2

····························································
ESBOÇ VIVENCIAL
····························································



















ATZAVARA



Adés, l’atzavara em parlava
de l’ombra en l’època estival,
de l’harnonia del paisatge.
Quan em fustigava l’embat
de la futilesa imperant
era aixopluc revifador
arrecerant-me del brogit.

L’atzavara era llibertària,
i muntada al marge del mur
mai no volè ser patrimoni,
abans, una petita baula
dins la complexitat natura.

Les llargues i carnudes fulles
de pell llissa i punxants mucrons
eren un broll que omplia els ulls
de motivació pel gaudi.

Prò, ancorada al terra, també
restà a mercè de qualsevol fit,
i, un de tants, pressuposaria
un possible enderroc del mur
pel sobrepès de l’atzavara.

I el fit previngué la raó,
per naturalesa pracmàtica,
i prou que ho fou! Mes, a mala hora,
car, no pot obrar la natura
front els designis dels humans.

Serra i dastral van fer palès
el fred monòleg de sentència.
Punxes i mucrons no serviren
per defensar-se l’atzavara,

sols un estrèpit de protesta:
de mort ferida i en la caiguda,
l’esbotzament d’una barana.

Sento tristor per l’atzavara
amputada de soca-rel
de la terra on ella i jo, ensems,
formàvem un mateix paisatge.

Demà, quan pugi al Correló,
veient el buit clamar en l’espai
m’embargarà un fort sentiment,
i assegut al costat del mur,
o bé, dempeus rere la casa,
tot aspirant el bategar
de l’aire que omple l’atmosfera
en la llibertat ultra humana,
seré un paisatge mutilat.



Març 1998.