FULLES SEQUES
····························································
FULLES SEQUES
Records, fulles
seques que el temps fa cruixir.
La nit, gola de
llop, ha vençut l’aurora
i la claror fa
contorsions, serp ferida.
S’ha alçat en
govern la fosca
i la boira clava
els dits gelats als ulls
restant cega
l’atmosfera d’un paisatge sense esbós.
Rostres esculpits
en romànic fan camí per la pell morta
que duu a l’ull
del pou, dol de lluna apagada.
Una lluerna, al
front de cada u, els mostra el reixat
tot baixant als
reialmes de l’atzar, entranya de silencis encongits.
De sobtada, un
estrèpit els sorprèn, és el cos del llamp que fereix la negror;
no se n’adonen
els uns, ulls oberts sense parpelles,
els altres, renec
o nom de dona ofegat,
carn de vida
curta, ànimes malversades.
Carregant-se a
les espatlles el recapte de mort
l’atzar surt galeries
enfora, ara ja, convertit en destí.
Al poble, el son
de llebre fa l’ull obert;
de cent cases
estremides salten cent dones al carrer.
Els ulls, plens
d’una esperança que menteix,
palpen la negror
que de fora els vessa endins.
Volen vers el
pou, boca d’ullals assassins!
Olors d’alè
d’angoixa, tast de malastrugança.
Cor no volent hi
han arribat,
l’alba ja té
butlla i dóna contrallums de fosca.
El terra agermana
uns cossos erts,
sants, que per
sobreviure han donat vida.
La mare creua un
plor trencat amb uns ulls oberts sense parpelles
i la meva ànima
per estrenar se li aferra a les faldilles!
Ulls fugits de
pare, il·lusions marcides, anhels estroncats.
En el silenci
ocult, plors de dona i gemecs de mare fan xisclar un vent cruent.
M’agullona la
fressa de les fulles seques,
són imatges que
no volen deixar d’existir.
L’ànima per
estrenar va deixar el seu lloc al pare,
d’ençà, se
m’ancorà molt endins,
i el pensament
l’ha convertit en el pare etern.
Maig
1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada