0

CONFIGURACIÓ
0 Configuració
1 Els vents de març

1

····························································

ELS VENTS DE MARÇ

····························································

ENAMORAMENT

Colpida la raó

per l’invisible còdol disparat,

serva el món en l’inconscient

i curulla l’ull del pensament

amb l’ésser idealitzat.

Març 1994.

ENFONSAMENT

Com el còdol llençat per la mà d’un infant

al bell mig d’un estany que, inevitablement,

prendrà camí obligat vers les profunditats,

així em sento, lliscant pels foscos averanys

que conformen el meu complicat laberint.

Març 1999.

EL VENT ESMOLAT

El vent esmolat

obrint-se pas a cops de ràfega

pren frenètica cursa

tornant-se tot ell vendaval.

Sense destorb o rival

troba franc el camí

vers un horitzó al descobert.

Mou gra i brossa,

incita i empeny

tot allò què pel camí troba.

Un arbre jove i envanit,

inclinat d’origen,

tot i estant fermat a terra

es pren com a personal repte

la cursa iniciada pel vent.

Es deleix per competir amb el vent,

superar-lo i, ell tot sol,

conquerir l’horitzó llunyà.

Un horitzó que, per molt voler-s’hi atansar,

sempre mantindrà la mateixa distància

entre el seu perseguidor i ell.

El vent maniobrant a ràfegues

fa que l’arbre, tot volent arrancar a córrer,

s’inclini encara més.

S’auto fustiga les branques

com volent-les convertir en tramuntana,

però, les soterrades arrels,

fidels a la terra,

s’arrapen, més endins encara,

negant-se a prendre fugida.

A tota brida! Clama l’arbre,

quan al vent, crescut,

ja no li cal esperonar re.

Unes alenades més

i, assaciat de galopada,

amanseix la brega tot cedint vanitat.

El medi enter s’assossega,

decau l’agitació i emmudeix quasi tot.

És vigília de son

i, en la plàcida calma,

l’arbre resta exhaust i més inclinat.

Les fulles senten més a prop el sòl,

i la saba, tot regant-les-hi el cos,

les fa nàixer un deler:

sentir el bes de la terra

en plena consciència vital,

i no haver d’esperar,

esvaïda la consciència,

rebre la besada de la mort.

Mes, tot i amb força estirar avall,

les fulles no resten ni un sol bri

de la distància que les separa de la terra.

La branca que les manté i tutela,

braç franc de l’arbre inclinat,

tampoc no té gran generositat,

inerta, no es mou

ni deixa moure cap fulla

negant-les-hi consumar l’idíl·lic desig.

Així, l’enfrontament dels uns

fa néixer una il·lusió,

convertida en frustració després,

en el si de les innocents víctimes

d’una exacerbada vanitat aliena.

Març de 2007.