0 Configuració
1 Tria en blanc i negre
1
·····························································
TRIA EN BLANC I NEGRE
·····························································
AVINGUDA CARRILET
El pes de la fatiga d’un jorn sense treva
em deixa anar abatut sobre un banc de
l’andana.
La radiofonia mussita una música
a mitja veu que prompte l’oïda recull.
A poc a poc la música s’obre camí
pel somort pensament bessó d’un cos macat.
Dos homes vells travessen l’andana. Un d’ells
li pren a l’altre el braç, sense aturar-se
quasi,
aixeca enlaire l’índex i tot d’una afirma:
-Beguin
de beguin!
Quan ja la melodia em fa vessar les venes
un metro irromp de sobte dins l’estació.
L’impertinent rogit, com vingut de l’avern,
ofega greus i aguts i fa emmudir silencis.
Roman mortificada la closa atmosfera
mentre no cesa el ronc en el temps d’aturada.
Tot just alliberats del ferest rebombori
sona una altra cançó, però, de buides notes.
La ment reprodueix la fosa melodia
que, mai no hagué sigut referent per a mi,
mes, li han bastat uns breus instants de
lleuger frec
amb els límits de la cleda on el pensament
hi deixa arresserar letàrgiques empremptes
per moure uns pòsits que em fan sentir que,
algun cop,
la tonada apagada havia esdevingut
íntima melodia de la meva vida.
Octubre 2000.
MEMÒRIA
Record servat en la memòria:
al lluny, pare i mare a tocar.
Utòpica imatge!
De quan tingué la mirada íntegra.
Com la matèria
també es desintegra la memòria,
puix que, aquella imatge
és record d´haver-la recordat
i no pas d´haver-la vist.
Març 1994.
PLOR
Llàgrimes.
Per la gorja, tremoloses,
llisquen cames avall.
Els peus en el bassal
palpen l’aspror seca del sorral,
puix que, l’ànima ha libat el contingut.
La pell eixuta. El plor nega la interioritat.
Març 1994.
MANUSCRITS
Espio mots per un cul de got
i els compto amb els dits de les mans.
Amb el bolígraf, curull
de tinta ennyafagosa,
guixo lletres de pal sec
sobre una pila de papers reciclats.
Com papallones punxades
col·lecciono mots
guixats
sobre folis d’una sola cara.
Març 1995.
MISSIVA
Enyoro una missiva
que mai no acerta l’arribada.
Com un soldat que empunya l’arma
sens saber què és el què defensa,
espero una missiva.
¿Pot ser que, estoicament, romani
a l’infinit, o més bé, el temps,
inexistent, s’ha disfresat
de missatger? Albiro enllà
i no m’atança l’emissari
d’aquest missatge inassolible.
Qui sap si estant a flor de pell
tampoc l’acerta a interpretar
la meva parca saviesa.
Agost 1994.
CAMÍ
Fa molt temps que no hi parlo,
però, em segueix.
El sento a cada passa que dono.
Un dia m’hi vaig encarar;
li vaig dir que no m’agradava el camí
que ell em feia seguir
i, l’intuí la resposta:
“Cada u
traça el seu camí”
És el pòssit heretat de la meva civilització;
l’equívoc és un fracàs de l’individu,
l’acert és mèrit d’ell.
Gener 2002.
LLÀNTIA
Quan la mort lleva qualsevol,
no li calen llums de llàntia,
colors de pètals de jardí
o efluvis de ram de flors tallades,
car, l´ull que copsava l´espectre
de la descomposició de la llum
ja s’ha fos en la perpetuïtat.
La llum de ble encès
no estimula ni ungeix l´elf
que, de bell nou, creua el llindar
de l’efímer per retornar
a l’energia en estat pur.
Quan la mort m’hagi llevat
no em feu pas cremar llànties
ni sacrifiqueu flors pel meu record;
més bé, llegiu-me la poesia
que jo, mai no vaig poder escriure.
Setembre 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)