FUSTES
··························································
SANT JOAN
Èbri de colors,
pólvora i llums Sant Joan
proclama l’estiu.
I hom cerca el rostre
de la nit dels prodigis
que els desigs fa reals.
Exhalant màgia
la fosca acolorida
fa sentir auguris.
El foc del vespre
fa espetegar la fusta
llevant dimonis:
esclat efímer
de fúlgides guspires.
Volves de cendra.
L’esguard d’un rostre
impassible contempla
desigs erràtics.
Focs d’artifici,
curullen l’atmosfera
i abstreuen l’ésser.
El si retorna
i sent l’espera inútil
del complit somni.
La pre-revetlla
vol convertir quimeres
en vers vivències,
però, l’epíleg
emula el foc tornant-les
volves de cendra.
I hom s’aixopluga
sota un son sense somnis
al jaç dels frustrats.
L’endemà el cicle:
la vida quotidiana,
altre cop somnis.
Sant Joan 2013.
PUNT MORT
res peons de
magatzem
embalatgen qui sap
què.
Moure el llast els
és costós,
empenyent tots l’arrosseguen
per alçar-lo en un
repeu
i assentar-lo ben
fermat.
D’esperit i ànima
orfe
és un fòtil el
fardell.
Els peons pugen
parets
d’aspra fusta de
pi mort:
és l’envàs de la
buidor.
Un obrer fent d’odontòleg
clava el sostre a
martellades:
d’acer fred és la
dentada.
Les parets unten
de cola
per fixar marca i
detalls
i el mot ”fràgil”
pel tragí.
Quan la feina està
enllestida
resta estàtic l’embalum
pres per l’ombra
en un racó
esperant no sap
pas què.
Així és, com a l’andròmina
m’engabanya la
buidor
fent-me beure, a
glops, l’agror
de la meva lenta
espera.
Abril 1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada