BUFET LLIURE
····························································
.
Pieter Brueghel: El país de xauxa 1567
BON PROFIT
La vida em va servir,
i jo mateix
em vaig fotre el plat a taula!
Octubre 2007.
ÀPAT
No veu cap rierol abeurador
ni tampoc camps d´herba tendra,
només terra eixuta i erma,
i cimentats en vertical i horitzontal
--tosca imitació de la pedra--.
Altra cop s´atura la bèstia,
obre la finestra de la vida
i grinyola l´estultícia dominant,
la que també omple els plats, a la taula parada,
per cel.lebrar l´àpat dels beneits.
Una taula cada cop oberta a més començals
que, sense adonar-se´n s´alimenten
dels fruits de la ignorància.
Aquesta vegada la bèstia resta immòbil,
aguantant-se amb potes de cartró
alça la testa, acluca els ulls
i ensuma la sentor de la cuina nècia.
Juny 2002.
FABRICANT D’OR
Xucla el mogró de l’ alquimista
Escanyant la mamella humana.
Converteix llet en or
Consumint la pròpia mare,
Qui, si una gota repartir pretén,
Brama el botxí
Esclafant cranis i entranyes.
Maig 1994.
(Sense títol)
E-
ructa
el
nen
blanc
de
panxa
plena
i
farta.
Ba-
dalla
el
nen
negre
amb
panxa
in-
flada
per
la
fam.
Desembre 2006.
HORTALISSES
Quan l´hora baixa
a fil de fosca s´ha ensopit l´hort,
la fressa d´un trepig l´eixoriveix.
Els passos són de caire intermitent,
reveladors d´un esguard
que no deixa ànima per escrutar.
S´atura en sec el pas
i dispara un llambrec despietat;
les plantes dissimulen mirant cel enllà
i el cel les crida alerta:
compte, amb l´atzar malaventurós!
S´endemonia més la llambregada
d´un atzar que és disfresa humana.
Aquesta! Udola el pensament
i acusa, alhora, l´índex tot tibat;
esfereïdor hauria estat el crit
si l´hagués produït la veu.
Malden per fugir les hortalisses,
però no poden. S´estremeixen.
La mare terra les prem fort.
Aquesta, aquesta que és tendra i llustrossa!
Pensa la veu banyada, ara, en clara d´ou.
Una mà ruda atrapa l´escollida,
l´alè li roba masegant-li les entranyes.
La provocada terra lliura el pols
i perd penyora en l´estrebada:
un pom d´arrels que ella servava.
Trenca el plor l´òrfena
xopant de llàgrimes la mà esbirra,
i empal.lideixen les altres quan veuen
l´esbotzada ànima endur-se-la el botxí.
Perplex i mut es queda l´hort
amb el record al pensament
d´aquells dies que varen regalar
dessenfadades passes,
mirades tendres al solc adobat,
mans que acariciaven llevors per germinar,
veus blasmant plagues i sequeres.
Setembre 1998.
Tirallongues 11
VI
de la
bóta al
barral
i del
barral
a la
gola del
pardal
Setembre 2005.
Tirallongues 7
VI BO
que n’és
de bo el
vi
que beu
de la bóta.
tan bo el
troba
que omple el
got
un cop
i un altre.
ple i
replè
a glops
el deixa
eixut.
no
veu
el que beu
ni el
que no
veu
beu
el que no
deu
i no
veu
el que deu.
hi torna
renoi!
quin bon
vi el del
bocoi.
omple i
vessa el
got
que ja no
sap
si és
got
o bot
prò beu i
rebeu
ni una
gota
no en
deixa al
got
ni a la
bota
tampoc.
amb el got
buit
i el cap
cot
sembla
dir
arreveure
món
ben
vingut
son.
Març 2004.
* Tirallongues 11 i Tirallongues 7 no conserven l'estructura natueal per poder ser llegit amb lector de pantalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada