LA BASTIDA
····························································
Pròleg
el MANOBRE obrer d’esperances
de MATINADA espia de futurs
la BARREJA esperit brau
de BONA HORA
gairebé les vuit
la BASTIDA a frec del cel
la GRIMPADA endalt del món
la CORRIOLA missatge greu
la SUOR premonició
el
BUIT gorja sense fi
l’ESTRÈPIT sang ferida
la CAIGUDA retorn a l’origen
el
CRIT vèncer l’existència efímera
1
El bosc i el terròs, barreig agrest i verge,
bressolen el futur desig de deixar enrere
una criança entre terres, bèsties i arada.
La joventut, prenyada de somnis i il·lusions
empeny a l’abandó de l’hàbitat natal
per anar a cercar la quimera d’un futur.
I hom, emprèn l’arriscada gesta
de conquerir la panacea: la fantàstica metròpolis,
pàtria d’atzars i d’astrugàncies.
En el món dels miracles regalats
l’obra acollirà el jornaler de qualsevol origen
i el farà MANOBRE a canvi d’un migrat sobreviure.
2
Dormiten atzars i astrugàncies.
La nit s’ha vestit d’atzabeja
i la fosca ha seduït carrers i avingudes
de la nova perifèria dormitori.
Els semàfors gesticulen els ulls de colors vius
tot espiant les petjades del constret noctàmbul
fent cap a l’obligada cita amb el tren de la MATINADA,
pont entre somnis de futur i realitats de present.
Neons i altaveus anuncien destins que desperten
guspires d’atenció a la pesantor letàrgica.
Ombres de vida assalten els vagons
en competició per un seient on arraulir el son
estroncat, adés, per un despertador que no disculpa.
Pesantors i sons es sotmetran plàcidament
al sondrollar rutinari del trajecte quotidià.
3
A la cantina s’hi mata l’aranya
amb un xarop que no fa estrall:
la BARREJA,
d’un glop, aiguardent i vi.
Bé prou, però, que l’esperit verí remou la sang.
Esbarria les penombres
del magí que no discorre
i fa el múscul fort
d’un organisme d’enderroc.
4
El matí ha heretat la frescor de la nit
que, de l’esperit, les boires esvaeix
i amb el sol es parlen de tu
tot just deixat anar de l’horitzó.
És BONA HORA pel rellotge tocar les vuit,
mes, ja haurà fugit el temps abans de l’últim ressò.
I, com per companyonia, hom arribarà a l’hora
per començar a feinejar a peu de bastimentada.
5
Teranyina simètrica de tubs.
Albergant el tragí de quimeres diferents,
la BASTIDA,
a frec del cel, vol emular
la Babel
de les mil parles.
6
Aferrant-se al muntant
pel primer tauló comença la GRIMPADA.
Pisos infinits per anar salvant,
fileres de graons amunt.
Franquejat l’espai sorgeix la màxima alçada
on hi ha un cel a tocar amb les mans
i sota els peus l’infiltrat buit.
7
A contracor de la gravetat
salva alçàries la CORRIOLA.
Portadora de matèria per al futur, amunt,
o bé, de deixalles del passat, avall.
Missatgera de l’atzar planer
contraposat a l’atribuït destí.
8
Sobreïx l’honradesa
per la SUOR
de l’obrer.
Tribut al sobreviure
en el treball impertèrrit del diari.
Eixida de la por
quan percep a prop la tragèdia.
9
El BUIT, inexorable gorja
oberta a l’infinit
que hom pretén evitar
traginant per un enrevessat
laberint de taulons i muntants.
10
De sobtada l’ESTRÈPIT.
Fonemes rústecs
que violenten l’harmonia.
Pròleg a una desfeta
que ferirà per sempre més
les ànimes sobrevivents.
11
Una distracció entre pensaments i fortuïtat,
i, la
CAIGUDA.
L’atemps simula fraccionar-se
i, en l’aparença d’un brevíssim bocí de temps,
l’existència es projecta cap enrere,
des de l’inici de reversió
fins a l’estat originari
-oblidat al
subconscient col·lectiu-.
I, altre cop, l’ésser s’esdevé infinitud,
apareixent, potser, en algun pensament
en forma d’utopia.
12
Com volent deixar el senyal perpetu
del seu pas per l’existència
cos i ànima solten un CRIT
que esquinça l’espai de dalt a baix
en la caiguda per l’abisme
que duu a la matèria mare.
Baula d’una cadena quasi infinita
en un bleix la humanitat s’escola.
Desembre 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada