3

····························································
DELS SENTIMENTS
····························································


BALL ROBAT




Sento els seus peus alats
ferms però àgils saltar.
Com marca els punts del ball,
creuat i ara el desfà.

Un sensual somrís
va insinuar al dansaire;
despietada burla
als meus llavis: la Seu.

M´aliada la fosca
em feu llum a la farsa,
l´adúltera besada
d´un furtívol adeu.

M´encegà el glop de fel
foragitant-me l´ànima.
Restà el cos tremolós
prement daga esmolada.

¿No danseu peus callats
sobre el bassal de sang
d´un pit per l´esmolada,
amb braó, travessat?

Al damunt em caigueren
cent escudades llances
que fet pres em van dur
dins castell forrellat.

Entre encastats barrots
sento l´alè de l´alba,
i en ella el braç botxí
prest a desquarterar-me.

Cent llances, altre cop,
el meu cos burxaran
de camí al cadafal,
cita amb l´encaputxat.

Quan sigui el ball robat,
botxí, fes xiular prompte
el fil de la dastral
que el coll m´ha de besar.

Rodolarà el meu cap
per damunt l´entaulat
ben puntejant el rítmic
ball dels enamorats.

Per si el meu cos, qui sap!
Altra vegada viu,
feu-me a prop l´esmolada
per mai que... un mal bes...


Març 1998.






CARPE DIEM



Apresses el quefer diari.
Vols guanyar uns segons,
restar-los teus
per afegir-los al desitjat instant,
aquell de quan hagis enllestit la feina.
Serà un moment tan sols,
un moment que tu voldries s´allargués
infinitament, sense mesures.
Però, els instants no tenen un temps fix,
són volàtils, efímers.
I tu el vols gaudir sencer, de cap a peus,
aquell instant, copsar-li totes les sensacions,
viure´l!
Com ara jo visc, per exemple,
cada una de les lletres
escrivint aquest poema.


Març 1997.









PARANY






De lluny estant he seguit la lluna plena reflectida en el teu collaret de dents: reguitzell de perles que em fan gruar la nostra coincidència al bell mig del bosc. Quan més m´apropo a tu, la cobejança més m´arrabassa l´ànima, i, projectant-la vers la teva essència, em fa descobrir la vacuïtat del desésser.
Ja sento el frec de les teves perles radiants amb els meus depredadors ullals. El teu misteriós silenci m´estimula, encara més, la passió que pel camí esdevingué creixent.
Ai!!! Em negues les entranyes de dolor. Les perles són dagues que em fereixen tot el cos deixant nua la teva seducció d´acer. La passió m´ha convertit en presa ingènua de les teves despietades dents, ara enrogides per la meva sang. Em desvarieja la raó, i la ment m´esbarria les tan desitjades perles. Clamo al llenyataire o al caçador, cobdiciosos per la meva pell, perquè a cops de destral o a trets m´alliberin d´aquest mortificador suplici.
Ja no em sento les ganivetades a la carn entumida i gangrenada, percebo, però, el buit que deixa l´ésser quan fuig del cos per sempre més. El veig allunyar-se enllà, embolcallat pel misteri de les perles que l´amaren d´amor per tu, i amb l´amor es fondrà. L´amor, una de tantes quimeres que vestim de realitat per a configurar la vida. La vida, un tast que, mai, no deixa satisfet ningú: un extraordinari miratge que es difumina i es dissipa com els colors de l´Arc Iris...





Juliol 2002.