1

····························································
HOLLYWOOD
····························································









HOLLYWOoD




El temps d´espera
mentre baixa el remogueig
d´un ascensor envellit
és en blanc i negre
del cel.luloide ranci.

Flaixos de records,
escenes, rostres, melodies...
guspires de l´empiri Hollywood,
es descabdellen del bolic de vagueries
cavalcant a ran de pell.

Però, es breu la retrobada,
Bogard, Dietrich, Peck...
són esvaits pel realisme quotidià:
una noieta amb l´aura del Technicolor
s´atura al peu de l´ascensor.
Sembla voler emular el feeling
de l´Hepburn a Desayuno con diamantes.
Duu prestades les orelles
als auriculars d´un walkman.
L´aparell difon un subtil
brunzit bigarrat i arritmic
alhora que, amb nerviosos dits,
la impacient noia Technicolor
pulsa les tecles
d´un mòbil trepidant.

Sense treure el fit
de la pantalla hipnòtica
deixa anar un intuïtiu, Hola!
-Hola! L´intercanvio
entre fonedissos flaix backs mentals.
De fons, els pip-pip del mòbil
fussionant-se amb els brunzits
i el ritme greu de motor
formen una amalgama tonal,
vàlida com a banda sonora
per a un film futurista.

Un soroll sec ens avisa:
l´ascensor s´ha aturat
-Passa.
-Gracias. Al último.
-Doncs, jo abans. I premo el botó.
El reduit espai i el breu temps que inciten
a una anàlisi psicològica llampec
també donen protagonisme a l´audio,
regalant, al record, unes sensacions
que evoquen 2001, una odisea del espacio.
Hi torna el cop sec. El sisè.
La realitat escomet la imaginació
replegant-la ment enllà, però,
hi ha un frec de resistència:
el sisè, la meva parada
en la ruta de La diligencia.
Una llambregada ens fa creuar els esguards,
en Technicolor l´un, l´altre en blanc i negre.
-Hasta luego. Fa ella.
Assenteixo amb el cap i baixo.
Des del replà veig com s´enlaira l´ascensor
tot enduient-se l´Ave del paraíso.
I el pensament, en blanc i negre,
es deixa anar altre cop:
-Hasta luego, será nunca, muñeca!



Març 2005.