0

0 CONFIGURACIÓ

1 ESTIU

Del summum a l'ínfim o viceversa

Immensitat

Insomni diürn 

1

····························································

ESTIU

····························································

DEL SÚMMUM A L’ÍNFIM O VICEVERS 

 

 

Malgrat els festius que repartits

per tots els fulls del calendari,

altruistes, pretenien redimir les forces perdudes,

ha passat un altre any de treball esgotador

I hom, s’aferra a les vacances

com el nàufrag a un tauló.

Són aquells dies que, tot descansant,

haurien d’omplir l’ésser de noves forces.

Però, eufòric com cada any, hom repta

les seves forces, les que han sobreviscut.

Les empeny a fer un viatge llarg i comprimit.

Aquest any, és la ruta d’Anníbal fins a Roma,

tot travessant els Pirineus i els Apenins.

Serà com viure les sensacions que visqué

el general cartaginès, però,

sense elefants ni victòries sobre els romans.

I la sensitivitat d’hom s’aliarà

amb la imaginació i la memòria

per recordar o bé relatar a altri les sensacions

rebudes durant el viatge de vacances.

De retorn, cansat com un soldat cartaginès,

hom iniciarà un nou any de treball esgotador.

Però, aviat el seu subconscient restarà pres,

de nou, en les xarxes de les pròximes vacances.

 

D’altres, s’han proposat la vida

distribuïda en tempos.

Uns tempos que faran que la seva vida

sigui més lineal, més austera,

però, alhora, més auto dirigida i agradable,

que ni treball ni vacances siguin finalitats.

Poder gaudir, a diari, d’un temps personal,

i alliberar les vacances del sobre cansament.

Repartits els tempos per a cada dia de l’any,

més la suma dels festius, amplien

els instants i les hores de llibertat diària

per explorar pels camins d’un oci cultivat

que faci créixer l’ésser dia a dia,

i no pas per rescatar-lo del sobre cansament.

 

 

Agost de 2020.

 

 

 

 

IMMENSITAT

 

 

 

Ens costa de mirar amunt.

A l’estiu la xafogor ens ajuda a no mirar-hi,

a l’hivern, ho fa el fred.

A voltes hi mirem,

ho fem quan ens desenganxem

del dogma de feinejar, de la ”productivitat”.

Ho duem ben endins, ens ho han inculcat,

primer va ser la religió, després

la segona religió: el capitalisme.

 Estiguem en actiu o bé jubilats,

no mirem amunt perquè no tenim temps,

anem pensant el què em de fer

en acabar allò que estem fent.

 

A voltes, pels carrers de la urbs,

sí! Mirem amunt,

com cercant una mena d’alliberament

de l’absorbent tragí quotidià.

Quan l’afany de ser lliures

ens duu a mirar vers la immensitat del cel,

una immensitat on hi cap tot,

ans, desconeix l’importú temps.

Aleshores, és quan mirem amunt,

mirem amunt sense adonar-nos

què, aquella immensitat del cel,

tan sols la veu, i se la fa seva,

el nostre pensament, perquè els ulls

tan sols veuen un fragment de cel,

tancat al dedins dels límits que dibuixen

els alineats terrats, tocant-se un amb l’altre,

de les cases que formen els carrers.

 

 

Setembre de 2020.

 

 

 

 

INSOMNI DIÜRN

 

 

 

De bon matí

la frescor de la matinada,

indiscretament,

travessa la finestra oberta.

Però, malgrat la indiscreció,

els cossos endormiscats i entresuats,

instintivament,

prenen la complicitat als llençols

tot estirant-los amunt

per cobrir-se quasi enters amb ells

sense demanar-los permissió

o bé, dar-los agraïment

pel subtil plaer rebut.

 

Passat ja el migdia,

cremant,

el sol reivindica el seu protagonisme

tot fent esclatar,

violentament,

els encegadors grocs i blancs

als ulls dels vianants.

I hom, caminant pels carrers de la vil·la,

nostàlgic,

recorda el benestar que li va fer sentir

aquella frescor de la matinada

tot travessant,

furtivament,

la finestra oberta.

 

 

Piera, agost de 2019.