalant cruelment les set del matí.
Ben estotjats, altrament,
hi guardo l’allegro moderato del piano de cua,
la solitària matrícula i
la fotografia en el quadre d’honor…
En aquell clos hi llambregaven clarobscurs
que s’arrelaren pregonament
en aquella edat assaonada d’on creix la vida.
La nit tenia gust d’ espera i es feia llarga
com un part novençà,
el rellotge jugava amb el pèndol,
com si tingués tot el temps del món
i els caramells de la cornisa vigilaven
els camins encatifats de misteri.
Arraulida sota l’edredó apressava la son
per abreujar la vigília.
Veus i crits segaren els somnis.
Mans inquietes topaven amb d’altres mans,
a l’aire un garbuix de mots, sons i esglais de sorpresa.
I vaig prendre-la en braços i sé que em somreia
i vaig sentir la invasió d’una tebior gratificant
que m’omplia el cor
i ja no tingué cura de res,
tan sols de la nina
que m’havien dut els reis.
En un capvespre de diumenge s’endevinaven
els colors festius i esplèndits de la sala.
Intuïa el pampallugueig de lluminàries,
paraules rialleres i afalagadores
dansaven amb nosaltres
i vaig deixar que em bressolessin.
Mentre la música, com les ones anava i venia,
se li desfermà un petó
i vaig notar un fregadís d’ala de papallona,
tènue i estantís potser,
que porto al cor
esgrafiat com un sagrament.
Qui sap on és?
Tal volta, en un nou carnaval
senti encara el fregadís golut i subtil
d’aquella papallona.
L’oratge esquerp no podia amb el tou de boira,
sentiments i emocions barrejats i desordenats,
abandonats en la buidor.
Poc després aparegué un núvol a l’horitzó
escampant, ceremoniós, una pluja menuda
per amorosir els sembrats eixarreïts del pensament.
És una hora de quietud quasi mística,
dins dels solcs –abans erms-
començaren a germinar amb timidesa
el ritme, les metàfores, els hipèrbatons…
A l’estrena d’aquell paisatge
la irisació de les paraules prenia cos,
desvetllava imatges i sense cap fressa, delicadement,
mil flaires desconegudes
s’uniren per ungir el primer poema.
5
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
AFORISMES EN minúscula
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Si el judici final fos, hauria començat només néixer la humanitat. Ella mateixa sentenciaria: absolució o extinció.
El temps situa imaginacions i realitats en un mateix pla.
Com es poden avalar les realitats passades, només amb sensacions i sentiments?
El destí és l´esdevenidor un cop consumat; prefixat en passat, no pas en futur.
La fragmentació de l´infinit provoca l´existència.
AFORISMES EN minúscula
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Si el judici final fos, hauria començat només néixer la humanitat. Ella mateixa sentenciaria: absolució o extinció.
El temps situa imaginacions i realitats en un mateix pla.
Com es poden avalar les realitats passades, només amb sensacions i sentiments?
El destí és l´esdevenidor un cop consumat; prefixat en passat, no pas en futur.
La fragmentació de l´infinit provoca l´existència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)