•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
AMORS
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••


ENAMORAMENT

Colpida la raó
per l´invisible còdol disparat,
serva el món en l´inconscient
i curulla l´ull del pensament
amb l´èsser idealitzat.

Març 1994.


··················································································································
PERPLEXITAT

-Què faria jo sense tu;
penjaria passivament de la vida
a mercè de qualsevol mal vent.
-Sense mi series el mateix que ets.
-No. No seria jo.
Tu em dónes identitat, nom propi...
-Jo en canvi, per tu, he renunciat al meu;
però no l´enyoro, perquè tu ho ets tot per a mi.
Sempre estaré abraçada a tu!
-Més m´agrada quan més forta és l´abraçada,
ja que, tot i reduint-me a la mínima expressió
em sento l´ànima més alçada.
-I jo, em la teva mínima expressió
la màxima projecto cap a tu.
-És pel teu amor
que, del meu conjunt, al gènere he renunciat
a canvi del nostre nom comú.
-Sé del que ets capaç per a mi.
-Saps, amb tu no em fa por ni la fi,
doncs, tu seràs, fins i tot, mortalla del meu cos
quan d´aquest món ens allunyem.
-No m´agrada quan et poses transcendent;
m´entra un esgarrifor!
-No és desig meu fer-te agafar por,
sinó que vessis de goig amb el meu amor
incondicional, exuberant, etern...
-Com t´enrotlles...
-Sí. Però, guaita! Tampoc aixó podria fer sense tu.
Te n´adones del què signifiques per a mi?

Aquest diàleg escoltí,
un primerenc dia de tardor al capvespre.
Protagonistes foren les veus d´una persiana i la seva corda.
Mesclant-se entre el brum del vent suau i frescós.
es fongueren en l´espai
quan el cadenciós tusteig de la persiana a la finestra
em feu revenir.
Perplex i cavil.lós me n´aní d´aquell indret
meditant respecte les ànimes senzilles,
que, sovint, atorguem buides de sentiments,
després d´haver fet devers elles
un equívoc i poc profund raonament.

Novembre 1990.


·······················································································································

POSTA

Via cadenciosa
de cromàtiques transformacions
a pleret cloent-se.

Potser per l´ocàs
que, en forma de posta indefugible,
a tots ens assetja,
ella i jo
sentim el temps esmunyir-se com l´alè.
Porucs d´un segat inesperat
vivim l´amor en un capvespre,
i en la por,
el volem eternitzar
abillant-lo amb guspires de foc fulgent.

Maig 1994.


··························································································································

Quan vàrem coincidir
havia aplegat tot el sucre de la vida.
Era un pot de confitura segellat
que la complicitat del vidre
delatava un xarop zelosament servat.
Com l´abella xucla el polen a les flors
un dia el vaig obrir
per tastar el seu atraient fruit.
Com el sol deixa èbria l´abella
em va embriagar l´almívar
fent-me sentir el benestar suprem
dut per la mà d´un somni indefinit.
La ressaca del despertar però,
mostrà els efectes d´aquell estat circumstancial:
la bruixola i guia del meu camí
sentint-se abandonada pel meu ésser
jeia arraulida i sense esma
tot queixant-se de l´atzar.
Veient-la afligida i vençuda
m´envaí la por a perdre-la per sempre
impulsant-me a cavalcar damunt la fugida
d´aquell enganyós estat de benanança.
I com l´abella deixa una flor per una altra flor
vaig seguir el camí que em tornà a senyalar ella,
la revifada amant. La meva Llibertat!

Novembre 1997.