CONFIGURACIÓ
0 Configuració
1 En la memòria el seu record
1
····························································
EN LA MEMÒRIA EL SEU RECORD
····························································
En Lluís Maria Xirinacs, el desembre de 1975, va iniciar
una assentada indefinida davant la presó Modelo com a protesta per la negativa
del govern a donar l'amnistia a tots els presos polítics.
Alguns mitjans de comunicació, ràdio i premsa, van
informar d'aquell fet. La notícia va expandir-se com l'aire i, dia a dia,
s'anava aplegant gent. Aquella iniciativa individual va agafar una dimensió
inesperada, setmana rere setmana i mes rere mes, augmentava aquella gent de
totes les edats i generalment senzilla.
Allí, davant la Modelo, un dia de l'any 1976 ens vam
conèixer. L'Enric Moreno i Girona era de pensament llibertari, cristià i
lliurepensador, culte i amant de la poesia.
Fa uns dies, endreçant records i testimoniatges del què
hem viscut, vaig retrobar-me amb uns poemes seus escrits durant aquella època; els fotocopiava i els
repartia, penso, entre els qui es relacionava més durant aquelles
concentracions.
Tot rellegint els poemes i el recordatori de la seva mort
vaig pensar en dedicar-li quelcom al seu record en el meu blog. Coincidint que
el 3 d'agost fa el trenta-cinquè aniversari de la seva mort, he cregut què el
millor homenatge que li puc fer és editar-li els seus propis poemes.
Així doncs, aquí els teniu. He conservat el pseudònim amb
què els signava, és obvi, en aquella llarga acció de protesta no violenta,
trencada, sovint, per la violència de l'ordre oficial.
En la memòria, el seu record.
 |
| La Modelo 1978. Foto Efe. |
RECORDATORI
Amb els ulls plens de cel,
d’un cel gris de matinada;
nu de peus sobre la terra,
els trets el cor li trencaren.
Abans que les llengües de foc
cremessin la seva vida,
ell digué ben fort i clar:
”Visca Catalunya lliure!”
Per a ell no hi hagueren campanes
que replicaren a morts.
Els que són assassinats
són orfes de tot honor.
Silenci germans, silenci:
Ha mort en Lluís Companys.
Silenci, doncs ell ha mort
com moren els catalans!
Ai, com sanglota la terra!
Terra dolça, catalana,
per la mort d’un President
que tot el poble estimava.
En tu volgueren matar
el símbol de nostra raça,
però per tu canta el poble
cançons d’amor i esperança.
Ets lliri, rosa, clavell,
roure frondós mil·lenari,
noblesa de tot un poble
i signe del seu calvari.
Ja raus en l’eternitat.
Ets mort, però no vençut.
Ets estel on reflecteixen,
passat, present i futur.
“Tornarem a lluitar,
tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer.”
És el crit d’un President.
És el crit d’un català.
És el crit de tot un poble
que a la fi lliure serà!
Silenci germans, silenci:
Ha mort en Lluís Companys...
Trenta-sis anys fa que viu
dins el cor dels catalans!
Eon More.
Diada 15 d’octubre de 1976.
JESÚS, ORDRE I LLIBERTAT
Jo tenia un naixement
on dormia el nen Jesús.
Dormia en la pau de Déu
i amb l’amor dins els seus ulls.
Arribà la fera negra
i el naixement profanà.
L’Ordre colpeja Jesús
i el torna a crucificar.
Ironia del destí:
davant la presó Model,
el símbol de llibertat
està clavat a la creu.
Eon More.
Diada 21 de Desembre de
1976.
VIVÈNCIES D’UN CARRER
Carrer Entença, ja ets tu,
gong de grans ressonàncies
dels cops de porra dels grisos.
Del poble, cants d’esperança.
A l’entorn de la presó,
dues Espanyes, com sempre,
es miren de fit a fit:
L’una en pau, l’altra cruenta.
Has vist vessada la sang
en les teves voravies
d’una d’aquestes Espanyes:
De la que vol amnistia.
Has vist a la gent del poble
brutalment apallissada,
i en els ulls dels teus veïns
has vist llàgrimes glaçades.
Quan el Drac bramava ferm
en ses nits de fera boja,
has vist que l’Ordre s’emprà
per castrar els drets del poble.
Has vist a l’ésser madur,
al vell, al jove a l’infant,
unir-se contra el gran Llop,
tot agafant-se les mans.
Has viscut, oh, tu, carrer!
Afanys, angoixes, dolors
d’un poble que vol obrir
de bat a bat les presons.
Tu, carrer, has estat illa
refugi, llar o racó
de tots aquells que no volen
muralles de Jericó.
D’aquells que cerquen l’albada
de justícia, amor i pau;
dels que entenen Llibertat,
sense reixes, panys ni claus.
Per això carrer Entença
tu ets història, i el meu cant
palpita fort dins els cors
dels que has fet, carrer, germans.
Assolida l’amnistia,
i, en honor d’en Xirinacs,
et direm el nom més bell:
“Carrer de la Llibertat”.
Eon More.
Barcelona, 10 de Gener de
1977.
L’IGNORANT
Vermelles com la sang
són les cireres
que pengen dels brancons
del cirerer.
Vermelles com la sang
són les idees
que passen pel meu cap,
no sé perquè.
No sé perquè
l’Església amb riqueses.
No sé perquè
si els pobres tenen fam.
No sé perquè
si a Crist se’l crucifica,
No sé perquè
dels homes se’n fa sants.
No sé perquè
la Terra té fronteres.
No sé perquè
si els homes són germans.
No sé perquè
si el Món és nostra Pàtria,
no sé perquè
barreres i entrebancs.
No sé perquè
són roges les cireres.
No sé perquè
vermella és tota sang.
No sé perquè
si tots som fills d’un Pare,
No sé perquè
hi ha races, negres, blancs...
No sé perquè
flamegen les senyeres.
No sé perquè
si a l’Orbe hi manca pau.
No sé perquè
si amor ens dóna vida,
no sé perquè
de l’odi som esclaus.
No sé perquè
jardins amb roses blanques.
No sé perquè
si els pobles duen dol.
No sé perquè
si l’ànima ja és morta,
no sé perquè
al cel preguem consol.
No sé perquè
les mares tenen fills.
No sé perquè
si sempre hi ha un Vietnam.
No sé perquè
si Déu els ha fet lliures,
no sé perquè
els maten amb napalm.
No sé perquè
escric tantes paraules.
No sé perquè
si sóc un ignorant.
No sé perquè
si no comprenc la Vida,
no sé perquè
rumio tant i tant...
ORACIÓ
Pel verd dels arbres,
la pluja, el vent;
cançó de l’aigua.
Tot és frescor.
!Gràcies Senyor!
Pel bosc immens,
el pi gegant,
la rosa fresca.
Tot és olor.
!Gràcies Senyor!
Pel cel blavós,
la mar turquesa,
el núvol blanc.
Tot és color.
!Gràcies Senyor!
Per les estrelles,
la nit, la lluna,
pel sol que és vida
i resplendor.
!Gràcies Senyor!
Per la Natura
d’aquesta Terra,
per tota Vida,
per tota flor.
!Gràcies Senyor!
Eon More.
Barcelona, 17 de gener de
1977.
L’INCONSCIENT ?
La Bèstia negra no té Pietat.
Tret de Sicari fereix l’Acràcia.
L’Estat ofega la Democràcia
i l’Ordre assassina la Llibertat.
El meu clam és: Anarquia!
El meu encís és: Igualtat!
Sóc Pensament, Utopia.
Sóc un Foc d’Humanitat
que, amb sa flama cremaria:
Ordre, Llei, Govern i Estat.
Eon More.
Barcelona, 23 de gener de
1977.
HI HA FILLS QUE NEIXEN BORDS
(Davant les properes eleccions)
Per què plores Catalunya?
Mare dels bons catalans.
Per què plores, terra meva,
llàgrimes plenes de sang?
Les llàgrimes que tu plores
són l’angoixa que fereix,
com una llança, els cors sans
dels que, de cert, t’estimen.
Dels que sabem que tu plores
per culpa dels botiflers,
pels polítics i arribistes
que són Judes i res més.
On és el catalanisme,
el seny, l’honor, la unitat?
Tres premisses que eren l’honra
d’un President: en Macià.
Ai, sicaris de la pàtria!
Enemics de nostra unió.
Voleu trair tot un poble?
Per guanyar-vos un ascó?
Plora, plora Catalunya,
plora llàgrimes de sang,
doncs, no tindrem Estatut,
ni serem un poble gran...
Ai, Catalònia!
Jo veig com les rates
es mengen la teva glòria.
Eon More.
Barcelona, 5 de maig de
1977.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)