0

0 Configuració.
1 Circumval·lació.
2 Del pensament.

1

·························································

CIRCUMVAL·LACIÓ
 ·························································

La batalla de Tetuan, Marià Fortuny (1882).

 HISTÒRIA

Altiva, absoluta, intocable.

Creuades, guerres i batalles;

sabres, faixes i medalles.

Feixuga i indigesta: la història oficialista.

Noms, dates, reis: garbuix cronològic onomàstic.

Tot ben ordenat, però, quadriculat i informatitzat.

Herois il·luminats, o bé, traïdors conspiradors

-intercanviables, segons coordinades

ideològiques o geogràfiques-.

Bons i dolents, gestes on derrotes,

frases lapidàries: un patró.

Segueix la repetició!

Assassinats, tiranies, abusos de poder…

Contínuament es projecta el fotograma

i, uns colors premeditadament sobreposats

del ranci film anul·len el missatge.

Tot i amb quasi cinc mil·lennis d’existència,

amb informació de passat i vivències de present,

hom renuncia a fer anàlisis comparatives.

Estereotipades ments troben novadors

fets i personatges actuals

quan, amb reiteració, s’han produït

al llarg de tot l’episodi humà

-només diferenciats per l’embolcall de l’època-.

Les jerarquies seguiran cavalcant

damunt el retruny del llamp

i, els súbdits, per inèrcia, planyent-se

del destí –diran, tocat en sort -.

Hereus i continuadors, els uns i els altres,

de genealogies eternitzades per pròpia voluntat.

Desembre 1990.

2

···················································

DEL PENSAMENT

···················································

PASSAT

Del temps, immesurable i etern,

n’hi esgarrapem bocins i els col·leccionem.

Amb ells aixequem un temple de fums inconcrets:          

el nostre passat llunyà.

Ignorem si foren realitats o simplement somnis,

car, de cert, sols sabem quins foren els nostres desitjos,

doncs, desconeixem si cristal·litzaren en vivències,

o bé, quedaren verges en la nostra ment.

Setembre 1990.

PRESÓ

Entre els barrots del cos

rau presonera l’ànima.

Inútilment forceja

amb el test embolcall:

un físic limitat

que nega l’infinit.

Setembre 1998.

PÚLPIT

Esmorteïda la saviesa,

no colpeja ja la saba

una dialèctica ofegada

ni un soliloqui exhaurit.

Wagner és vigent!

Març 1994.