2

·······················································

CONTE I SEGUIT
························································
 

   

                                 A un o a una jove que s’avorreix.

A l’indret del tedi i la dessidia

la fronda bosquina s’ha tornat teranyina.

Mig closses les flors

exhalen flaires de fortors

en comptes d’hàlits de perfums.

La pluja es nega ploure

i el sol roman sempre rera

un núvol enquistat al cel.

Ja no refilen els ocells, esgaripen!

i els esquirols han canviat la cua apinzellada

per uns entelats ulls ambliops.

Dotze mesos per any hivernen els humans

deixant un llegat de roncadisses i malsons.

¿Amb quina essència poder

calar al fonament enriquidor de l’ens,

si el cabal sencer -el temps que ens convida-

l’escolem pel sedàs de l’apatia, i si un poc

en resta se’l beu la peresa indiferent?

¿Per què no fer d’alquimistes

i transformar el temps, la imaginació i la raó

en activitat, idees i propòsits?

Així, l’ens es beneficiaria del constant

degotejar de la imaginació,

adés, perdut pel sobreeixidor de l’avorriment

vers l’oblid perpetu.

Tenim un cos al nostre abast

servant l’enigma d’una realitat,

cadascú té albir per escollir els referents

que faran generar-li un sentit.

De la tria i l’emprament que en fem pot esdevenir

una realitat infinita, o bé, una realitat buida.

Setembre 1996.