0 Configuració
1 De la història recent
1
··················································
DE LA HISTÒRIA RECENT
··················································
Francis Barraud (Pintura 1898).
CAPITANS
Ell forma part dels peons que mou el seu capità,
però, el seu
capità no és el Capità de Walt Whitman.
Fa una afirmació
i el seu capità el desautoritza.
Personalitza un
antic segell discogràfic: “La voz de su
amo”.
Quan un no és
amo de si mateix, per tot ha de demanar permís.
Ell no ho devia
saber, doncs, no va demanar permís.
I va haver
d’empassar-se el gripau per sortir
del laberint de
“No he dit allò que he dit”.
No té memòria,
o no beu de la font dels seus antecessors?
Potser pensava
en el clàssic “A mi no em passarà pas”.
Fa uns anys, un President entre presidents
creia en un
sistema polític social ja existent: el federalisme.
Va endreçar el
text imprès del sistema dins el porta folis
i com a
representant del seu grup “independent”
viatjà fins a
la seu del grup homòleg de la península.
Volia estudiar
el plec de texts amb el capità d’aquell grup,
-que tampoc no
era el Capità de Walt Whitman-
tot creient que era un bon moment per endegar
una reforma,
esperada per molts, que modernitzés el país.
Aquell capità, subjecte als “barons”:
la flor i nata dels anacrònics i creguts déus controladors de tot
-barons! Essent ja monàrquics deuen usar el mot com a títol nobiliari-.
El President entre presidents pensava trobar-hi afinitats
en aquella reunió, però, hi trobà un desert fred tot dient-li:
“Això està molt bé”, i li donaren uns copets a les espatlles
desitjar-li un
“Bon viatge de tornada”.
I el President
entre presidents se’n va adonar
que el seu grup
havia estat colonitzat pel grup peninsular.
Ara, era un
grup subsidiari, no pas independent.
I sense
pensar-s’ho gaire, va abandonar aquella nau
assaltada i
menada per uns desconeguts
-aquell sistema
federalista era el mateix que rau guardat
al fons d’un
calaix des de la fundació del grup peninsular,
traient-lo i
guardant-lo segons per a on bufa el vent-.
Uns anys més
tard, un altre president del mateix grup,
ja dependent,
va realitzar idèntic viatge que feu el President de presidents. Aquest cop,
el nou
president duia al sarró un gran enuig,
a més d’una
“ocurrència”, la què ell en deia la desafecció.
No se sap què
li va dir el capità que va trobar,
que tampoc no
era el Capità de Walt Whitman.
Fou com si
hagués viatjat a Ítaca muntat en un huracà,
i el cant de
les sirenes l’hagués desbravat del tot,
doncs, no se’l
va sentir mai més a parlar d’enuig ni desafecció.
En la següent
legislatura hi va haver canvi de color,
i com a
conseqüència va perdre la presidència.
Ja ambdós grups
homogeneïtzats fou honorat amb un “premi”.
Un premi molt
semblant als que dóna una empresa
pels “serveis
prestats” quan se’ls jubila un càrrec.
El premi: un
ascó en el “cementiri d’elefants” -dit popularment-.
A ell, el peó
del capità, acaben d’oferir-li, el mateix “premi”,
però, amb un
rang superior: la presidència!
Mes, la
sorpresa és que aquell “cementiri”,
presidit per
ell, presumptament, ara hauria de ser
el motor que
sacsegés, construís i dinamitzés
uns “grans”
canvis socials per al país: la “Panacea!”
Però, més
sorprenent va ser que el seu propi grup
condicionés
l’obtenció del
“premi” a la suma dels vots d’un altre grup
que,
naturalment, no els feren la mercè. Lògic!
Aquells, s’havien alineat amb els reaccionaris:
“monarquia i
reacció”, la perfecta combinació anacrònica
per a culminar
una societat “moderna”.
Alineats amb la
“reacció” i, aprovant públicament
la presó
–arbitrària- pels principals caps del grup castigat;
com havien de
donar-los el seu vist i plau?
L’ànsia per
aconseguir quelcom cobejat,
a voltes, desfigura totalment la realitat que hom està vivint.
Fa veure els altres com a objectes facilitadors dels seus objectius
i no pas com a éssers humans amb criteri i sentiments.
Ell, amb gest de “progre” simpàtic, donava la imatge d’un bon jan.
En un míting va sortir ballant amb el seu
capità,
Era com un
“musical” de fi de festa.
El seu verb era
fluid, amb paraula afable i benèvola,
i també
paternalista. Però, el paternalisme es torna dur
quan no rep el
beneplàcit del seu “protegit”.
Aleshores,
s’irrita i munta una “rabieta” d’infant terrible,
reclamant ostensiblement per a si mateix,
allò que ell,
és incapaç de donar als altres.
No ha fet cap viatge a la presó per visitar
els seus
companys d’hemicicle empresonats.
N’hi van haver
d’altres, de pensament discrepant,
que sí, ho van
fer. Ell havia de demanar permís,
i no es va
atrevir a fer-ho. Segurament hauria estat
una altra
desautorització amb campanades de fons.
Amb el resultat
negatiu del “premi”, el seu capità,
-que no és el
Capità de Walt Whitman-
agafant-se a la
seva ètica personal, va tenir la gosadia
de qualificar
als del grup dels empresonats
d’estar mancats
de “cortesia parlamentària”. Cortesia!!!
I ell, va
tornar a personalitzar aquell antic segell discogràfic
repetint, exactament, les mateixes paraules del seu capità.
Ambdós van fer
gala d’un autèntic cinisme en estat pur;
a més de
mostrar la total ignorància del què és la dignitat.
El seu capità
no és el Capità de Walt Whitman,
perquè el
Capità de Walt Whitman era Capità de capitans.
Juny de 2019.
SOFISTICACIÓ
Entre
l’intermitent ultraviolat en la fosca
i el reiterat i
piconant ritme del baix,
apareix un
jutge amb guants blancs
movent els dits
amb gests de prestidigitador.
Què amagaran
aquests guants blancs?
Amaguen unes
mans tintades
amb la falsedat
de la mentida
tot volent
venjar-se de la veritat,
descobridora de
perfídies,
que el
persegueix i no el deixa viure.
Aquests guants intenten
fer volar coloms, també blancs com ells,
però empastifats de quitrà
que, només haver iniciat el vol,
s’estavellen pertot arreu.
Què amaguen aquests coloms empastats?
La transparent blancor de l’innocent!
Tot es confon en el cabaret de la llei,
guants i música coloms i siderisme
i l’ultraviolat fent relluir els guants mentiders.
El bàrman reparteix sentències a cops de coctelera.
El jutge se’n renta les mans de tot
menys del pes
de la seva consciència,
i el fiscal,
bevent per fora, delibera sobre el grau d’alcohol
mentre l’acusat
s’embeu de condemna per dins.
És la
celebració!
Altre cop ha
estat violada la justícia!!I
I la màgia
perversa de la sofisticada dictadura
segueix
celebrant la festa
immersa en la
trepidant música
del disc jockey del cabaret de la
injustícia.
Juliol de 2019.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)