0



0 Configuració
1 Nadala 2012
2 Conte i seguit
3 Des del carrer




1

·······················································
NADALA 2012
·······················································





 




















 Sextina per a un banquer roí


-No mengem pa avui perquè és festa gran;
pels qui mai no el tasten alcem la copa
del seny civilitzat, fent-los saber
que, ensems, grans ens fan progrés i diners.
Ben replets i amb la visa a la butxaca
per Nadal venerem el nostre Déu.

-Malgrat lloances feu al vostre Déu
l’adulació mai no farà a hom gran,
i menys sent roí de fons i butxaca.
De benevolença heu d’omplir la copa,
i no pas sobreeixir-la de diners,
puix que en la comprensió rau el saber.

-Sabem de la vida el que cal saber;
sabem que som privilegi de Déu
i ens gratifica amb el do dels diners.
Portem ben endins la veritat gran,
pel seu nom omplim o buidem la copa
quan ens plau, fent-nos d’aval la butxaca.

-No erigiu com a estandard la butxaca
ans, avanceu pels camins del saber
cercant el fruit amb què heu d’omplir la copa
per lloar, fins avui, l’ignorat Déu.
Creieu ser hereus d’un Déu pel vostre gran
poder mesquí que us donen els diners?

-Els benestants ens vanem dels diners
mentre els mísers gruen per la butxaca
omplir-se d’ells. Diners, quin fi més gran!
Bones raons, l’ànima i el saber,
pels qui no lluiten ni creuen en Déu.
Pels miserables torno a alçar la copa!

-No te n’adones? Tens buida la copa.
De la deu clara no hi brollen diners.
Els teus fins sacsegen el nom de Déu
sols pel profit de la pròpia butxaca
tot excloent inquietuds i saber.
La falsa opulència et fa sentir gran.

Polifònic Déu fa dringar els diners
i amb vilesa gran omples la butxaca.
Virtuds cal saber per omplir la copa.


Barcelona, desembre 2012.

                                                         



                                                  

2




·······················································
CONTE I SEGUIT
························································
 
   
                                 A un o a una jove que s’avorreix.


A l’indret del tedi i la dessidia
la fronda bosquina s’ha tornat teranyina.
Mig closses les flors
exhalen flaires de fortors
en comptes d’hàlits de perfums.
La pluja es nega ploure
i el sol roman sempre rera
un núvol enquistat al cel.
Ja no refilen els ocells, esgaripen!
i els esquirols han canviat la cua apinzellada
per uns entelats ulls ambliops.
Dotze mesos per any hivernen els humans
deixant un llegat de roncadisses i malsons.

¿Amb quina essència poder
calar al fonament enriquidor de l’ens,
si el cabal sencer -el temps que ens convida-
l’escolem pel sedàs de l’apatia, i si un poc
en resta se’l beu la peresa indiferent?
¿Per què no fer d’alquimistes
i transformar el temps, la imaginació i la raó
en activitat, idees i propòsits?
Així, l’ens es beneficiaria del constant
degotejar de la imaginació,
adés, perdut pel sobreeixidor de l’avorriment
vers l’oblid perpetu.
Tenim un cos al nostre abast
servant l’enigma d’una realitat,
cadascú té albir per escollir els referents
que faran generar-li un sentit.
De la tria i l’emprament que en fem pot esdevenir
una realitat infinita, o bé, una realitat buida.





Setembre 1996.


    































3



·······················································
DES DEL CARRER
······················································



PARADOXA



 El vent gronxa un plafó
que penja de costat.
Dels quatre claus que el fixaven
només en resta un sencer,
als altres tres
el rovell els ha fet perdre el cap.
Però, poc temps li resta al sobrevivent
per fer el mateix camí que els seus bessons.
En el temps, la pluja ha xopat
la fusta deixant al descobert
 la deformadora inflor;
també ha mig esborrat la llegenda
havent llevat alguna lletra,
mes, tot i així, s´endevina l´anunciat:
“Es prohibeix llençar escombreries i deixalles”.
Quan el rovell decapiti l´últim clau
i la gravetat sedueixi el plafó,
plaent, ell mateix s´allitarà al sòl.
Aleshores, la prohibició s´haurà convertit
en la infractora de si mateix.


 Febrer 2004.