1

····································································

 (Sobre un punt de la biografia d’una parella)

····································································

Així mateix, en va hauria estat

s’ajornés nostra coincidència,

ja que, si el Fat mena els camins,

en qualsevol moment, també

de fel ens hauríem nodrit l’ànima.

Quan rere el son obrim els ulls,

de bon matí o bé, a ple sol sigui,

es fa palès el nostre enuig

i, com gat i gos ens llevem

a punt de brega, sense treva,

l’un contra l’altre a sang i foc!

Giren les busques vers el temps

omplint-nos de mutu despit,

i amb paraules de fi agulló

ens mortifiquem, despietats,

encercant la destra estocada

que a l’ànima fereixi l’altre.

Si testimonis hi ha presents,

amb cura disparem el dard

que ens faci caure vestidures

deixant ben nu l’escarniment.

Enverinats, nostres cors gruen

per destruir l’ésser adversari

que ben endins duem arrelat.

Inalterable passa el dia

-per a nosaltres ferro roent-,

la claror, però, es transfigura,

ja s’ha tornat penombra blana

que ens assossega la roentor

fent arribar un torn de respir.

Els sentiments s’han arraulit,

la nit desvetlla altres impulsos

no gens afins a la raó.

Neix un magnetisme espontani

que, entre si, atreu els nostres cossos;

l’embat és desig furibund

de retornar al canibalisme

i a les entranyes ancestrals.

S’ha replegat el raciocini

i, la carn s’ha alçat en domini.

Resta fos l’enigma infinit,

el temps ha deixat d’existir,

han cedit ires i rancúnies.

Panteixos i fonemes solts

són els únics signes fefaents

d’humana manifestació

en la carnalitat pujant.

Als cossos, com volcans vivents,

els  creix la voluptat sens fre

per engolir-se el foc aliè.

Les voluntats es debiliten

fins a esvanir-se per complet

i, en el cimal de l’atracció

segregacions, flames i laves,

uniformitzats, s’entremesclen;

i buidem, ambdós, l’un dins l’altre,

l’univers del nostre profund.

No s’ha fos, però, la matèria

malgrat el foc consumidor,

ans, el silenci i l’assossec

alenteixen i normalitzen

l’alterat bategar d’uns cossos

on ja s’hi cova la llavor

que ens ha de menar la raó

quan, subtil, ensopeixi el cos.

I demà, desperts, tornarem

a vessar l’odi l’un per l’altre.

Octubre 1996.