··················································
TEMPS, MEMÒRIA, RECORDS…
············ ······································
AVUI NO HAN VINGUT
Avui no han vingut.
Des que se’n van anar
cada dia m’han visitat.
l’espai dels records,
un espai tan minúscul que
és infinit.
aleshores, em veig com un desconegut,
o més bé, com diferents
desconeguts.
des de l’àmbit on romanen
custodiats per la memòria.
És com si s’haguessin absentat,
però, no pas per sempre,
perquè si la memòria sobreviu
ells també sobreviuen.
Potser cada u d’ells s’ha
recollit en el seu si,
raent embolcallats pel bagatge
que han abstret de llurs vides, entrellaçades o no,
adés emboirades, adés assolellades
¿Seria això la causa de què avui
hagi trobat a faltar la nostra comunió diària
que fa relativitzar els efectes derivats
de les nostres multi relacionades vivències
enmig de les complexitats individuals?
Potser sí, que per això també s’ha absentat la comunió
raent embolcallats pel bagatge
que han abstret de llurs vides, entrellaçades o no,
adés emboirades, adés assolellades
¿Seria això la causa de què avui
hagi trobat a faltar la nostra comunió diària
que fa relativitzar els efectes derivats
de les nostres multi relacionades vivències
enmig de les complexitats individuals?
Potser sí, que per això també s’ha absentat la comunió
que harmonitza estimes,
afinitats i, també diferències.
també visitaré els meus estimats
si em fan franca la porta dels seus records.
És el desig d’avui
per perllongar el present d’ahir
tot projectant el passat
més enllà del futur d’avui.
Tot i que, un dia rere l’altre,
semblen les mateixes veus,
el temps, mesurador anònim,
va substituint-les
també un dia rere
l’altre.
Si
després de la mortens donessin veu,
podríem dir:
“No era temps,
allò que passava, ans, un somni
que ens havien anomenat vida”.
Abril de 2020.
HI HA QUI SOMRIU
Sota el mateix ras
sota la mateixa nuvolada
sota el mateix sol
sota la mateixa tempesta
sota la mateixa vida!
Hi ha aquell que somriu, riu i viu,
així com també hi ha qui no viu,
per tant, tampoc no riu ni somriu.
Viure la natura,
el brot, la flor, el fruit...
Plorar la natura,
l’erma, la maltractada la cremada...
Viure del que veuen els ulls.
Plorar del que no veuen els ulls,
però, no ho ignoren pas.
Matar el dret a la vida
per viure el “dret” a l’opulència.
Deixar morir d’epidèmies
tot havent segrestat les vacunes.
Deserts plens de vida
que no serveix per viure.
Viure la injustícia,
encoberta sota lleis dictades
per la miserable condició humana.
Viure predicant els propis drets,
tot negant els drets d’altri.
I així, dies, anys, segles...
la història de la humanitat.
Setembre de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada