0 Configuració
1 A la vora de la mar
2 Aforismes en minúscula
1
····························································
A LA VORA DE LA MAR
······························································
A LA VORA DE LA MAR…
Xapollegen l’aigua els peus penjant.
Llisquen descalços adés adés
per damunt el tornassol plaent.
La pell nua besa l’escuma
i aquesta li torna un bes remolinat.
Aparenta ser deliberat l’encontre,
o potser besades amb gaudi sensual,
mes, no! No son pas uns peus alats
compartint amb l’escuma
la complicitat en el joc d’estimar;
és l´artritis! Que no els deixa viure.
El crit (1883). Edvard Munch
FES DAGUES DAGUER…
Li deixà anar una paraula
clavant-se-li en el profund.
Emmudida, la boca esperava
l’ordre de respondre,
però, no li arribà cap paraula a dir:
ferides, se li havien desagnat.
LA FADRINA VA A LA FONT…
Tot escoltant la ràdio
va sentir unes paraules,
unes paraules d´autorealització.
Les hi feu seves el desig de voler ser.
Però, no va comptar amb la topada;
la topada i l’inútil enfrontament
amb el fonamentalisme avial
doctilment heretat.
De vespre, tornant de la jornada,
a la cuina l’esperava la brega
d’una platerada per rentar
després d’haver fet el sopar i el dinar de l’endemà.
Aclofats davant la tele, els de casa,
una llopada mascle, progre i civilitzada.
MAL SENYAL QUAN…
Els cirujans no saben pas què fer
amb el pacient que els té ocupats
tot i havent-n´hi tants
que pateixen el mateix mal:
haver nascut amb el cotxe enganxat al cul.
UNA BONA CAPA…
Tenir un perfil grec
és bonic
tenir un cos atlètic
és meravellós
però tenir un bon cap
ben plantat sobre les espatlles
és primordial
Això ho silencia Kavafis
QUI NO ESCOLTA…
Van advertir-lo.
-No miris Ulisses, no miris!
Li van recomanar.
-Tapa’t les orelles amb cera.
Fou inútil, totalment inútil.
Ara beu Coca-Cola,
fuma Malboro,
menja pizzes per correspondència,
i enganxat al mòvil
fipla per un Ferrari.
QUI TÉ OFICI…
-De ben petit em va iniciar el pare,
als 14 anys vaig entrar,
d´aprenent, a un taller.
Als 20 varen fer-me oficial.
Ara porto 30 anys d’ofici.
-Sí, molt bé molt bé
però, títols que acreditin
la seva professionalitat?
TOT TÉ REMEI…
Un missatger de pizzes
volia ser missatge
per arraulir-se dins
l’entranya d’una ampolla.
Ser el fetus d’un ventre
de tornassols de maragda
i oblidar per sempre
les bigarrades pizzes.
ROSSINYOL QUE VAS A ...
Tot i sent orfe d’ales el teu vol seguiré.
No m’abraonaran turments de sol roent
ni em faran tremolar gebrades de rosada.
Els meus peus pujaran cims, seguiran crestalls,
i els rius i les rieres en el pla creuaran.
No m’alentirà el pas asfalt ni carretera,
puix que, m’obriran portes de viles i ciutats.
No em farà abandonar l’emprempta iniciada
fred, son o malaltia. Mentre duri el teu vol
la seva ombra vull ser, en somni i en real.
QUÈ LI DAREM...
No volien que els manqués re
No volien que passessin el que ells havien passat
No volien que els faltés allò que altres tenien
No volien veure’ls traumatitzats
No ho volien pas tot això!
I, tants nos volien per a ells
que mai no van saber dir-los, no!
Barcelona 1998.
A LA VORA DE LA MAR
······························································
A LA VORA DE LA MAR…
Xapollegen l’aigua els peus penjant.
Llisquen descalços adés adés
per damunt el tornassol plaent.
La pell nua besa l’escuma
i aquesta li torna un bes remolinat.
Aparenta ser deliberat l’encontre,
o potser besades amb gaudi sensual,
mes, no! No son pas uns peus alats
compartint amb l’escuma
la complicitat en el joc d’estimar;
és l´artritis! Que no els deixa viure.
El crit (1883). Edvard Munch
FES DAGUES DAGUER…
Li deixà anar una paraula
clavant-se-li en el profund.
Emmudida, la boca esperava
l’ordre de respondre,
però, no li arribà cap paraula a dir:
ferides, se li havien desagnat.
LA FADRINA VA A LA FONT…
Tot escoltant la ràdio
va sentir unes paraules,
unes paraules d´autorealització.
Les hi feu seves el desig de voler ser.
Però, no va comptar amb la topada;
la topada i l’inútil enfrontament
amb el fonamentalisme avial
doctilment heretat.
De vespre, tornant de la jornada,
a la cuina l’esperava la brega
d’una platerada per rentar
després d’haver fet el sopar i el dinar de l’endemà.
Aclofats davant la tele, els de casa,
una llopada mascle, progre i civilitzada.
MAL SENYAL QUAN…
Els cirujans no saben pas què fer
amb el pacient que els té ocupats
tot i havent-n´hi tants
que pateixen el mateix mal:
haver nascut amb el cotxe enganxat al cul.
UNA BONA CAPA…
Tenir un perfil grec
és bonic
tenir un cos atlètic
és meravellós
però tenir un bon cap
ben plantat sobre les espatlles
és primordial
Això ho silencia Kavafis
QUI NO ESCOLTA…
Van advertir-lo.
-No miris Ulisses, no miris!
Li van recomanar.
-Tapa’t les orelles amb cera.
Fou inútil, totalment inútil.
Ara beu Coca-Cola,
fuma Malboro,
menja pizzes per correspondència,
i enganxat al mòvil
fipla per un Ferrari.
QUI TÉ OFICI…
-De ben petit em va iniciar el pare,
als 14 anys vaig entrar,
d´aprenent, a un taller.
Als 20 varen fer-me oficial.
Ara porto 30 anys d’ofici.
-Sí, molt bé molt bé
però, títols que acreditin
la seva professionalitat?
TOT TÉ REMEI…
Un missatger de pizzes
volia ser missatge
per arraulir-se dins
l’entranya d’una ampolla.
Ser el fetus d’un ventre
de tornassols de maragda
i oblidar per sempre
les bigarrades pizzes.
ROSSINYOL QUE VAS A ...
Tot i sent orfe d’ales el teu vol seguiré.
No m’abraonaran turments de sol roent
ni em faran tremolar gebrades de rosada.
Els meus peus pujaran cims, seguiran crestalls,
i els rius i les rieres en el pla creuaran.
No m’alentirà el pas asfalt ni carretera,
puix que, m’obriran portes de viles i ciutats.
No em farà abandonar l’emprempta iniciada
fred, son o malaltia. Mentre duri el teu vol
la seva ombra vull ser, en somni i en real.
QUÈ LI DAREM...
No volien que els manqués re
No volien que passessin el que ells havien passat
No volien que els faltés allò que altres tenien
No volien veure’ls traumatitzats
No ho volien pas tot això!
I, tants nos volien per a ells
que mai no van saber dir-los, no!
Barcelona 1998.
2
····························································
AFORISMES EN minúscula
····························································
Per què passa tan ràpid el temps que ni es deixa comptar?
Els ressentits de la seva pobresa voldrien veure les inquietuds d’hom en desert àrid.
Amb la mateixa cara i creu, hom pot ser àltament valorat, o bé, depreciat al límit. Tot depèn de la divisa: quan més pobra és aquesta, més tendéix a desvirtuar els altres.
Hom és el que vol ser, o bé, el que li deixa ser l’entorn.
Cada llibre que llegim ens fa una mica memys ignorants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)