1

 

····························································

FINESTRA (2)

····························································

 

 

CASES TRI CENTENÀRIES

 

 

 

 

Quan la riera Guinovarda

deixa de vorejar el carrer Raval

per anar fins el Badorc

i, quan en porta,

ajuntar les aigües amb les de l’Anoia,

ha deixat enrere

varies cases quasi tri centenàries

que encara resten en el Raval.

 

Des de la rectangular finestra

construïda a partir

d’un esvoranc obert

a la vella façana d’una

de les cases quasi tri centenàries

contemplo el rost del davant. Un rost

tan proper que, tot pujant de la riera amunt,

la massa d’arbres i matolls

omple, d’un costat a l’altre, l’espai

que la finestra oberta mostra

a l’encuriosit contemplador.

 

La gamma de verds I terrosos velats

que m’ofereix, en forma de fragment pictòric,

em duu a la imaginació un llenç impressionista

-d’indeterminada autoria-:

és el resultat cromàtic de les sensacions

que el pintor rep del paisatge

alhora que copsa l’ànima dels vegetals,

així mateix, la de la lleu atmosfera que els envolta,

tot rescatant-les del superficial embolcall físic

tal com ho fa quan pinta la figura humana.

 

Exiliat a prop d’un dels angles d’una altra cambra

el rellotge de paret dóna una migrada llibertat

a les busques, ja que, les deixa anar, però,

afermades pel tenaç i opressor eix

només poden fer periples circulars.

Cada cop que la busca llarga

eclipsa la xifra cimal,

se sent la veu de timbre rogallós

tot recitant la cançó de cada hora

que, la busca curta senyala i dirigeix.

 

Altre cop, des de la finestra estant

em retorna el llenç impressionista a la ment,

però, el pas de les busques del rellotge,

amb la complicitat de la claror,

ha estimulat la metamorfosi dels colors,

així, la imatge emmarcada a la finestra

mostra uns ataronjats i vermells torrats,

els tons calents de quan el sol s’ajaça

i, a l’instant, la retina capta el missatge.

No triga a fantasiar la receptiva ment,

i entre la improvisació i els records,

sorgeix un altre paisatge impressionista

que relleva el del matí,però,

aquest cop vestit amb els colors vesprals.

 

És la pau connatural de la bellesa,

aquella que hom voldria per la seva posta:

vellesa i bellesa tot fent-se costat,

compartint complicitat ambdues

per  afrontar el pas devers el desconegut estadi.

 

Amb l’afluència de pensaments

la ment resta sorda al cant enrogallat

d’un rellotge que no deixa de feinejar

tot esborrant les partícules de temps

amb els seus interminables tic-tacs.

Mentre, els vermells torrats han anat deixant pas

als marrons grisosos del crepuscle vespertí.

 

A ran de l’arrambador de la finestra,

sobresurt el cap superb

d’un fanal esfèric de vidre glaçat.

El globus opac trenca el feeling hom natura.

L’observo. Ell m’escruta.

Jo simulo ignorar-lo, però, el defineixo:

Un símbol més de la humanitat

que irromp en la naturalesa fent proclama

de la seva capacitat tecnològica

per poder fer canviar

tant la dinàmica com l’estètica de la natura.

 

El globus pren protagonisme en el pensament,

i la ment emprèn ràpida galopada

tot fent aflorar imatges del surrealisme pictòric:

uns paisatges sense atmosfera,

la buidor intrínseca dels individus

i la incomunicació entre ells,

inerts maniquins en una solitud no desitjada.

 

Altre cop, l’esguard retorna a la finestra

i me n’adono que, entre morats i blaus marí,

el globus del fanal ha encès de groc la mirada

donant la benvinguda a la jove nit.

Tot i amb un entorn molt diferent, el viu groc,

entre foscos morats i marins, em recorda

el cop de llum del Van Gogh, Terrasse du café le soir.

 

Quan gairebé els blaus marí s’han tornat negres,

a la jove nit li atorguen el rang de mare d’estels i somnis.

Amb lentitud, tanca portes i finestres

i, tot omplint d’ulls d’estel el firmament

baixa les parpelles de les ments.

Però, sentint-se part integrant de la naturalesa,

la nit emula els missatgers de sensacions visuals,

aprofitant quan les voluntats resten adormides,

per enviar als subconscients, sempre acollidors,

imatges, símbols i sensacions que, més tard,

la ment artística, sumant-hi sensacions conscients,

les entrellaçarà i crearà un quadre simbolista.

 

Amb la llum artificial de la cambra

la imatge del batent resta quasi absent.

Baixo la persiana, i en una curta estona,

la fosca vetllarà per mi, deixant

solament despert el meu subconscient.

Demà, tot despertant-me, la ment,

amb la complicitat del subconscient,

potser em lliurarà algun dels missatges

amb contingut per desxifrar i comprendre,

que la omniscient nit, filla de l’infinit i l’atmosfera,

m’hagi enviat a l’univers del meu subconscient.

 

 

 

 

Piera, 2015-2016.