CONFIGURACIÓ
0 Configuració
1 Finestra (1
Ampit)
1
····························································
FINESTRA (1)
····························································
AMPIT
La finestra de
bat a bat.
Al defora, el
ràfec de teules
protegeix el buit del batent
de qualsevol
pluja o ventada.
A cada costat de
paret
hi dorm l’orgull
d’una torreta
amb goig d’ésser
bressol de vida.
Aparegut el
primer sol
de llevant, tot caient
d’escorç,
fa esclatar el
viu rosa lilà
dels clars pètals
de les petúnies
que ambdues
torretes s’han fet seves.
Quan el sol s’allunya
del jorn,
ja de vesprada,
un tardà raig,
esbiaixat i a
contraclaror,
bateja els pètals
amb translúcids
matisos heretats
del nacre.
Enllà i al llarg de
la finestra
creix un espadat,
no gaire alt,
que omple el bastiment
escairat,
tan sols un forat
a l’esquerra
resta buit del
verd vegetal;
l’ocupa un petit tros
de cel
-¿És l’ull aclaridor
dels dubtes
que, tot i amb
desgrat, la ment serva?-.
Entre la malesa i
el verd,
pel mig, en
paral·lel, travessa
el camí del rec,
invisible,
perquè, essent
celat per la brosta
és sostret del
propi paisatge.
mes, els hortolans
el delaten
quan van a
feinejar o bé en tornen.
Al davall, també
fora vista,
rau l’esperit
comunicant
d’una carretera
que atrau,
solament, un
trànsit escàs.
Al seu costat,
més enfonsada
jau la riera, en
tot temps apàtica
-sols quan la
muntanya es revolta
la desvetlla el
sobtat brogit
de les aigües
enfurismades
tot fent drecera
llit avall-.
La descripció
mental es fon
diluint-se com espectral
boira
a l’oceà del caos.
I la ment
retorna els ulls
a la finestra.
El fit, tot i
perdut, observa
l’arrambador dant
forma i ànima
a un espai
fragmentat de l’ordre:
és com l’altar
d’un petit temple.
El punt
concèntric on la ment,
lliure i
levitant, va endinsant-se
per l’enforcall
on coincideixen
el conscient amb
el subconscient,
i, de l’alquímia
entre ambdós flueix
una pluja de
sensacions
que el ser, impassible,
recull.
Prò, tot i així
els dubtes reviuen
desperts pel
secret que fa eduir
l’ull blau de cel
a la finestra:
bri del sense fi inconcebible.
Uns dubtes que
estimulen l’ésser
fer-se una
pregunta ell mateix;
prò, no en pot
treure cap clarícia.
I, des del fons,
el propi oracle
contesta amb
respostes callades
convertides en
sentiments
que omplen el seu
si més pregon.
L’esguard eixint
entre els sentits
se sent sacsejat
pel sensori,
i el fit, com
sageta llençada,
es clava al profund
ull del cel:
espiera per a la
mirada
espiritual de
l’existència,
lloc per on s’intueix
l’espiral
que expandeix ordre
i harmonia
devers el
canviant i etern caos.
I el conscient,
peanya del concret
de les realitats
i els sentits,
amb seguretat
taxativa,
raona endins:
-És una utopia!-
I adés, pregunta
enfora l’ésser
amb la veu closa,
tot cercant
quelcom que, donant-li
resposta,
l’alliberi de
tots els dubtes
que li
enteranyinen la ment.
Prò, no respon
pas l’infinit,
ni tan sols busca
iniciar un diàleg,
car, l’infinit no
el configuren
somnis ni
existències: fenòmens
que bé podrien
ser anomenats
com a utopies si
l’infinit
fos regit per una
ment d’ésser.
I el silenci, que
és plenitud,
acompanyarà ment
i dubtes,
ambdós, en
convivència amb l’ésser,
mentre travessin
l’existència
vers l’empara del
críptic caos.
Trepigs i veus
dels hortolans
retornen pel camí
dels horts
i el vespre
s’apressa a espargir
la pols de la
nocturna son.
Homes i dones
deixaran
quefers, fatiga i
pensaments,
i la fosca els
soltarà somnis
fent-los-hi custòdia
nocturna.
Es clourà el
conscient tot deixant
el subconscient de
vetllador.
El realisme front
l’irrealisme,
o bé, irrealisme
front realisme.
I a l’exterior,
l’infinit,
l’enigma.
Piera,
2014-2016.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)