1
····························································
NADALA 2019
····························································
Miquel - F. Garcia Sallarès
NADALA 2019
····························································
Quan la pau regna dins la consciencia
d’hom,
cel i paisatge formen la llum que emmarca
el Paradís de cada u.
Quan l’arrogància suplanta la consciència
d’hom,
tan sols s’escolta l’ego que el mena a
destruir el Paradís d’altri.
Allotjada en les consciències dels
seguidors de la via nova,
la pols de l’estel que es va sacrificar
per protegir-los
els alimenta l’afany de cercar un Paradís
per a tothom:
és la generosa força que mou una gernació
de tres generacions.
Aquell petit estel que va coincidir amb
l’infant, ara ja ha crescut
i ambdós junts conformen un sol ésser de
nítida consciència.
Alhora però,també ha crescut la ignomínia
que vol servir-se de la injustícia per
castigar l’afany de llibertat
d’ una gernació que tan sols vol caminar vers
el bé comú.
La justícia se n’adonà d’aquella
perversitat
i llençà la balança i l’espasa lluny, tot
arrencant-se la bena dels ulls
per poder veure els qui se’n volien
servir per ocultar-li sa vilesa,
àdhuc deixant-la convertida en el maleït espantall
de la injustícia.
Però, re no va poder fer la justícia tot i veient la infàmia,
puix que, els tres rostres de l’odi,
multiplicant-se
i alineats amb els rostres dels roïns
poders fàctics van construir
un muntatge de perjuris i fal·làcies en
forma de judici
contra els integrants de la via nova que,
havent acudit
a la cort de la intransigència per raonar
sobre els drets humans,
van estat retinguts i més tard
encarcerats.
Va ésser un judici amb l’esperit de
Caifàs emmetzinant l’atmosfera
on l’arrogància amagava la covardia i
aquesta la impotència dels jutges,
i els jutjats apel·laven a raons i a la
veu del Mestre en sa defensa.
La desnaturalitzada sentència fou l’odi i
el càstig profanant la justícia.
De la sumptuosa sala on es va celebrar el
judici
havia desaparegut un testimoni singular
que, de dècades ençà, havia estat present
i presidint
tots els judicis que allí hi tingueren
lloc.
Un testimoni que segles enllà havia estat
jutjat, sentenciat i executat.
Encara avui, cap patrici de la justícia, dient-se
seguidor d’ell,
no ha tingut el valor de despenjar-lo de
la creu
com a desgreuge de la injustícia comesa
per uns antecessors seus.
Perquè ahir, avui i sempre,
si una llei no és justa no és una llei, és una llicència per oprimir!
Els homes i les dones de la via nova, tal
com havien decidit
van aturar la marxa fins que els seus
companys fossin alliberats.
Però, no! Dempeus van haver de seguir el
judici. Un judici anormal,
amb una sentència que ha remogut i remou
cels, terres i consciències.
Sabut el càstig, des de cinc punts del
territori s’iniciaren cinc marxes.
Com cinc rius humans homes i dones
caminaren tres dies
per confluir en un punt on altre gent
concentrada ja els esperava
per, tots junts, mostrar la seva
indignació i protesta
per la iniqua sentència d’un judici que
no s’hauria hagut d’iniciar mai.
Quan una gernació tan àmplia grua per
emancipar-se
escollint els camins de la pau, dóna
senyals d’una societat madura.
Una societat que ha intuït un nou horitzó
mostrant camins,
per avançar més, vers la “humanització”
de l‘ésser humà;
impossible, estant tenallats pel dictat d’una
intransigència immobilista.
Una consciència col·lectiva, però, mou
una gernació esperançada
fent via vers l’horitzó que proposa el
creixement humà de l’ésser.
Una esperança que ja està a tocar d’unes
portes obrint-se.
Barcelona, desembre de 2019o
Subscriure's a:
Missatges (Atom)