En el serè horitzó de l’Esperança
Un jove Estel fa de sentinella
Emparant la lluïssor de Vida
Que una invasora fosca
Vol prendre al món dels humans
La fosca ha sorgit del no-res
Desenfrenada colpeja i arrabassa Vida
La llum que l’Estel empara
Resina de l’arbre humà
Ments i braços enforteix
Com milers de tanys esponderosos
En primera línia i amb minses defenses
S’encaren a l’impenetrable rostre de la Mort
Donant-se per guarir Vida
Amb amor i voluntat infatigable
La fosca s’abraona i la Mort s’acarnissa
No es recull l’Estel
Resplendeix encara més la lluïssor de
Vida
La fosca reptarà l’Esperança
Seguiran els estralls de la Mort
S’expandirà més lluminós l’horitzó
Proclamant-se amb veu més alta la Vida
Seguint el senyal de l’Esperança
Mentre glateixi en l’espai
Un sol hàlit d’Ésser humà
I el jove Estel segueixi fent de
sentinella
A l’Elisa, la Marta i la Sabrina, i a la munió d’éssers humans,
guardians de la salut proïsmal, des del científic fins el professional de
manteniment. I, un profund pensament pels éssers anònims que, amb la seva
vocació de servei, també hi han deixat la vida.
Miquel - F. Garcia Sallarès
Barcelona, desembre de 2020
(Any de la pandèmia del covid19)