0

CONFIGURACIÓ

0 Configuració

1 Temps, memòria, records...

    Avui no han vingut

    Les veus

    Veus

    Hi ha qui somriu

1

 

··················································

TEMPS, MEMÒRIA, RECORDS…

············ ······································

 

AVUI NO HAN VINGUT

 

 

Avui no han vingut.
Des que se’n van anar
cada dia m’han visitat.

Plegats omplen un espai atemporal:
l’espai dels records, 

un espai tan minúscul que és infinit.

A voltes, m’hi afegeixen,
aleshores, em veig com un desconegut,

o més bé, com diferents desconeguts.

Avui no s’han manifestat pas
des de l’àmbit on romanen

custodiats per la memòria.

És com si s’haguessin absentat,

però, no pas per sempre,

perquè si la memòria sobreviu
ells també sobreviuen. 

Potser cada u d’ells s’ha recollit en el seu si,

raent embolcallats pel bagatge

que han abstret de llurs vides, entrellaçades o no,

adés emboirades, adés assolellades

¿Seria això la causa de què avui

hagi trobat a faltar la nostra comunió diària

que fa relativitzar els efectes derivats

de les nostres multi relacionades vivències

enmig de les complexitats individuals?

Potser sí, que per això també s’ha absentat la comunió

que harmonitza estimes, afinitats i, també diferències.

L’endemà de la meva cloenda,
també visitaré els meus estimats
si em fan franca la porta dels seus records.
És el desig d’avui
per perllongar el present d’ahir

tot projectant el passat més enllà del futur d’avui.

 

 

 Febrer 2017.

 

 

 

 

 LES VEUS

 

 

Les veus són la breu existència.
Tot i que, un dia rere l’altre,
semblen les mateixes veus,
el temps, mesurador anònim,
va substituint-les

també un dia rere l’altre.

 

 

 Març 2016.

 

 

 

 

 VEU

 

Si després de la mort
ens donessin veu,
podríem dir:
“No era temps,
allò que passava, ans, un somni
que ens havien anomenat vida”.
 
 
 
 
Abril de 2020.

 
 
 
 
 
HI HA QUI SOMRIU
 
 
 
 
 
Sota el mateix ras
sota la mateixa nuvolada
sota el mateix sol
sota la mateixa tempesta
sota la mateixa vida!
 
Hi ha aquell que somriu, riu i viu,
així com també hi ha qui no viu,
per tant, tampoc no riu ni somriu.
 
Viure la natura,
el brot, la flor, el fruit...
Plorar la natura,
l’erma, la maltractada la cremada...
 
Viure del que veuen els ulls.
Plorar del que no veuen els ulls,
però, no ho ignoren pas.
Matar el dret a la vida
per viure el “dret” a l’opulència.
Deixar morir d’epidèmies
tot havent segrestat les vacunes.
 
Deserts plens de vida
que no serveix per viure.
Viure la injustícia,
encoberta sota lleis dictades
per la miserable condició humana.
Viure predicant els propis drets,
tot negant els drets d’altri.
 
I així, dies, anys, segles...
la història de la humanitat.
 
 
 
 

Setembre de 2017.