1

····························································
ELS CONFINS DE L'ÉSSER
····························································

Va ignorar aquella veu,

senyal intermitent,

que mostrava el somriure

d’un Fat ple de sarcasme.

Poncella virolada

prenyada de perfum,

mes, brotada d’un tany

d’antuvi presoner.

Un esquer per a l’ànima

cobejosa de flaires,

somorta en un silenci

desmaiat i encongit

que deambula descalça

pel segle dels invents

quan ja els humans caminen

per l’espai. Innocent

caminant de peus nus

que del televisor

vol calcar, manuscrites,

les paraules sonores.

El senyal sense faç,

però, amb somriure irònic,

es befa de la immòbil

captaire de miratges.

I l’ànima es pregunta

-¿Com he donat cabuda

dins el més profund meu

perfum tan metziner?

Esperit de la flor

que complaguí el meu somni,

avui peregrinatge

pel fil de l’estimball-.

Els sentiments remeten

mentre la raó veu

un hàlit creatiu tot

esvaint-se com la boira,

car, li han estat les ales

fixades amb agulles,

i els malmesos peus nus

es neguen a seguir.

   

Febrer 1998.