1

····························································
NADALA 2015
····························································

L’estel no s’atura

i la gernació, jorn rera jorn,

el segueix tot cobrint les etapes

de la via que els fou assenyalada.

Acampen de vespre

i s’alcen de nou a trenc d’alba,

quan la claror tot just s’intueix,

per poder albirar sobre l’horitzó

recercant l’estel guia

i seguir caminant devers l’espernçador auguri.

Avui no ha aparegut l’alba,

així mateix, l’aurora tampoc no s’ha llevat.

Una nuvolada rúfola ,

dirigida pel núvol agitador,

ha suplantat el sol

convertint la llum en penombra.

Els ulls d’homes i dones, angoixats,

senten la remor d’una amenaça;

alcen la mirada al cel

i, no veient senyals de l’estel,

senten un calfred al cos

que els immovilitza gest i paraula.

I aviat l’amenaça es torna escomesa,

s’esbotzen els cels i amb follia delirant

els llamps llencen retrunys esfereïdors.

La pluja fa aliança amb la tempesta

omplint d’aigua l’atmosfera;

és com si fos el retorn del diluvi!

La gernació es reagrupa amb l’intent

de protegir-se els uns als altres,

resistir front la paorosa allau

i evitar una instintiva dispersió.

Quan la nit ja és de fosca tancada,

la mateixa energia de la inclemència

deixa la tempesta agònica;

s’ablaneix la tensió generada

i, alleujat, el conjunt humà, trenca el son.

Apareguda l’aurora de nou, entre clarianes

i restes de núvol, traspunta l’estel.

Els tres savis han estat estudiant

els possibles canvis de la tempesta

i, deduïnt que les dades rebudes contenen

bons auguris per seguir la via anunciada,

els caminants decideixen reanudar la marxa.

Els homes i les dones aixequen l’acampada

per prosseguir la marxa vers el nou horitzó.

Fent camí però, a ratxades, el fort vent,

com sagetes, llença gotes d’aigua gelada

agullonant els rostres dels caminants

tot ferint-los-hi l’animositat.

Però, la ciència dels savis confirma

ser un fenomen aliè a la tempesta.

I la reconfortada gernació humana,

que no es deixa descoratxar per borrasques locals,

segueix la via, per l’estel encara mostrada.

Una via vers la lluminositat, d’un horitzó fluint,

car, tot i llunyana, conflueix amb la que emana

del més pregon de les consciències 

d’una munió d’homes i dones esperançats.

Miquel-F. Garcia Sallarès

Barcelona, desembre de 2015